Pel camí de l’abstenció

No es pot descartar que alguns votants independentistes deixin de ser-ho. Votants. Perquè independentistes, independentistes, ho continuaran essent. Parlo de votants que potser han arribat a la conclusió que la cosa que falta ara i els mesos vinents és organitzar seriosament la desobediència civil, les accions no violentes i els moviments de massa organitzats. Descartada la via escocesa, i la via eslovena, bé que s’haurà de construir la via catalana. Un entremig encara sense definir. I que cal pensar. Quines accions, exactament, poden ser útils, i en quin lloc del mapa, i en quin moment? Pot haver-hi gent, doncs, que s’estimi més d’invertir el temps, la dedicació i el cap a organitzar tot això d’una manera precisa i coordinada. En fi, no es pot descartar que hi hagi gent que fins fa quatre dies vivia pendent de la política de partit, però que ara decideixi de prescindir-ne. Gent que el procés d’independència va portar a votar i ara, aquest mateix procés, porta a no fer-ho. Gent que se’n va sense acritud, simplement convençuda que som en una altra fase i amb unes altres necessitats. No són vots, allò que fa falta, sinó masses organitzades per als dies que vindran.

No es pot descartar que alguns votants independentistes deixin de ser-ho. Votants. Perquè independentistes, independentistes, ho continuaran essent. Votants que potser han arribat a la conclusió que ara com ara la política de partit, com ha passat tantes altres vegades, és enterrada pels elements més tòxics. Gent que s’adona que els qui manen a dalt, al costat i a baix es dediquen a dividir més que no pas a unir. Gent que veu que els vells, i els nous, es dediquen a fer-se la traveta. I potser aquesta gent no és tan activa, ni organitzada, ni amb tanta empenta com els del primer paràgraf, els de la desobediència civil, i decideixen simplement d’estar-se a casa amb un punt de frustració, sí, però també amb un punt de cap fred. Dieu que hem de preveure uns quants anys per a eixamplar com cal? Hem de canviar de dalt a baix la cultura política dels partits abans de res? Hem de ser un milió d’inscrits? Doncs fins d’aquí a uns quants anys, família. Ja ens veurem quan tornarà a ser l’hora.

Hi ha una teoria, a ERC, que diu que la seva tàctica és la millor perquè a hores d’ara ells aconsegueixen nous votants dels comuns (espantats per la repressió), però també votants nous del PSC i fins i tot del PP (els cristians i castellanoparlants de l’àrea metropolitana que no perdonen veure un fill de Déu com Junqueras a la presó), i que tot i acceptant que la frenada d’ERC potser fa perdre votants al partit, en el fons no passa res, perquè són votants que aniran a parar a uns altres partits independentistes. La seva tàctica és bona, diuen, perquè tots els qui se’n van d’ERC votaran la CUP o l’entorn de la Crida post-convergent. Aquesta teoria estaria molt bé, si no existís una cosa que es diu abstenció. I si hi ha votants de tota la vida d’ERC que, atesa la nova estratègia, simplement es queden a casa?

Exactament igual podem dir de la CUP o dels post-convergents. Aquests espais poden tenir votants convençuts, i fins i tot fidels que, atès el desori general, la confusió total i el domini dels elements més tòxics justament en el seu espai, no vulguin canviar de partit, sinó que decideixin d’estar-se a casa. Parlo de la gent que vota, sí, però a qui deixar de votar tampoc no li fa perdre la son. Parlo de la gent que llegeix diaris, sí, però tampoc cada dia. Parlo de la gent que darrerament, quan al dial de la ràdio parlen de política, l’apaguen. Parlo, en fi, de centenars de milers de persones.

Oh, ens diuen, no hem de patir, perquè, vejam, tu saps de ningú que hagi deixat de ser independentista? I és cert. No sé de ningú. Allò que sí que sé, de fet jo mateix vaig ser-ho durant dècades, és que hi ha abstencionistes independentistes. Ves que no creixin. En fi, que els mesos vinents potser sí que hi haurà gent que dubtarà entre votar la CUP, ERC, Junts per Catalunya o les Primàries. No ho nego. Però potser n’hi ha que el dubte que tindrà serà si estar-se a casa, conscient de la decisió, o anar a fer entrenaments gandians, de resistència civil, a les autopistes i muntanyes. Gent a qui, el món dels partits, ara com ara, li sembla tòxic, poc edificant i, en definitiva, realment poc útil per a avançar. I que decideixi seguir uns altres camins no tan tòxics i molt més atractius.