Peixateres

Ha estat una setmana de peixos. Ictiològica. O ictèrica, segons com t’ho miris. Es tractava de celebrar que la nostra hagi tornat a posar en solfa un programa sobre llengua (després d’aquelles dues temporades de Caçadors de paraules ja fa deu anys) i al final ha resultat un curset de piscicultura. Tota una metàfora del que som. Realment ens perd l’estètica.

Però com que en aquesta era nostra es tracta de ser proactius i propositius i empoderats a ultrança, ens ho prendrem positivament. Un servidor, doncs, gràcies a aquest curs acceleradíssim ha après això:

*Que el llenguado (Solea solea) és diferent de la palaia (Citharus linguatula). I que té els ulls al costat dret, mentre que la segona els té a l’esquerre.

*Que hi ha una varietat de llenguado (Pleuronectes solea) de la mateixa espècie que la palaia (Pleuronectes platessa), també coneguda com a ‘palaia grossa’ o ‘bruixa’. Si voleu saber com pot ser, aquesta contradicció, passeu al punt següent.

*Que, en tot allò relacionat amb la natura (peixos, però també moixons, insectes, herbes i bolets), els noms científics solen anar per una banda i els populars per una altra. És allò que els naturalistes coneixen com ‘l’efecte panerola‘: la gent anomenen amb aquest nom un insecte neòpter dels blatodeus, tant la varietat americana com l’asiàtica, la germànica o qualsevol altra de les moltes que té. Ara bé, en altres indrets la mateixa bestiola rep el nom d’escarabat. Amb la vida moderna i aquesta dèria d’anar amunt i avall, aquest doble fenomen (per una banda, reducció de designacions científiques, per l’altra, duplicació de denominacions populars) és causa d’una confusió permanent de la qual només en poden treure l’aigua clara els especialistes. Si mai us trobeu en una d’aquelles discussions absurdes sobre si un micaco és o no és una nespra o un aubercoc és o no un bricoc, sapigueu que sou víctimes de l’efecte panerola.

*Que al llarg de les darreres dècades segurament ens hem passat de rosca amb tot això de l’accés a la informació i les eines de consulta, perquè res de més senzill que trobar suport documental per defensar una tesi i la contrària. El dia dels trons, vull dir de l’estrena del programa, vaig rebre sengles enllaços d’entitats implicades (la Confraria de Pescadors, crec que de Tarragona, i l’Associació de Naturalistes de Girona) amb descripcions antònimes d’ambdues espècies. Amb la Viquipèdia, encara pitjor: a la cerca ‘palaia’ et proporciona tres pàgines amb tres informacions contradictòries: una que sí, que és llenguado, una que no i una que sí però no.

*Que corren mals temps per als diccionaris. Una de les línies secundàries del serial ha estat la condemna (freqüent) de la grafia ‘pelaia’, amb e. Com que avui dia totes les opinions són respectables, per què molestar-se a consultar el DIEC per comprovar que, vaja, doncs sí que està acceptada, no ho sabia, tu, oi? Es veu que l’ortografia, com la política, és una opinió.

*Que, davant la impossibilitat d’acordar una solució científicament validable (i aquí és escaient reconèixer que l’esmentada grafia amb e sembla una mica arbitrària), el bon lingüista sap que l’ús és determinant. I en això no hi ha color: si bé per una banda els professionals del sector (pescadors, especialment del sud) tradicionalment han fet ús escàs del mot llenguado (car és d’origen foraster), els consumidors distingeixen sense cap mena de dubte una espècie de l’altra.

*Que, per tal de seguir la barrila, només espero que el programa tingui més temporades i així a la segona el rebategin (a suggeriment d’aquest amable espectador) ‘El llobarro’, i a la següent ‘L’abadejo’ (quines batusses més delitoses que tindríem!). Tot seguit podríem ampliar el camp d’interès titulant-lo ‘El merlúccid’ (cultismes que degeneren en barbarismes), ‘El raor’ (localismes) i ‘El silur’ (manlleus). Per a la temporada final, una gran renyina entre partidaris de ‘El roger’ i irreductibles de ‘El moll’ (amb una possible seqüela entre ‘L’anxova’ i ‘El seitó’). A més a més, per no deixar de banda l’audiència de secà, se’n podria fer una edició especial titulada ‘La truita’, ictiònim al qual no dubto que el mestretitisme, el perepunyetisme i el malmestaldirisme autòctons aconseguirien treure tot el suc gràcies a l’avicultura (incloent-hi la branca que ens duria al misteriós món dels frits, fritades i fritel·les) (de fet, segur que si el titulessin ‘La panerola’ també riuríem molt).

*Que la llengua ens apassiona tant que ens arriba a ofuscar el sentit de l’humor (en alguns casos ja ve ofuscat de casa, també). Per això voldria aprofitar per dir-li al senyor director de TV3 que no pateixi, que el programa té l’èxit assegurat. I que, posats a fer, per què no aprofitar aquesta nada passió ictiològica del poble català per engiponar-ne un altre? Un sobre peixateres, per exemple, que ajuntés l’esperit científic de ‘El llenguado’ amb l’etològic de ‘Gent de mercats’? Una mena de justa de parada a parada en què els contendents es llançarien salmons i verats a la cara en defensa dels respectius parers etimològics; a la manera d’aquella esplèndida escena d’Els treballs perduts, de Joan Francesc Mira, quan una bacallanera i una ouaire se les heuen per mig pam de parada, amb una torrentada verbal que deixa el pobre cavaller en estat de xoc. La imatgeria popular del gremi s’hi presta, i de fet ara mateix el nivell de la discussió lingüística quotidiana no es pot dir que sigui gaire més distingit.