“Crec que aquesta és la dotzena entrevista que responc”, diu en to d’excusa Peio Dufau (Sant Joan Lohitzune, 1979), després d’entrebancar-se repetidament en la resposta que volia donar. El telèfon no ha parat de sonar-li d’ençà de diumenge al vespre; té desenes de missatges per llegir. Sense temps de descansar, ha agafat el tren cap a París per presentar-se a l’Assemblea francesa. El membre d’EH Bai serà diputat del Nou Front Popular durant un any, pel cap baix. Amb veu cansada però content, confirma que hi va amb moltes ganes de treballar.

—Quins sentiments teniu, mentre aneu cap a París?
—Determinació i responsabilitat. Sóc conscient de la importància que tindrà la meva feina; sé que hi ha molta gent que té esperances dipositades en mi. Veig un camí molt ample al davant i la feina que hauré de fer.

—Quin és el programa d’aquests dies?
—Descansar una mica, anar a l’Assemblea, omplir els papers i gestionar totes les coses necessàries. Després, dijous, començarà el nou període de l’Assemblea i ja treballarem fins a primers d’agost.

—Com i segons què decidireu a quin grup parlamentari entrareu?
—Ja hem començat les converses i hem tingut propostes per a entrar en un grup o un altre. Però volem mantenir tota la llibertat. Estar en un grup és important, perquè si no és molt difícil de prendre la paraula i treballar. Tenim clar que entrarem en un grup, encara que no s’ha decidit quin; però no descartem d’actuar amb llibertat i, fins i tot, de crear un grup amb més territoris durant els mesos i anys vinents. Tot està per construir. Si som a París, establirem les relacions.

—La governabilitat de l’Assemblea francesa ara mateix també sembla incerta.
—Hi ha una majoria àmplia d’esquerra, tot i que no s’ha aconseguit la majoria absoluta. Ara caldrà veure com treballem junts i aquesta és la prioritat: treballar, treballar i treballar. No podem desaprofitar aquesta oportunitat. Hollande va fracassar, després va venir Macron, i ara tenim l’extrema dreta molt a prop. Si no obtenim resultats, d’aquí a tres anys tindrem Marine Le Pen, i serà culpa nostra. Hem de construir junts, deixar de banda les divisions, construir entorn dels valors comuns, proposar i millorar la vida diària de la societat; aquest és l’únic objectiu.

—Com entomeu la tasca com a diputat?
—Vull ser la veu del País Basc a París, i la de tothom. No sols dels abertzales d’esquerra, sinó de tota l’esquerra; dels que han votat per mi i dels que no, de les empreses, dels pagesos, dels treballadors… Sóc aquí per portar la veu de tots els ciutadans de la circumscripció. És molt important, això, perquè hi ha un descontentament amb els polítics; alguns no han fet el seu paper. La manera de fer del macronisme era decidir a París i aplicar-ho als territoris. Això va donar lloc, per exemple, a les Armilles Grogues. També van imposar la reforma de les pensions, en contra de la majoria. I això ha enfortit l’extrema dreta. No serà un plaer per a tothom que jo sigui diputat, no tothom estarà d’acord amb les posicions que defensaré. Però construiré aquestes posicions amb la gent del territori, no pas a París.

—I quines seran les prioritats immediates?
—La llei d’Iñaki Etxanizm que va ser suspesa amb la dissolució de l’Assemblea [proposava de reduir les deduccions fiscals per a habitatges turístics tipus Airbnb]. Això s’ha de reprendre, potser amb més força que abans. Hem de respondre al desafiament de l’habitatge. Hi ha més temes: la situació dels pagesos, l’èuscar i les llengües minoritzades, els avenços socials…

—Quan es van anunciar les eleccions, poca gent hauria dit que acabaríeu essent diputat. Com els interpreteu, els resultats de diumenge?
—És molt especial. Jo no he demanat un càrrec com aquest ni me l’esperava. Fa dos anys, EH Bai em va venir a veure pensant que era un candidat adequat; vaig fer moltes reflexions i converses abans de respondre. Crec que les forces d’esquerra s’havien d’unir; fa dos anys també vaig difondre aquest missatge. Era important per a mi superar aquesta divisió de l’esquerra, i s’ha fet realitat. No ha estat tan sols cosa nostra, però EH Bai va fer el primer pas dient que la creació d’aquest front popular era positiva, i que aquest era el camí. Hi ha hagut converses per mirar com construir-ho, i s’ha construït. El resultat és sorprenent: al final, els tres diputats del País Basc Nord seran del Front Popular. Ningú no ho hauria pensat. La trajectòria que he tingut en el sindicalisme, l’aliança que vam aconseguir per a l’ajuntament de Ziburu… Això demostra que es poden superar moltes pors, que es pot treballar, que som seriosos i que assumim responsabilitats.

—Heu fet un gran esforç en la campanya.
—Sí. Ha estat increïble. S’hi han implicat diàriament unes quatre-centes persones, enganxant cartells, repartint fulletons, parlant amb la gent. Ha estat una bogeria: no havia vist mai un moviment així. Ens ha superat. Un dissabte vam anar a sis mercats, i amb la campanya porta a porta també hem fet una gran feina a Biarritz i més llocs. Així és com hem guanyat.

—Encara hi ha desavinences a l’esquerra i molts nacionalistes francesos que neguen el País Basc…
—Crec que alguns no aconsegueixen superar aquest problema, però el meu paper serà parlar a París amb els líders d’aquests partits per explicar la nostra situació, què passa al nostre territori, per què cal defensar la nostra llengua. Fins ara hem parlat amb ells per intermediaris, i ara tindrem l’oportunitat de parlar cara a cara. Al País Basc Nord hi ha un consens molt clar a favor de l’èuscar, i també en el problema de l’habitatge. Hi ha, per tant, alguna cosa a construir tant al País Basc com a París. Crec que amb el diàleg aconseguirem fer passos endavant.