08.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 09.01.2025 - 07:35
El gran historiador americà Hayden White sosté que la història és, en essència, una construcció narrativa. Vol dir que els historiadors no tan sols descriuen els fets, sinó que els organitzen. Que els organitzen en un relat que té una estructura narrativa semblant a la literatura. Els historiadors, amb trames, personatges i conflictes, creen una imatge d’allò que ha passat que pot correspondre amb la realitat o no, però que resisteix mentre no és qüestionada pels altres. La història, va deixar escrit White, és configurada per les estructures narratives i per les “decisions estilístiques” dels historiadors. I qui diu estilístiques diu polítiques i qui diu historiadors diu polítics, periodistes i gent semblant.
El cas de la transició del franquisme al postfranquisme és un dels exemples paradigmàtics, clamorosos, d’aquestes construccions narratives que desvirtuen els fets reals. Fins al punt que la realitat ja resta tan amagada per la narració sobre la mateixa realitat –tan destruïda per la falsedat construïda per sobre– que els qui se n’aprofiten es poden permetre espectacles tan denigrants com el que vam veure ahir, en què el govern espanyol, socialista, féu un panegíric de la mort de Franco i la identificà de manera completament acrítica amb “la llibertat”.
Cal tenir molta barra per a identificar la llibertat amb la mort de Franco. Realment. En primer lloc, perquè, com deu recordar tothom que va viure aquella època, de cap manera hi havia llibertat el 21 de novembre de 1975, l’endemà de la mort al llit del dictador. Ni aquell dia, ni l’endemà ni l’altre. Hi havia presoners polítics –alerta: fins i tot presoners del PSOE, que no sé què deuen pensar quan descobreixen, cinquanta anys després, que vivien en llibertat tancats rere els barrots. Hi va haver detencions, hi havia tortures i tribunals d’excepció, moria gent pel carrer en manifestacions. Caram, que el 20 de novembre moria Franco i cinc dies després la Guàrdia Civil matava Ángel Esparza Basterra a Legutiano. I en van venir molts, de morts, encara després. De quina llibertat ens parla, doncs, Pedro Sánchez? És que aquest home no té respecte ni pels represaliats pel fet de militar en el seu partit?
El parany que el govern espanyol pretén encolomar-nos amb aquesta celebració patètica és tan indignant com barroer. Però segurament per això mateix també és significatiu, i molt indicatiu, de la dificultat que té de presentar-se davant el món com un país normal.
Perquè, per a sostenir la tesi que Espanya és una democràcia, cal una cosa tan simple i elemental com posar-hi data de començament. Cal respondre a la pregunta sobre quin dia concret va començar. Qualsevol país europeu té una resposta clara sobre això. Llevat d’Espanya.
Quin dia va començar, per exemple, la democràcia a Eslovènia? Fàcil: el 25 de juny de 1991. Quin dia va començar la democràcia a Portugal? Facilíssim: el 25 d’abril de 1974. Hi estem tots d’acord, no? Quin dia va començar la democràcia a Dinamarca? És ben clar que el 5 de maig de 1945. Però quin dia va començar la democràcia a Espanya? Ah! Vet ací una pregunta que no té resposta.
Que no en té perquè per a respondre-hi cal un tall en profunditat que els espanyols no han fet mai, que Espanya encara no ha fet. La independència a Eslovènia, la Revolució dels Clavells a Portugal, la retirada de les forces nazis a Dinamarca… Allí sí que es pot dir que dilluns vivien en una dictadura i dimarts eren lliures. Però a Espanya no. Per més numerets i estirabots que vulguen fer amb les seues campanyes propagandístiques.
I no es pot dir, sobretot i especialment, perquè la continuïtat del règim és objectiva i porta corona. Quan el pare del monarca actual accepta el seu càrrec afirma que la monarquia naix de la “legitimitat política sorgida del 18 de juliol de 1936”, del colp d’estat de Franco –i fixeu-vos que aquesta data sí que és clara i indiscutible. Ell és el continuador indubtable d’allò que va començar aquell dia. Com ho és el seu fill. Que, per més que la vulguen amagar, la foto de Felipe VI somrient mentre dóna la mà a Franco al Pazo de Meirás existeix.
Acorralats per l’evidència i en vista de la impossibilitat de donar una resposta simple i senzilla a una pregunta simple i senzilla, què fan? Inventar-s’ho. Cruament. Descaradament. Amb la barra que sempre té aquesta gent. Els cal un tall per a sostenir la ficció i si no en tenen cap –que no en tenen cap– doncs se l’inventen. Fins i tot creient-se que poden botar per sobre de les insalvables contradiccions que la cerimònia posa en relleu.
Però, ves per on, aleshores el Borbó de torn decideix que ell no pensa anar de cap manera a commemorar la mort de l’home, Franco, a qui deu la faena, ell i la seua família –i que de fet és l’única persona que l’ha votat per al càrrec que ostenta. I el pastís, la construcció narrativa que diria el senyor White, es posa una volta més al descobert. Clamorosament.
PS1. Donald Trump ha posat de moda Grenlàndia. Ahir tothom en parlava, d’aquesta illa americana, actualment part del reialme de Dinamarca. Però quin interès té Grenlàndia per als Estats Units i en general per al món? En té molt. I prove d’explicar-ho amb aquesta Pissarreta.
PS2. La comunitat educativa valenciana es manté en peu de guerra contra la llei Rovira, un dels puntals de la qual és l’esperpèntica consulta sobre la llengua vehicular a les escoles, que el conseller pretén fer a final de gener, tot i que encara no hi ha data. Laura Escartí ha parlat amb els actors del sector per copsar la intensitat de la mobilització contra els plans segregadors del govern de Mazón: “La comunitat educativa, en peu de guerra contra la consulta per la llengua”.
PS3. Enguany la grip es fa notar. Per això hem parlat amb Robert Güerri, cap del servei de medicina interna de l’Hospital del Mar de Barcelona, que explica que generalment els humans menystenim la grip, com una cosa poc important, erròniament. En parla en aquesta entrevista: “Enguany és pitjor tenir la grip que la covid“.
PS4. Vivim en una època perillosa de desinformació i informació errònia, alimentada per algunes xarxes socials. Dimarts Mark Zuckerberg va anunciar que Facebook, Instagram i Threads prescindirien de tots els verificadors de fets. I alhora Elon Musk, l’home més ric del planeta, ha passat la darrera setmana utilitzant la seua xarxa social per atacar i difondre falsedats racistes i mirar d’instal·lar la violència i la tensió a tot Europa.
La desinformació és una arma política que pot fer que els votants es creguen mentides absurdes i desconfien cegament –i fins i tot odien violentament– la premsa i el periodisme.
Contra aquesta onada de desinformació i informació errònia, a VilaWeb estem compromesos a defensar els fets i informar amb veracitat. Som una organització independent que té el suport dels lectors que comparteixen amb nosaltres aquesta missió urgent. Per això demanem als qui encara no en sou subscriptors que ens feu costat avui. I la manera més efectiva de donar suport al nostre periodisme és subscrivint-vos-hi en aquesta pàgina. Gràcies.
