Pedro Sánchez lliga el seu destí a Robles

Pedro Sánchez no vol cedir. Malgrat el “primer avís” que ahir li va fer ERC, que votà contra el decret de mesures per la crisi de la guerra d’Ucraïna, ell, “naturalment”, manté el suport a la ministra de Defensa, Margarita Robles. Sánchez creu que Esquerra, com la resta de partits que van votar contra la convalidació del decret, van fer “politiqueria” malgrat l’”interès general”. Però si durant aquests dies vinents no mou fitxa, i no fa caure Robles del ministeri, la legislatura espanyola pot entrar en un punt de no-retorn. ERC insisteix que el Catalangate ha de tenir conseqüències polítiques i Pere Aragonès ja va posar el nom de Robles en safata a Sánchez. Les declaracions de la ministra reconeixent l’espionatge, de fet, van acabar de decantar definitivament la balança del vot d’ERC. El govern espanyol va salvar la votació pels pèls i gràcies, sobretot, als vots d’EH Bildu, a més dels que ja els havia avançat el PDECat, malgrat que Ferran Bel va ser un dels espiats. També van ser víctimes d’espionatge Jon Inarritu i Arnaldo Otegi. Però Bildu va emmotllar la seva argumentació al requeriment amb què va defensar el decret el ministre de la Presidència, Félix Bolaños: “La votació no és per al govern, és per a ajudar els ciutadans.” I d’aquesta manera Sánchez va poder mantenir els seus plans. El principal: que sigui a la comissió de secrets oficials del congrés espanyol, a porta tancada, on es dirimeixi l’afer.

Malgrat les crítiques de la dreta perquè a la comissió hi haurà partits independentistes i Bildu, Sánchez vol blindar la unitat de l’estat amb aquesta comissió. És el camí del mig, amb què fa equilibris amb Podem, sense admetre cap responsabilitat i mirant de projectar una imatge de gests i de suposada resolució de l’afer, però sense cap concessió a les reclamacions d’ERC, ara com ara. D’aquesta manera, dóna una resposta indirecta a la pregunta retòrica amb què Robles va assumir l’espionatge i retornant l’afer al món dels secrets oficials d’on mai no havia d’haver sortit: “Què ha de fer un estat, un govern, quan algú vulnera la constitució, quan algú declara la independència, quan algú talla les vies públiques, fa desordres públics, quan algú té relacions amb dirigents polítics d’un país que envaeix Ucraïna?” Sánchez havia de triar entre ERC o aconseguir una abstenció del PP, que finalment no li va caldre gràcies a Bildu. Però es troba en una cruïlla, sense haver-se materialitzat cap acostament al PP que demostri el suposat sentit d’estat d’Alberto Núñez Feijóo. Si mirem els fets, el nou dirigent del PP no sembla pas disposat a fer cap cop de volant respecte del frontisme de Pablo Casado. I mentrestant, fa compatible l’etiqueta de moderat i la convivència amb Vox al govern de Castella i Lleó.

En aquest context Robles ha esdevingut el puntal governamental d’un argument que fa de mal reconèixer internacionalment, però que és evident per als partits autoanomenats constitucionalistes i, probablement, per a la majoria del seu electorat: que l’espionatge era necessari. Deixar-la caure implicaria reconèixer la contrària. I potser a Sánchez tampoc no li garantiria cap tallafoc. Perquè el següent a ser assenyalat com a responsable del Catalangate podria ser ell. En canvi, Robles s’emporta lloances dels que troben que l’espionatge polític és lògic. I més que ERC, a hores d’ara, qui té la clau per a marcar la ministra és Podem. Els socis de govern demanen que s’investigui el cas i Jéssica Albiach, en una entrevista a Catalunya Ràdio, deia que si es demostra que Robles és al darrere de l’espionatge haurà de plegar.

A ERC, cada dia que el PSOE passa sense moure fitxa se li complica més la situació. “Com més temps passi, pitjors conseqüències”, deia abans-d’ahir la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, al parlament. Però també hi ha en joc l’estratègia del partit per a resoldre el conflicte polític. Amb la taula de diàleg aparcada, ERC ha delegat el futur de la via negociada als socialistes espanyols. Perquè d’ells dependrà que continuï o no, segons si investiguen realment i actuen contra l’espionatge. De moment, el sí al decret de Bildu, amb qui ERC es coordina habitualment al congrés, ha fet que el vot contrari d’Esquerra no hagi perjudicat Sánchez especialment. Si es mogués alguna cosa a Madrid, ERC tindria marge per a reconduir les relacions amb la Moncloa. Mentrestant, Aragonès té servit l’argument perquè la taula no es torni a reunir davant la comunitat internacional, incloent-hi la UE. El Catalangate ha certificat que no hi ha condicions per al diàleg. ERC no s’aixeca de la taula sinó que demana garanties per a continuar-hi. Però el PSOE no sembla disposat a fer concessions que puguin erosionar-lo electoralment, i menys encara a les envistes de les eleccions andaluses del juny. Si tot continua igual, la legislatura espanyola haurà fet un tomb definitiu. L’independentisme, malgrat la divisió crònica, es pot trobar amb l’enèsima oportunitat d’intentar refer la unitat estratègica: definir ja el pla B de la taula. I ERC podrà dir que tot ha estat culpa del PSOE.