Pedro Sánchez: amnistia pel 2017, però repressió per avui i demà

Ostres Vicent, avui descobreixes lo que és el PSO€ i aquesta espaÑa, després de més de 300 anys de colonització no hi han proust exemples de repressió exercida contra la nació catalana i els Països Catalans? però malgrat aquesta realitat de l’història, els “nostres” partits/polítics a nivell de Països Catalans segueixen obviant aquesta realitat de l’història i lo més increïble per justificar la seva traïció ens venen grans fums i sobretot la mentida per bandera.

El que fa Pedro Sánchez és actuar segons els interessos que té a Catalunya el 12-M: atraure l’electorat de C’s, que no fugin cap al PP. Per aixòes fa el dur. Però després, per darrera, estarà agenollant-se i demanant perdó al president Puigdemont.
El que ens interessa a nosaltres és posar de relleu aquesta maniobra perquè el seu potencial electorat precisament no se’l cregui, i voti PP. Aquests dos com més a partir peres estiguin, millor, però a Catalunya qui cal desgastar és al PSC.

En aquest moment, tal com esta el país i la seva gent.
Crec que no ens de hem fixar tant, en que s’hagi investit a Pedro Sanchez. Estic segur que, en tot cas, seguiríem amb el Feijoo o potser el mateix Sanchez. Però sense les possibilitats que s’han obert ara, amb les negociacions del president Puigdemont.
Avui he llegit unes paraules que m’han agradat molt de la ex-diputada de la Cup, Angels Martínez Castells, recordeu quan va treure una estelada al parlament.
Han estat publicades a El Nacional i diuen:
“Fins ara, si hi ha un discurs de provocació intel·ligent, és el del president Puigdemont, i si hi ha alguna formula que pogués ser favorable als guardians del momentum, també l’hem sentida a la població d’Elna”
Jo aniré a votar en conseqüència, intentaré evitar un altre govern socialista a Catalunya.

SEMPRE M’HA FET MOLTA POR LA GENT ESPANTADA.
Pedro Sánchez, manté la repressió com feia Mariano Rajoy el 2017, i denunciarà davant el Tribunal Constitucional la decisió de la mesa del Parlament de Catalunya d’admetre a tràmit la ILP presentada per Solidaritat Catalana sobre la declaració unilateral d’independència.
Quan passi això, que passarà -diu Partal-, és veritat que Espanya estarà una mica més acorralada que ara i el model repressiu que Sánchez vol aplicar avui contra el Parlament de Catalunya no es podrà fer servir.
Per entendre la repressió que ens espera per part de la Espanya irreformable, cada dia és més evident que “ells” estan enrabiats i, per tant, són perillosos.
A la premsa espanyolista llegim titulars i articles on volen fer veure que no es creuen el pla de Puigdemont, i fa una setmana llegíem a ABC un article ben poca-solta:
…”Menos lobos, Puigdemont”
I l’articulista no dissimulava la intenció d’alimentar una autoestima que ja han anat rebaixant:
…”¿De verdad nos creemos que el fugado puede regresar y acabar en una celda de once metros en Estremera sin saber cuándo podría salir?”
Però també ensenyen el pànic que pateixen i, per exemple, Emiliano García-Page, president de Castilla-La Mancha i Secretari Provincial del PSOE, divendres passat declarava també a ABC:
…«Si Puigdemont vuelve para intentarlo, el ridículo al que nos exponemos es histórico».
És així com ho veuen ells i encara que aquestes declaracions són un indicador importantíssim de la nostra fortalesa i de la seva debilitat, no ens confiem perquè a mi sempre m’ha fet molt por la gent espantada.

Els parlaments dels Països Catalans no són pas nostres, dels catalans, sinó propietat de l’amo castellà. Són ells, els castellans, els qui dictaminen sobre què podem o no debatre-hi. Si decidim parlamentar sobre alguna qüestió que no els agrada, com ara sobre la nostra llibertat, ens ho prohibeixen sota l’amenaça d’uns quants anys de presó i el saqueig dels comptes d’estalvis familiars i ací s’ha acabat el bròquil. La seva peculiar democràcia, la dels castellans, la democràcia una-grande-libre, no és pas nostra, n’estem exclosos. Els parlaments del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya no són pas nostres. En aquestes condicions mai ens hi podrem sentir representats. Són un sainet, en ocasions aberrants. És obvi que aquests parlaments no són pas nostres, és evident que no tenim parlament, però també és cert que els polítics de casa nostra són cecs a aquesta obvietat i en la majoria dels casos ho són, o no, perquè només pensen en els seus interessos personals. També la ciutadania sembla no ser conscient de patir aquesta nefasta ceguesa cognitiva. Perquè aquests parlaments siguin una representació de la nostra llibertat i democràcia, perquè siguin nostres, cal que siguem països independents, no pas països ocupats. Mentrestant, que ningú no esperi que l’activitat parlamentari que s’hi desenvolupi no vagi acompanyada de censures i repressió.

L’editorial omet que el TC és diferent i que les seves resolucions podrien ser diferents. Cal anar-ho a veure.
No coincideixo amb l’habitual dibuix de traç gruixut confonent el tot amb les parts. No em sembla encertat confondre Espanya amb allò que fan alguns espanyols. Encara que siguin molts i tinguin el poder.
Les simplificacions sobre l’adversari crec que no ajuden a la nostra causa.
Una causa que depén de la nostra fortalesa i no del sapastres i inhumans que siguin els altres.
Amb la teoria de l’enemic comú, copiem tot allò que diem que rebutgem.

AHIR VAIG UN “DOTZÈLEG” PARLANT DEL NOSTRE IDIOMA NACIONAL.

SI SUBSTITUÏU OPRESSIÓ NACIONAL DES DELS PODERS ESPAÑOLS ALLÀ ON DIGA “IDIOMA” TAMBÉ SERVEIX:

EN AQUESTA NACIÓ TENIM EL MAL COSTUM DE POSAR EL CARRO DAVANT ELS BOUS.

1. Els 3 estats que ens ocupen no ens apliquen llurs idiomes/repressió nacional per fotre’ns. Sinó que, com són qui tenen el poder, en fer-ho, usen llurs idiomes propis mètodes de repressió respectius.

2. Els mètodes d’opressió entre ells l’idioma és “una infrastructura del món capitalista”…no entenc com havent-hi tant de marxista “lletrallegit” i “lletraescriptort” per VilaWeb encara no ho haveu capit.

3. Els mètodes de repressió nacional a més d’incloure llurs idiomes s’imposen amb naturalitat perquè emanen des del Poder efectiu, i, els colonitzats, “els manats i reprimits” l’obeeixen i creuen . Sobretot en l’esfera pública que és l’efectiva “simbòlica”, no en la privada on qui detenta el poder és cadascú i el seu rotgle d’influència.

4. Els dominadors colonialistes abstrauen i difumien qualsevol dissensió interna, fissura, escletxa dintre del seu grup. Els dominats colonitzats es dediquen a “estudiar” eixes mateixes “imperfeccions” cercant una unitat interna, bo i donant-li armes al seu enemic per a que fuse en eixes nafres que els acaben convertint a la llarga en oprimits sagnants i futures víctimes propiciatòries.

5. L’estat colonial sistemàticament assenta elements quintacolumnistes propis o hi compra indígenes amb jornals, llocs de representació a qui, en cas de desfeta imperativa, siguen els “culpables” aborígens de la colònia, i l’Estat colonial estranger es mantinga com a ens “neutral” restant-hi sa i estalvi a qualsevulla crítica que l’emmiralle nítidament en la seua perversitat.

6. L’estat colonial actua “nacionalment” sense deixar cap racó territorial al lliure albir dels seus súbdits nacionals o els “absorbits” i diluïts en el seu magma territorial totalitari. Actuant-hi com una sola veu, tot i que modulat en la diversitat coral que vénen a dir el mateix per divers que puga semblar. Sempre emès des de dalt del vèrtex de la piràmide cap a la base. Com si d’un manual del “bon colonitzador” es tractàs.

7. Els súbdits colonitzats sempre actuen a l’inrevés, des de la seua especificitat localista cap amunt, bo i intentant trobar “familiaritats” i coincidències. Trobant qualsevol ocasió per que eixa veu coral distorsionada siga una melodia inaudible nacionalment, ni tampoc dintre de la guerra de descolonització en curs ni tampoc en l’àmbit internacional que no l’importarà un ble, a no ser que a d’algú, llurs interessos quedassen malmesos.

8. Igual que el lexicògraf en Francesc Ferrer i Pastor, un homenot de dreta liberal típicament valencià, creà el poeta nacional en Vicent Andrés Estellés dins de les oficines del diari Las Provincias, bo i impulsant-lo a escriure en català, en Manuel Sanchis Guarner, un altre home de dreta liberal i, a més a més, de missa diària, fou el “creador intel·lectual” d’en Joan Fuster, qui ens proposà des de la segona filera una “convergència nacional des de la multipolaritat” des d’un miratge democràtic tipus helvètic i nederlandista, entre 1955 fins a 1981 (any de la seua mort per cobriment de cor) com si açò no fóra tan impossible llavors, com ho és ara mateix, sense el concurs dels poders d’un/s estat/s propi/s. No endebades els col·laboracionistes aborígens -que ho detectaren aviat malgrat la seua discreció- també l’obsequiaren amb alguna “bomba a domicili”.

Extrem aquest que “la pseudoesquerreta” autòctona se n’oblida o oculta ben sovint tot fent-li el joc als colonitzadors de Màdrix.

9. Des del PSAN, el MDT i TERRA LLIURE mai no hem tingut cap segment polític -digueu-li partit polític veritablement nacional. Mai aquestes agrupacions folclòriques regionals de què fruïm com CiU, ERC, PNPV, UPV, UM, PSM, PSPV, PSC, PSIB, àdhuc JUNTS, etc tingueren una posició d’unitat d’acció nacional més enllà d’aquelles abstraccions banals que fan les CUP, tanmateix han estat molt més eficaces les “reunions anticatalanes” dels “Convivencia Civil Catalana”-“Círcol Bàleà” i Grup d’Acció Valencianista”, que tenien tot el ressó mediàtic i el recolzament crematístic sota mà dels fons reservats del Deep State español.

10. Ismael Ros, de Meliana (l’Horta nord) ho ha deixat escrit en centenar de llocs: Perquè Junts, com a punta de llança de l’alliberament nacional, no es presenta a totes les circumscripcions nacionals i romp d’una vegada amb eixe malefici només idealitzat per Jordi Pujol, Francesc de Paula Burguera i Josep Melià d’anar descaradament i a per totes en comptes de prioritzar el cadiram i els jornals de llurs elegits exactament igual que fa ERC i la resta de partits quasi-españolistes com Compromís, els Més illencs, Comuns, EUPV, Verds, etc.

11. Al capdavall, del que es tracta nietzschianament és tindre el Poder, i amb això la capacitat de repressió i d’un idioma nacional seria nostra: el català sobreviu així i no a l’inrevès.

12. I no, només l’idioma, sinó en l’economia, la capacitat pròpia de decidir en immigració i emigració, política exterior, forces armades i exèrcit, fronteres, ambaixades, decisions en inversions, en agricultura, en pesca, en mercats, en recursos naturals, transició energètica, ports i aeroports, vies de comunicació, sanitat universal, en urbanisme, en ensenyament, en legalitats i policia, en serveis d’intel·ligència…en TOT vaja sense interferències i ingerències alienes. I marcar si volem ser més progressius en unes ocasions i/o en d’altres més conservadors sense asficies artificials provocades, perquè si hem arribat fins ací, és pel taranna calvinista que caracteritza aquesta societat nacional. Si no, fa segles que haguérem desapareguts i seríem com els sumeris, una nació extinta.

Josep Blesa (València)

Sr. Blesa. sempre és un plaer llegir-lo, ara no recordo si va ser ahir i avui mateix ens fa una dissecció de les pústules de la pell de brau i l’efecte nociu que nosaltres en rebem. Malauradament els ciutadans de la Nació Catalana (diguem-ne Corona d’Aragó), sembla que tenim el cervell que funciona al ralentí i segurament quan ens morim encara no haurà esgotat la garantia (la del cervell).
Tots aquests ERC i la resta de partits quasi-espanyolistes com Compromís, els Més illencs, Comuns, EUPV, Verds, etc. Son la punta de llança projectada i pagada per Escanya i que des de dins mateix ens destrueixen la rereguarda, tal com varen fer des del 31 al 39, 40, etc.
Amb l’afegit que ara ja ens han imposat la “GUARDIA MORA” d’en Franco (la legió marroquina) i la sud-americana i ……
No deixi de participar en els comentaris, normalment m’alegra el dia. Moltes gràcies.

Tothom ho sap que el Parlament de Catalunya no és sobirà, per tant el poble de Catalunya tampoc és sobirà i sí que és de segona vers la resta de la ciutadania de l’estat espanyol.

A Catalunya es vulneren tots els drets fonamentals vàlids arreu de qualsevol país democràtic de veritat.

A Espanya no existeix la separació de poders quant a Catalunya. Sí sobre el paper però no a la pràctica.

A Espanya es practica la repressió i les tàctiques repressives vers el Parlament de Catalunya ergo contra la ciutadania de Catalunya.

PP i PSOE són tan nacionalistes espanyols l’un com l’altre.

El PSOE ha cedit quant a l’amnistia perquè necessita els vots per ser-hi al gobierno peti qui peti. No fa pas tant que deien que era quelcom inacceptable, i ara? Són falsos i traïdors i només miren pels seus propis interessos, ni tan sols els d’Espanya.

Espanya necessita tenir a Catalunya amb el peu al coll per sobreviure econòmicament. Oblideu-vos de concert econòmic ni hòsties perquè Espanya no s’ho pot permetre si vol mantenir el statu quo de corrupció.

Certament, només hi ha un camí, la independència, i oblideu-vos de negociar un referèndum, ni de negociar res de res, perquè a Espanya li va la supervivència i quan això passa, a qualsevol àmbit, ja sabem que succeeix, violència, repressió i espoli.

Independència unilateral és el camí. La resta és deixar morir Catalunya reduint-la a ser el rebost d’Espanya.

Obrim els ulls !

Salut i República !

El Sr. Pedro Sánchez portarà la ILP al TC, demostrant que no respecta la separació de poders, igual que feia Rajoy. És clar. La ILP amenaça el seu estat i ell actua en conseqüència. De què ens estranyem?

Si ets espanyolista -tant se val si et dius Sanchez, Rajoy o X- l’estat és la teva raó primera i última de tot. No cal que perdem més el temps exclamant-nos davant les actituds antidemocràtiques dels espanyolistes, ells faran tot el que estigui a les seves mans per a mantenir en marxa el seu estat-piconadora.

Perquè l’espanyolisme és una ideologia instrumental, la finalitat de la qual és justificar la conquesta i l’espoli d’altres pobles. L’espanyolisme crea el relat per a què un petit grup que ostenta el poder, abusi d’una majoria idiotitzada o esporuguida que ho ha de trobar tot bé (o que ho ha de fer veure). L’espanyolisme és tancat, ignorant i agressiu; ho ha de ser per força, ja que històricament li ha calgut mantenir a la població alienada dels corrents de pensament moderns que deien que tothom neix lliure i igual. “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”, que deia Machado. Com tota ideologia autoritària, l’espanyolisme necessita recolzar-se en la força de les armes. Espanya necessita un estat, per a poder ser Espanya.

El catalanisme tradicional, en canvi, es basa en l’intercanvi i en el comerç. Els usos i costums de la societat catalana van sorgir de baix a dalt i es van traslladar a les institucions en forma de regulacions i lleis. El catalanisme pot viure sense un estat, òbviament, perquè és un model de societat menys centralitzat on creixen les associacions civils, que poden funcionar amb certa independència i que no són vistes com una amenaça per al poder, que també existeix però més repartit i limitat. Aquest model permet a la gent l’oportunitat de prosperar en funció del seu treball.

Una descripció simplificada i una mica utòpica, potser sí, però que reflecteix dues formes d’entendre el món que estan en conflicte. Estem vivint l’extinció del segon model en mans del primer.

Què farem, a banda de queixar-nos?

Aqui l’ùnic que ha amnistiat és C. Puigdemont al Règim Borbònic.

Va ser el Gobierno d’Espanya l’1-O i posteriorment els jutges espanyols els únics terroristes, prevaricadors i corruptes.

El dia que posar urnes sigui terrorisme, els drets humans fonamentals ja no tindran cap sentit i l’espècie humana iniciarà un camí de no retorn cap a l’edat mitjana.

Llàstima que el gremi de periodistes català sigui tant naïf com els guionistes de la sèrie de TV3, la de l´hora de la migdiada. Dubto que hi hagi en alguna altra nació , amb un estat en contra com Catalunya, que col·labori tant amb les estratègies de desinformació de l’enemic.

Espanya i tots els seus partits no mereixen cap consideració dels catalans. Cap ni una, ni mitja, ni cap.

Si volem la independència, hem de fer-la nosaltres sols, com ja diguerem en temps passats, i ho deiem per quelcom. La superestructura d’Espanya ens oprimeix, amb el castellà com a element bàsic de la seva estructura jurídico-administrativa, de les seves forçes d’cupació, i de la seva única ideologia espanyola. No devem de permetre més enganys, ni més pactes amb aquests espanyols del dret, de l’ensenyament, i de la política d’aquesr estat enemic, que només vol com ja ens ha dit en Partal, la nostra destrucció com a poble.

En quant a la infraestructura espanyola, que és basada en l ‘IBEX 35, devem de refusar-la primordial i absolutament, com bé ens recorda n’Albano encara que hagem de començar de zero, encara que hagem de patir brutalment. Potser sigui l’única opció a triar, i serà sens dubte l’opció més alliberadora.

Fins a la victòria. Sempre Fins a la Independència de la Nació Catalana.

No convé enganyar-se.
Si es fa, en el pecat de no duagnosticar bé la situació, hi ha la penitència de no resoldre-la.
Sabem que els espanyols s’enganyen quan no assumeixen que l’estat té 15 comunitats autònomes i dues nacions, Euskadi i Catalunya. I van dobant la tabarra amb allò de les 17 CCAA.
Així els va, que no resolen el problema.

Ara bé, els catalans també tenim alguna assumpció que potser no és tan real, i mentre no afrontem la realitat, no la resoldrem.

En citaré dues, per abreujar.
Una, només el poble (el poble assembleari, d’esquerres i radicalment democràtic) ens portarà a la independència.
Doncs, no. Sense un bon lideratge, múltiple, coordinat, -i un punt maquiavèlic-, els lliris de centenars de milers de ciutadana, només desbrossen el camí, res més. Calen alguns poders fàctics, i sí, la dreta econòmica, que ho accepti. Ni que sigui fent de la necessitat, virtut. Se suposa que detecten l’empobriment de les infraestructures, i els dèficits eterns.

I, lligant això amb la segona premisa. Fer pedagogia del mentrestant. Sincerar-se sobre el patiment, -o el parèntesi en el nostre benestar- que haurem d’entomar.
Prefereixo algú que analitzi, expliqui i afronti les difucultats des de que ens decidim a desvincular-nos de veritat d’Espanya, a qui en vulgui regalar les orelles assegurant que no hi haurà un periode de sacrifici. (O m’enganya, o no veu la realitat).

La veritat ens fa lliures, diuen. Viure en la mentida impedeix de solucionar els problemes.

La independència necessita preparació, momentum i la gent al carrer. Fa poc ens deien que l’independentisme creix quan hi ha polarització. Es pot combinar la preparació amb negociar i obtenir concessions de l’estat en el mentrestant? De què s’està parlant a Suïssa amb la mediació internacional pel mig? Mentre no s’arribi a un pacte, molt improbable, políticament Pedro Sánchez pot no dur al TC la ILP per declarar la DUI? Puigdemont realment és prepararà per la unilateralitat quan l’estat espanyol no cedeixi? Quina estratègia seguirà ell? I Alhora? Aquestes son per mi les grans preguntes per decidir el meu vot el 12M.