20.06.2021 - 21:25
|
Actualització: 20.06.2021 - 22:14
L'”impensable colonial” és una fórmula que defineix el moment més agut de la batalla per la independència, quan la metròpoli es troba forçada a encarar-se amb allò que és impensable: que la colònia va deixant de ser, o ja ha deixat de ser, una part “del seu cos”. I de quina manera reacciona: servint-se dels esquemes imaginaris que havia instituït en el passat i que, efectivament, li van servir durant anys per a legitimar el seu poder.
És una reacció psicològica i política que Edward Saïd va estudiar bé, tot desmuntant el meu estimat Camus, i que el moviment anticolonial sempre ha reclamat de tenir molt en compte. Perquè el mecanisme és molt simple, massa, però per a frenar-lo requereix de tenir el cap clar.
Funciona així: en el moment que ho comença a veure tot perdut, el poder colonial endureix brutalment la repressió i alhora invoca –a la desesperada i en nom de l’objectivitat, la raó i el seny– tots els estereotips que havien servit per a mantenir enganyada la població local durant dècades. Per a veure si encara funcionen. També critica farisaicament els aspectes més impresentables de l’aventura colonial, però tan sols amb l’objectiu de crear una ficció de centre natural en què ells s’instal·len. I al mateix temps dispara tota l’artilleria imaginable contra els “salvatges irracionals”. Fa servir sobretot l’estereotip segons el qual allò que volem fer és impossible perquè no volem entendre com va el món o, pitjor encara –pitjor perquè si arriben ací ja treu el nas el racisme– perquè nosaltres, a diferència d’ells, som incapaços de saber com va el món i d’entendre’l, per raons congènites.
El lector sap que sostinc que no es pot rematar el procés d’independència sense assumir profundament el discurs i l’experiència anticolonial. I en aquest cas, en la situació en què ens trobem ara mateix, això va com l’anell al dit. Perquè la resposta la va escriure fa molts anys Frantz Fanon: en una situació colonial, l’objectivitat i la raó no són mai neutres, sempre van adreçades contra el colonitzat.
I això ho veurem ara. Al míting del Liceu, ja podeu comptar que Pedro Sánchez es refugiarà en aquest discurs de l’objectivitat, de la raó i del seny. De la necessitat d’obrir un camí entre els errors del colonialisme més dur, el del PP i Vox, i l’estridència d’aquests “salvatges” que som els independentistes, que no renunciem a res. No sé si s’atrevirà a traduir això en propostes concretes, però, si val d’exemple, ahir el ministre Iceta va dir que ell portaria a la taula de diàleg la reforma de la constitució espanyola en termes federals. Que és un exemple insuperable d’estereotip gastat, de vell collaret de granadura que impressionava els indígenes en l’època de Pujol i Maragall, però que avui és tan ridícul que no paga la pena ni de gastar una sola línia de text a rebatre’l.
Venim d’un parell de setmanes en què el desencís s’ha instal·lat en el moviment independentista, a causa del comportament dels partits que el representen al parlament i de la nova onada de repressió. El pacte de govern aigualit; les tribunes primer d’Oriol Junqueras –segons El País pactada amb el PSOE fins al més mínim detall, fins i tot el diari on l’havia de publicar– i després de Jordi Sànchez, que coincidien tots dos a desprestigiar el Primer d’Octubre; la sentència contra Marcel Vivet, en què hem vist que els partits que, en tant que membres del govern, fan d’acusadors contra ell, al parlament es permeten de fer declaracions tan grandiloqüents com buides; el robatori premeditat contra Mas-Colell, Royo i tots els altres; o ahir, encara, la darrera giragonsa del dirigent d’Esquerra –capaç de dir, sense que li caiga la cara de vergonya, que aquells indults que havia dit que ja se’ls podien posar on els cabessen ara resulta que són una victòria de l’independentisme!
El dubte del ciutadà del carrer és normal, en veient aquesta manca de lideratge i tanta estultícia. Però els independentistes faríem mal fet si ens deixàssem endur sols per aquest sentiment i no ens situàssem col·lectivament en el punt exacte on som. O, més ben dit, si no entenguéssem el punt just on és la metròpoli.
Perquè, mentre a casa tot això passava, hi ha un seguit de fets que han colpit profundament Espanya i la seua visió sobre què pot fer i què no pot fer amb Catalunya. Amb conseqüències molt importants. El 52% de vot independentista a les eleccions, per exemple. Però també la concreció, que tant ha costat de veure, de la llarga batalla judicial europea empresa el 2017. El retorn de la immunitat per la via judicial al president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, per exemple. I sobretot la constatació que ja no poden frenar la condemna europea per allò van fer ells aleshores, no pas per allò que vam fer nosaltres.
No és cap casualitat, doncs, que Sánchez faça el míting hores abans que el Consell d’Europa vote un document que, com explicava ahir Josep Casulleras, deixa Espanya al caire d’una condemna escandalosa per la violació reiterada de drets fonamentals i exigeix oficialment la fi de la repressió. Perquè és en açò, i en tot allò que implica, on hi ha la clau de la sobtada pressa pels indults i de l’improvisat canvi de guió del govern espanyol. D’un govern espanyol que encaixa molt malament el fet que Espanya siga tan malvista a Europa i al món –n’hi ha prou de recordar la humiliant passejada amb el president Biden a la cimera de l’OTAN.
Pedro Sánchez és culpable del 155 i de tot allò que se’n deriva. Si el PSOE s’hagués negat a invocar aquest article, el PP no s’hauria atrevit a aplicar-lo. Sánchez també va prometre a la campanya que els presos complirien la condemna íntegra i que ell “duria a Espanya” el president Puigdemont. I la seua fiscalia ha obstaculitzat fins a l’obsessió el tercer grau i qualsevol benefici possible dels presoners. Però ara, tot d’una, la cosa s’ha girat com un mitjó. I no en una línia sensata i comprensible, coherent –per exemple, aprovant la llei d’amnistia, per a la qual té prou vots i de sobres al parlament espanyol. No. Ha canviat de la nit al dia i per pura necessitat. Tant, que costa molt de pensar que tot plegat siga una evolució ideològica, d’un repensament estratègic. Més aviat tot fa ferum de maniobra d’improvisació induïda pel pànic de la votació d’Estrasburg d’aquest dilluns i de tot allò que anirà caient després en cascada.
La cosa és tan improvisada, de fet, que fins i tot perd de vista la prudència més elemental. Quan Sánchez va anunciar l’acte del Liceu, la redacció de VilaWeb va telefonar al teatre per a confirmar l’anunci i no en sabien res. El bwana del salacot no té cap necessitat de pensar en aquestes minúcies: ja s’adaptaran els indígenes. Però al cap de pocs minuts em vaig demanar a mi mateix a qui se li acut de fer un acte tan provocador com aquest al Liceu de Barcelona, en un indret tan laberíntic i de tan difícil accés per poc que quatre, quatre-cents o quatre mil manifestants es proposen d’impedir-ho?
I la resposta, simple i directa, la dóna Aimé Césaire quan explica que el gran problema del colonitzador és que recolza tota la seua actuació sobre una jerarquia inamovible en què ell sempre és el superior. Simplement no pot pensar de cap més manera i, per tant, no és capaç d’adaptar-se a la realitat, ni d’entendre-la, quan, finalment, apareix en l’horitzó el moment de l'”impensable colonial” i quan deixen de valer els vells esquemes imaginaris, aquells collarets de granadura gastats amb què va jugar durant tants anys i li van servir de crossa per a legitimar el seu ordre i el seu poder. Aquest poder que imaginava etern, però que ara, en el nostre cas gràcies a l’espai jurídic europeu, veu com s’ensorra sense remei, davant els seus ulls atònits.
PS1. Dimarts fem la primera sessió de les Assemblees de Lectors de VilaWeb, a Barcelona. L’any passat per la pandèmia no en poguérem fer i enguany en farem quatre i prou: també a València, Perpinyà i Ciutadella, tot esperant a poder recuperar l’any vinent el cicle de vint ciutats com el 2019.
Aquesta primera sessió serà retransmesa també en vídeo. De manera que a aquells que no us sentiu segurs encara a l’hora d’acudir a l’acte però que teniu alguna pregunta, algun suggeriment o alguna crítica a fer-nos sobre el funcionament del diari, us demanem que envieu un correu a director@vilaweb.cat. Procurarem respondre tantes qüestions com siga possible.
PS2. Si un diari és aliment per a l’esperit, tinc la sensació que aquest cap de setmana us hem ofert un autèntic festí. Deixeu-me’n destacar, tan sols parlant del tema d’aquest editorial, uns quants articles:
–L’entrevista a Lluís Llach: “Estic molt enrabiat“.
–L’opinió d’Ot Bou: “Deixa-ho estar, fill meu, sigues espanyol”
–L’anàlisi de Josep Casulleras: “Les claus de l’informe del Consell d’Europa que ha fet saltar les alarmes a l’estat espanyol”
–L’opinió d’Andreu Barnils: “Els clandestins”
–L’opinió de Joan Ramon Resina: “Un pal de bandera”
PS3. Avui fa anys de la mort de Joan Fuster. Per commemorar-ho hem preparat una nova “Història de VilaWeb” centrada en els seus aforismes: Joan Fuster, L’home que feia piulades abans que existís Twitter. Us oferim, en aquest format innovador i atractiu, un repàs del seu estil dins el qual incloem també l’estrena del videoclip d’una cançó d’Andreu Valor feta, precisament, a còpia d’aforismes fusterians. El meu preferit? “No faces de la teua ignorància un argument.”
