22.03.2024 - 21:40
Ágatha Ruiz de la Prada, Pedro J. Ramírez, Calvo Sotelo, Margalida Prohens, Jorge Campos, Jaume Matas i Mariano Rajoy són alguns dels noms que apareixen en aquesta història sobre una piscina. Concretament, una piscina, una terrassa i un embarcador de 350 metres quadrats situats a domini públic de manera il·legal a la Costa dels Pins (Mallorca), i que fa més de vint anys que són propietat del periodista J. Ramírez i la dissenyadora Ruiz de la Prada. Allò que va començar amb una compra d’ambdós en un petit lloc paradisíac de l’illa es va convertir aviat en una lluita d’ecologistes que, dues dècades després i algunes costelles rompudes, ara poden cantar victòria. Almanco, així ho ha dictaminat l’Audiència espanyola, que n’obliga l’esbucament forçós.
L’activista Jaume Sastre, que va fer una vaga de fam contra les polítiques educatives de José Ramón Bauzá, és un altre dels noms protagonistes, atès que va ser una de les persones que es va posar al capdavant del moviment contra l’ocupació del territori. “Fins que no sigui tombada no ho celebrarem, perquè no ens n’acabam de fiar”, diu en una conversa amb VilaWeb. És ell qui recorda tot el procés que ha viscut aquesta piscina i ens convida a viatjar al 1974, quan Joaquín Calvo Sotelo –germà de José Calvo Sotelo i oncle de l’ex-president espanyol Leopoldo Calvo Sotelo– va ser propietari de la casa i va aconseguir una concessió per a construir-hi l’embarcador, la terrassa i la piscina. “Quan va morir, la seva dona va deixar de venir a Mallorca i no va pagar la renovació de la concessió, de manera que la va recuperar l’estat espanyol”, explica Sastre. El 1999, Pedro J. Ramírez va comprar la casa i es va adonar d’aquest fet.
En un moment en què el director d’El Mundo tenia influència gràcies al diari, diu Sastre, el ministre de Medi Ambient espanyol d’aleshores –i ex-president balear–, Jaume Matas (PP), “va fer la trampa, falsificant-ho i presentant-ho com si la concessió continués vigent”. És a dir, que la vídua de Calvo Sotelo va passar la concessió a Pedro J. Ramírez. Però, segons Sastre, això és un “frau” perquè les concessions no es poden passar entre vius. L’activista també recorda que, quan es va renovar la concessió, el govern del pacte de progrés va interposar una multa de dos milions de pessetes per haver efectuat les obres sense permís, tot i que “no es va pagar mai”.
Mentrestant, Ruiz de la Prada i Pedro J. Ramírez gaudien d’aquelles vistes a un horitzó privilegiat. I, a més, en feien ostentació en revistes de moda i del cor. Va ser en aquell moment quan els ànims dels activistes es van tornar a encendre i van decidir d’investigar la situació de la piscina per poder-ho denunciar. Per això es va demanar un informe a Costes, i varen anar fins a l’espai amb un notari perquè aixequés acta que no podien passar per aquell espai ocupat. I van presentar un contenciós administratiu.
Protesta i entrada a la piscina
El 2005, per mitjà del diputat d’ERC Joan Puig, la qüestió va arribar al congrés espanyol amb la intenció de fer-se’n ressò. Els activistes continuaven condemnant que la piscina era il·legal. També van decidir d’entrar a l’espai. Hi eren Puig, Sastre, i també Joan Lladó i Bernat Fiol, entre més. “Hi havia guàrdies privats de seguretat que ens van voler fer creure que eren guàrdies civils. Joan Puig els va mostrar el carnet de diputat –que duia a la boca en el moment d’entrar a la piscina– i ells no van acreditar res. Vàrem passar i ens van agredir. Un de nosaltres va acabar amb tres costelles rompudes”, explica Sastre. Llavors, Pedro J. Ramírez els va denunciar per terrorisme: “Em demanaven vuit anys de presó”, recorda, tot i que la condemna va acabar essent de 200 euros per coaccions i amenaces a qui aleshores “era el periodista més influent d’Espanya”, diu Sastre.
Aquella època va ser quan el conflicte va estar més agitat que mai. Es va convocar una manifestació davant la casa, però el Círculo Balear, presidit per Jorge Campos (Vox), va convocar una contramanifestació. Hi van participar la presidenta del govern de les Illes Balears, Margalida Prohens, i el president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés, que aleshores eren membres de les noves generacions del PP. “Ens continuaven tractant de terroristes”, diu Sastre, que assegura que van intentar posar tot Mallorca en contra seu. Amb figures com la de Miquel Àngel Nadal, es va arribar a crear l’associació Basta Ya, i Sastre lamenta la persecució i els intents d’equiparació amb ETA que van sofrir els activistes.
En aquest punt, Sastre vol destacar que les estructures de l’estat espanyol van fer amb ells “el mateix que passa avui amb Catalunya.” En aquest sentit, diu: “Han convertit l’autodeterminació en un problema d’ordre públic i de terrorisme, de la mateixa manera que Pedro J. Ramírez va convertir la reivindicació ecologista contra la piscina il·legal que havia aconseguit pel favoritisme de Matas en un tema de terrorisme.” De fet, denuncia que es van inventar proves falses contra ells, com ara, que havien tingut una actitud violenta quan van anar a la piscina. Segons Sastre, a més, les denúncies de Pedro J. Ramírez es van resoldre en qüestió d’un any i mig, mentre que les seves contra els guàrdies de seguretat per agressió van haver d’esperar onze anys fins a arribar a judici, de manera que ja havien prescrit.
Intent de fer la piscina d’ús públic
Amb el govern espanyol del PP, es va provar de legalitzar la piscina fent una concessió: que el mes de juliol pogués ser d’ús exclusiu del periodista i la família, però que la resta de l’any hi poguessin anar infants de la comarca a gaudir-ne. Però el 2009 l’Audiència espanyola va acabar dictaminant en contra d’aquesta proposta, que no es va arribar a materialitzar mai. A més, recordava que la llei de costes prohibia la compravenda de les concessions, i, per tant, que no era de domini públic.
L’any 2013, dues sentències més del Tribunal Suprem confirmaven l’ús públic de la piscina. Sastre parla de victòries morals però no definitives. De fet, malgrat tot, el govern de Mariano Rajoy va emetre, el 2014 i el 2016, dues resolucions per a ampliar l’autorització d’ús del domini públic de Pedro J. Ramírez fins a l’any 2074. Va ser quan els activistes van tornar a començar de zero, van demanar a Costes l’expedient, i van interposar un contenciós administratiu perquè els el mostressin i, en veure que no se sostenia per enlloc, van denunciar-ho novament a l’Audiència espanyola. El 2021, els jutges van tombar aquestes resolucions: van exposar que la piscina es trobava en una zona pública i que no hi havia cap impediment perquè pogués situar-se en uns altres espais habilitats de la casa on sí que es podria haver construït. El 2022, hi va haver una sentència ferma del Suprem que desestimava els recursos del periodista, que llavors ja no era casat amb la dissenyadora –que encara gaudia de la casa– però que encara era propietari de la concessió.
Demolició forçosa
I aquesta setmana –vint anys després–, tal com va avançar Última Hora, s’ha sabut que l’Audiència ha ordenat la demolició forçosa de la piscina. “Aquest darrer mig any hi havia una confrontació entre el Ministeri de Medi Ambient i el periodista, ja que ell deia que l’esbucament l’havia de pagar l’administració”, explica Sastre. Malgrat tot, els jutges han dit que ho ha de pagar Pedro J. Ramírez.
A més, si no l’esbuca, pot ser sancionat. “Confio en la justícia? No. Però ara és veritat que som en un punt que, si no ho fa, el multaran cada vegada més”, resumeix Sastre. “Això és més que la piscina en particular. És un senyor que arriba a Mallorca l’any 2000 i fa campanyes bestials per a envestir docents, la llengua, partits polítics, empreses i que ens donava lliçons d’ètica”, diu l’activista, i afegeix: “Vam donar-li la seva pròpia medicina; vam investigar-ho i vam descobrir que allò era il·legal.”
Quant als anys que han passat, Sastre comenta que ell “sabia que això duraria temps”, però que és “un corredor de marató”. A més, assumeix que el 2004 era més jove i que es pensava que la justícia espanyola faria justícia, però que “una cosa és tenir la raó i una altra, que te la donin”. “Amb la piscina vaig fer un màster. La primera vegada que et denuncien, igualment, impressiona, però davant d’això només calia posar call i endurir”, sentencia.
