Pedro Ignacio Altamirano: ‘Andalusia ha d’engegar Espanya a fer punyetes. Anem-nos-en’

Pedro Ignacio Altamirano és el president de l‘Assemblea Nacional Andalusa (ANA), l’entitat que agrupa independentistes andalusos que volen separar-se de l’estat espanyol. Altamirano, nascut a Màlaga el 1957, és editor d’una petita editorial, Ibn Batuta Producciones, i de fins a cinc publicacions: Hora de Málaga, Punto Andalucia Información, Diario de Vinos, Cultura Global i Quadernos Andaluces. Té seixanta anys i és especialista en García Lorca. Altamirano explica en aquesta entrevista el punt de vista dels independentistes andalusos, i per què va fundar l’ANA.

—Sou independentista andalús de tota la vida?
—Sí i no. Jo vaig néixer en el franquisme. La meva joventut va ser cantar el ‘cara al sol’ al col·legi. I els pares, franquistes. Però la transició em va agafar amb 17 anys, em vaig criar a la fàbrica de tabac, i de molt jove vaig conèixer els treballadors de la Màlaga industrial. La perduda Màlaga industrial. Vaig militar al PSOE i al PSOE històric, que va acabar essent Izquierda Unida. Finalment, als vint-i-pocs anys, vaig entrar en contacte amb l’andalusisme per mitjà d’un germà gran.

—La bandera andalusa es guardava dins de casa, amagada, com passava amb la bandera catalana a Catalunya?
—La bandera blanca y verde, vuelve tras siglos de guerra. Ho diu l’himne andalús. La nostra blanca i verda hi ha estat sempre, i s’ha guardat i s’ha brodat: el sentiment de l’andalús no ha mort mai. En l’època més dura del franquisme jo era en reunions amb hebreus i musulmans. Sempre s’ha aspirat al gran Àndalus, a recuperar la independència del califat. En termes d’avui, no parlem d’una Andalusia musulmana, però sí de recuperar.

—Reticència del no independentista, quina és?
—A nosaltres ens han segrestat quaranta anys. I és molt important això que et diré: un 4 de desembre de 1977 vam sortir dos milions d’andalusos perquè se’ns volia marginar. Com ens havíem de quedar enrere, i veure com bascs i catalans eren nacionalitat històrica, i nosaltres no? Però si la nació més antiga d’Europa era a Andalusia! I vam dir que ni pensar-hi. El PSOE va veure aleshores que si el moviment del 4 de desembre creixia i es creava un nacionalisme andalús, el basc i el català serien una broma. Entre més coses, recordo que hi ha 61 diputats andalusos.

—Ja havíeu estat al Partit Andalusista (PA).
—Durant quaranta anys; i gràcies a les males pràctiques del Partit Andalusista, d’on m’han expulsat tres vegades per dir-los això que ara dic, que Pacheco i Rojas Marcos eren cacics al servei del PSOE, el PA finalment mor. Va desaparèixer deu fer dos anys. Vaig assistir personalment a l’acte de l’enterrament. A darrera hora, perquè no em deixaven entrar al partit on havia militat tota la vida. Prèviament, jo havia entrat en contacte amb andalusites que veien que havien de crear un nacionalisme cru i pelat. És l’actual Partit Nacionalista Andalús (PNA), fundat l’endemà que el PA desaparegués. Però a nosaltres això ens causava un problema moral: vam renunciar a l’andalusisme per convertir-nos en nacionalistes. Compte. Deixàvem de ser tebis andalusistes, sense saber on anàvem, i ens convertíem en nacionalistes i separatistes. Es parlava d’andalusisme, d’estat federal, de transformar l’estat. En aquest terreny molta gent hi està còmode. I ara arribes tu i parles clar: anem-nos-en i a fer punyetes. Això, a Andalusia, és un terratrèmol.

—On s’inspiren els fundadors de l’Assemblea Nacional Andalusa?
—Ho tenim claríssim: en Catalunya. Per una senzilla raó. Aquí hi ha molta sang andalusa. Per nosaltres és una obligació moral mirar a Catalunya. Nosaltres ja som una República federal. Reclamem Múrcia, l’Algarve portuguès i el Rif del Marroc. Tot això és Andalusia. Aquesta és la nostra Andalusia. On ens emmirallem? Doncs, als Països Catalans. Si convergeixes els Països Catalans amb la nació andalusa, hòstia, compte amb què pot passar.

—El vostre missatge cala entre els catalans d’origen andalús que es troben aquí?
—Moltíssim. La primera assemblea la farem aquí, per la rebuda. La majoria dels qui se’ns apropen, aquí, també són independentistes catalans. Un dia la República catalana haurà de posar una plaça als nacionalistes andalusos. Segur. Perquè a mi m’han dit catalanista, venut, de tot. Em diuen de tot. Però la polèmica et dóna l’oportunitat de parlar les coses.

—I ara munteu l’ANA. Quina relació té aquesta assemblea amb el partit PNA?
—Aquesta és la gran diferència. L’ANC catalana és oberta, molt plural i té diversos elements que la integren. A Andalusia, els independentistes som nosaltres. I punt. El partit i l’assemblea van junts. Jo, per exemple, sóc president de l’ANA i a l’executiva federal del PNA.

—Quina relació teniu amb el Sindicat Andalús de Treballadors (SAT)?
—Amb Òscar Reina, del SAT, em porto de por. Ens anomenem germans. Mateixos objectius. Tot i els problemes que tenen ara d’identitat, i que molta gent els marxa a altres sindicats. Tot per l’aproximació que han fet amb Podem. El SAT ha entrat en aquest fangar per Diego Cañamero, no ens enganyem. Ell ha anat a Podem i ha creat un autèntic cisma dins el SAT. A nosaltres, no ens ha agradat. Però nosaltres som lleials al SAT. Estem amb el SAT. És el nostre sindicat.

—De què viuran els andalusos si són independents?
—Ens han absorbit tant el cervell, els socialistes, que han convençut part dels andalusos que som pobres. Quan som un país que pot viure d’allò que tenim. Energia neta, tota la que vulguis, amb els vents i les marees de l’estret de Gibraltar. Com els àrabs amb el petroli. Prou perquè els andalusos no paguin la llum. El nostre camp té el monocultiu de l’olivera, que és l’endarreriment més gran d’Andalusia. Oliveres per a mantenir quatre senyorets. La finca més gran d’Andalusia és del BBVA, té quatre pobles i és improductiva. La tenen per anar de caça, i no passa res! No hem de treure les oliveres, hem de treure el monocultiu. Però si aquí encara reclamem la terra per a qui la treballa. Però si és del segle XIX! No tenim ni una trista barca de pesca. Andalusia ha d’engegar Espanya a fer punyetes. Anem-nos-en. I a Europa, encara més.

—Quina és la influència del cas català en la creació de l’ANA?
—Si Catalunya se’n va aquest setembre, el 4 de desembre ens n’anirem nosaltres. L’andalús no permetrà que Catalunya se’n vagi i ell es quedi. Nosaltres també ens n’anem. Vigilem amb l’andalús. És molt seriós això que et dic, i ja va passar en la transició. Bascs i catalans, i jo no? Tururú. Vam treure dos milions al carrer, aleshores. Si se’n va Catalunya, l’andalús diu que ell és el següent. I vigilem amb el 4 de desembre d’aquest any. Aviso. Nosaltres fem un pànic que no t’ho ni pots imaginar. Veuen que hi ha una possibilitat real de nacionalisme andalús.

—Quants afiliats té l’ANA?
—Poquets, de moment.

—On neix l’ANA?
—Neix fa pocs mesos, l’11 de setembre, aquí a Catalunya. Vaig venir convidat per ERC i vam menjar amb Oriol Junqueras. I és aquí on em vaig adonar que allà ens faltava una equació. Faltava una pota a la taula. El partit va bé, però l’andalús havia de tenir un instrument no polític sinó civil. Per això vam crear l’ANA.

—Andalusia és una nació?
—Hauríem d’anar al concepte de nació. Al cap i a la fi és una unitat cultural, social, econòmica. La primera realitat nacional que es coneix a Europa, és a Andalusia: fa 3.500 anys es crea la cultura tartèssia. I el primer rei dels Tartessos constitueix un regne. Una nació. Després, recordem que durant l’època romana, l’única província amb permís d’encunyar moneda i hisenda pròpia i que té llei electoral municipal pròpia és la que hi havia a l’actual Andalusia.

—I arribem al califat de Còrdova. Mite per als nacionalistes andalusos.
—Sempre que es parla de l’Andalusia musulmana parlen dels moros. Moro seria Abderraman I. Però Abderraman II o Abderraman III ja eren andalusos. Abderramán III és qui es troba amb una península islamitzada i diu: estic rendint honors a Damasc i he d’anar a la Meca, tenint tot això que tinc aquí? Aneu a fer punyetes! Munta el califat de Còrdova, s’independentista de Damasc, i crea la mesquita perquè no faci falta anar a la Meca. Quin és l’acte més important d’independència que fa Abderraman III? Quin és el símbol de l’islam? La mitja lluna, oi? Doncs l’envia a fer punyetes, i adopta l’estrella dels tartessos. En fi, el califat de Còrdova va ser independent vuit segles. Vuit! I Andalusia era la llum que il·luminava Europa. Els camps, regadius, cases, banys, etc. Que si som una nació? Però si ara ens independitzem serà la tercera vegada! Ja tenim experiència. Puc afegir una cosa? Hi ha una cosa que aquí la gent oblida: els reis catòlics van expulsar els andalusos. Diuen que van expulsar els moros i els musulmans i els jueus. No, perdona, van expulsar els andalusos. A Màlaga la van massacrar. Van assassinar tots els homes, i les dones i els nens els van fer esclaus. No va quedar ningú. Per tant, avui la majoria d’andalusos som descendents de castellans ocupants.

—Els independentistes andalusos veuen Madrid com el gran obstacle, com passa aquí?
—Primer hem de derrotar l’enemic de casa. El monstre el tenim a casa. Vosaltres heu de lluitar contra l’estat espanyol. Nosaltres, contra l’estat espanyol i la Junta d’Andalusia. Tots dos. Al cap i a la fi, aquí teniu certs mitjans. Nosaltres, en canvi, primer hem de derrotar l’enemic de casa. Però hem decidit que no perdem temps amb tu, guapa, Susi. Nosaltres ens independitzarem i aquí et quedaràs. Veuràs una república i no sabràs ni com ha passat. Penses tant en Madrid i ser presidenta d’Espanya que no veus com et roben la cartera per darrere. Aquí, qui proclamarà la independència serà el Parlament de Catalunya. Allà, serà el poble. Ull amb els andalusos, que tenen els astres alineats. Això no serà com aquí a poquet a poquet, no. A Andalusia ens llevarem al matí i ens preguntarem: ens n’anem? Anem-nos-en. Els andalusos som així.

—Teniu prevists actes futurs?
—Nosaltres a Andalusia portem estratègies diferents. Aquest dijous comencem un cicle de conferències. Hi haurà catalans que aniran passant cada quinze dies, com ara Joan Baldoví, de Compromís. I gent que anirà cap a Catalunya. Si el corredor mediterrani funcionés, la confederació dels Països Catalans i Andalusia es convertiria en un pol econòmic de primer ordre. Ens situa al cap d’Europa. Aquesta és la por de Madrid: que Madrid torni a ser villa. Amb els grans ports catalans i andalusos, imagina’t què es crearia.