Pedro Horrach, fiscal del cas Nóos: ‘Cap dels presos polítics catalans no hauria de ser encara a la presó’

­El 1995, Gabriel Cañellas va rebre una trucada de José Maria Aznar, cap del Partit Popular a l’oposició i candidat a governar l’estat espanyol, com va passar finalment. L’obligaven a dimitir pel cas Túnel de Sóller, en què com fou acreditat anys després, es va prevaricar en la concessió de les obres a una empresa que deixà cinquanta milions de pessetes en comissions que beneficiaren al Partit Popular. Aznar volia allunyar qualsevol sospita de corrupció del seu entorn i presentar-se com a una alternativa de govern neta. A Mallorca es posava fi a 12 anys de govern consecutius de ‘l’amo en Biel’ al capdavant de la comunitat.

Era l’únic president que havíem conegut. Llavors el succeí Cristòfol Soler, qui ostentà el càrrec durant només deu mesos, fins que un motí del seu propi partit acabà amb ell i instaurà Jaume Matas al govern per primera vegada i durant tres anys, fins el 1999. Després, Francesc Antich (PSIB) va dirigir el primer pacte de Progrés, però Matas va tornar al govern el 2003 i fins el 2007, quan, contra tot pronòstic el PP va tornar a perdre les eleccions. Francesc Antich (PSIB) va tornar al Consolat de Mar i la primera cosa que féu va ser revisar els comptes de totes les conselleries i instituts públics.

Abans ja havien esclatat alguns petits escàndols, com el cas Rasputín. S’investigava el pagament entrades a un bordell molt conegut a Rússia a càrrec de l’erari públic coincidint amb un viatge del Reial Club Esportiu Mallorca a Moscou. Hi ha sospites fonamentades que entre els integrants de l’expedició hi havia l’aleshores conseller de turisme Joan Flaquer, cosa que indicaven que era possible això hagués significat una buidada d’arques important a la comunitat. Efectivament havia estat així. I entre denúncies anònimes i comprovacions rutinàries, varen aparèixer tants casos i processos que encara avui es fa molt difícil d’enumerar-los tots i saber de què anaven: Bitel 2, Scala, Cavallistes, Funerària, Cas Andratx, Cas de Santos, Ibatur, Can Domenge, So n’Oms, Maquillatge… i tants més, que afectaren sobretot el PP i Unió Mallorquina. Entre els condemnats més famosos hi ha Maria Antònia Munar i Jaume Matas. I al darrere de la investigació de la gran majoria hi ha la unitat de delinqüència econòmica i sobretot la fiscalia anticorrupció de les Illes.

Durant més de deu anys Pedro Horrach (1966) va ser un dels homes més aplaudits pels ciutadans progressistes de les Illes Balears. La contundència dels escrits d’acusació, la fermesa en els judicis i la consecució de condemnes el convertiren en un fiscal temible, fins que arribà el cas Palma Arena i una de les peces separades, el cas Nóos, que s’ha saldat amb la condemna contra Iñaki Urdangarin, marit de Cristina de Borbó.

La decisió de no imputar la infanta li va valdre un enfrontament dur amb el jutge Castro, amb qui fins llavors havien fet un equip imparable en la lluita contra la corrupció i li va fer perdre bona part del suport popular entre els progressistes de les Illies. Potser per això va decidir d’agafar una excedència i començar a exercir l’advocacia pel seu compte. Ara protagonitza un llibre, Pedro Horrach, el fiscal que puso en jaque a la corrupción, publicat per Península i escrit per Ana Martínez Aguirre. Hi ha confessions molt interessants i divertides, com per exemple els escorcolls a l’interior del palauet de Jaume Matas i l’aparició de més de set-centes ampolles de vi de grans anyades. Com que només tenim mitja hora per a entrevistar-lo –ha concedit entrevistes a catorzemitjans en un sol dia– li dic que em saltaré les preguntes amables. Somriu perquè ell és un interrogador de primera i sap que mai no n’hi ha, de preguntes amables. Demana de fer l’entrevista a la terrassa exterior de l’hotel perquè així pot fumar. I el mite es confirma: cauen quatre cigarretes durant l’entrevista, i algun silenci. Li deman si ha llegit Sicília sense morts, la novel·la de Guillem Frontera i diu que el títol és genial, ‘però hi ha més morts que no mos pensam’.

—La monarquia havia de ser jutjada?
—No, no se l’havia de jutjar com a institució perquè la responsabilitat penal és de les persones i no de les institucions, com a mínim a quan es produeixen els fets que nosaltres investigàrem i que es varen jutjar. L’any 2010 ja es va incloure la responsabilitat penal a persones jurídiques, però parlam de casos anteriors al 2010 i, per tant, no hi havia afectacions a persones jurídiques ni a entitats i el judici no era contra la monarquia sinó contra una persona concreta, en aquest cas, Iñaki Urdangarín.

—Sóc perfectament conscient que no és dels temes que tractau habitualment, però com que afecta la corona, aprofit per demanar-vos què pensau de la sentència contra el raper mallorquí Valtonyc.
—Vull deixar molt clar que parlo sense haver vist cap document i del punt de vista estrictament personal. A mi, em sembla una condemna excessiva segons tots els punts de vista. I, a més a més, crec que aquests casos no s’haurien de traduir mai en procediments penals. L’estat espanyol té prou recursos per a aturar aquestes situacions sense arribar al tribunal penal, on s’ha de fer efectiu el principi d’intervenció mínima. Hi ha més solucions. Ja n’hi ha prou de córrer cap al penal a la primera de canvi, on hi ha penes massa greus com la privació de llibertat, si es poden aconseguir les mateixes solucions sense sancions tan greus i sense col·lapsar uns tribunals que haurien d’encarregar-se d’unes altres coses.

—Casos com aquest, o les mesures de presó contra els presos polítics fan pensar a la ciutadania que hi ha dues menes de justícia. Vós havíeu demanat presó preventiva per als acusats del cas Nóos i la van denegar, i en canvi els presos catalans fa mesos que hi són…
—M’agradaria explicar que les lleis no les dictem nosaltres, sinó els diferents parlaments. La nostra missió és executar-les, aquestes lleis, no decidir-ne el contingut. Dit això, cada procediment és distint i depèn de cada investigat. És difícil valorar les decisions dels altres casos perquè no he tingut accés a l’expedient i, per tant, això que expresso són opinions personals i subjectives, però jo crec que cap dels presos polítics catalans nonohauria hauria de ser encara a la presó i que, en tot cas, els haurien d’acostar a Barcelona, i això s’hauria d’haver fet fa ja molt temps.

—Com va ser el procés de redacció del llibre que ha escrit Ana Martínez i que vós protagonitzau?
—D’entrada l’editorial Planeta em va fer una trucada i em va proposar d’escriure el llibre, però, a mi, no em va semblar correcte. No m’anava bé la idea, potser per pudor o digue-li com vulguis, no m’hi sentia còmode.

—Però no serà per manca de pràctica, com a fiscal heu escrit milenars de folis dels casos que heu investigat…
—Sí, però la literatura jurídica no té res a veure amb la novel·la, el periodisme o ‘’assaig. Al cap d’un temps em van tornar a telefonar i em van dir que havien parlat amb n’Ana Martínez i vam acordar que ella l’escriuria amb total llibertat a còpia de moltes entrevistes que m’ha fet, a mi, i a molts dels personatges que apareixen al llibre i que han estat pròxims a la meva persona, i així ho férem i crec que el resultat és molt interessant.

—Una de les imatges que simbolitzen la corrupció a les Illes és tota una comitiva judicial desenterrant dues llaunes de Cola Cao a casa d’Antònia Ordines i la seva dona, en l’anomenat cas Scala. Hi havia 240.000 euros davall d’un pam de terra. També és escandalós el cas Funerària perquè implica aprofitar-se de la gent en un dels tràngols més dolorosos, que és la pèrdua d’un familiar… tots dos fan la sensació de ser molt barroers, gens sofisticats…
—És que la majoria dels imputats per corrupció a les Illes Balears tenien una sensació d’impunitat que va fer que no s’amagassin de res ni dissimulessin allò que feien.

—Hi havia una corrupció sistèmica a les Illes?
—Hi va haver un moment determinat, que no sé on situar, en què arriba un punt d’inflexió que va fa que els mecanismes de l’administració no s’activin mai i que la corrupció s’hi passegi com pel pati de casa. Quan va néixer la democràcia hi ha va haver un temps que la gent actuava amb il·lusió  i els servidors públics eren això, veritables servidors públics, que mai no beneficiaven un tercer. La falta de controls preventius i el servilisme d’alguns funcionaris i polítics va fer que la corrupció disparés.

—Fa la sensació que el Partit Popular no s’hauvia plantejat mai ni tan sols la possibilitat de poder perdre les eleccions del 2007…
—Els partits polítics, durant la seva evolució, han esdevingut una perversió, al final. Són estructures de poder, i les estructures de poder, això que volen és agafar-ne cada vegada més. El mateix règim dels partits polítics ha pervertit el sistema democràtic.

—Ja sé que us enfadeu quan parlam de la Infanta Cristina. Vós vàreu creure que no havia de ser imputada, però la majoria de la ciutadania, en aquests judicis paral·lels que es fan tan sovint, l’ha condemnada…  
—Jo he lluitat contra aquest prejudici partint de la base del dret penal que diu que el coneixement no és participació. No entro en valoracions ètiques. En aquest punt que cadascú que faci com vulgui, sinó de fets que cal encaixar.

—Aleshores, hem de concloure que, si ella no sabia res de les activitats delictives del marit a través d’empreses en les quals sembla que hi té signatura, és una beneita?
—La monarquia ha de ser exemplar i jo, d’això, sí que me’n vaig plànyer, però he estat a milenars de processos penals, i havia estat fiscal en casos de divorci i separació amb nins petits i n’hi ha molts en què un familiar desconeix completament coses que havia fet l’altre. Jo crec que ni el marit devia pensar que allò que feia estava malament.

—I l’actual rei emèrit Joan Carles de Borbó? Els mateixos ciutadans que creuen que la filla és culpable també pensen que el pare ho és i que només la baula més feble de la cadena és la que ha pagat…
—No ho sé. No estic en condicions de valorar-ho, però ningú s’ho ha plantejat, ni tan sols el jutge, per la seva inviolabilitat.

—Una inviolabilitat, la del cap d’estat espanyol, que vós considerau que hauria d’estar limitada…
—És clar que l’han de limitar. Al cap d’estat –sigui de la mena quee sigui– cal protegir-lo de les querelles ximples del dia a dia, però si arriba un fet delictiu greu, que no pugui ser imputat és excessiu, és un privilegi que hauria d’anar a la paperera de la història.

—M’imagino que, per a vós, hauria estat molt millor de no haver ensopegat en cap causa contra na Maria Antònia Munar, sobretot per raons familiars.
—És cert, jo vaig néixer a Costitx i hi viuen familiars meus. I, efectivament, la pressió de viure en un lloc tan petit com les Balears fa difícil de gestionar situacions com aquesta. Preferiria no haver-ho fet, però era la meva feina i la meva responsabilitat, i els resultats són a la vista de tothom.

—Diuen els rumors que es presenta expressament desarreglada als judicis de les causes pendents per intentar estovar jutges i tribunals…
—He sentit aquests rumors i no em preocupen gens ni mica,  jo, això que he de fer, és dur els casos al dia i, amb ella, no hi tinc cap vinculació.

—El llibre comença amb una escena una mica patètica: vós i el vostre equip interrogant Jaume Matas a la presó de Segòvia amb un petit aparell a causa dels seus problemes auditius…
—Sí, és cert, i Jaume Matas va tenir problemes auditius molt greus. Al principi pensàvem que eren excuses, però els informes mèdics són allà.

—Per què pensau que havia triat aquesta presó?
—És una pura suposició, però crec que és perquè és petita i tranquil·la. Ara ha elegit Aranjuez.

—A vosaltres, aquest interrogatori us va servir com a excusa per anar a menjar un lletó…
—Sí, és cert, estàvem molt a prop. Era quasi irrenunciable.

—Hi ha cap opció que Iñaki Urdangarin eludeixi la presó?
—Ho té molt complicat, quasi impossible.

—I complirà la condemna o d’aquí dos dies el veurem al carrer?
—Hi hauria d’haver una mica de confiança en les institucions. Hi ha hagut casos de corrupció a totes les comunitats autònomes i per sobre d’això el sistema ha funcionat, per això tu i jo som aquí ara. Es deia que Iñaki Urdangarin mai no seuria al banquet dels acusats i no solament això sinó que l’hem condemnat. Per la meva experiència, sé que en els casos de frau econòmic i delictes semblants les penes es compleixen íntegrament.

—També es deia que Maria Antònia Munar o Jaume Matas no anirien mai a la presó…
—I na Munar s’hi ha estat sis anys i li’n queden vuit més, i en Matas hi va entrar amb una pena de només nou mesos i té moltíssimes causes pendents.

—Que hi hagin entrat va ser una mostra de força contra la corrupció, un voler demostrar que no sortia de franc?
—La suspensió de la condemna és facultativa, ho pot decidir el tribunal lliurement i, en aquest, cas va decidir que complís, però no va ser cosa de la fiscalia.

—Us varen proposar de rebre una medalla policíaca ‒a vós i als vostres col·laboradors‒, però era bastant clar que, investigant el cas Noós, no us la donarien…
—Jo estava convençut que no els la donarien pel Noós, i això que és important per al currículum dels policies, i per això, que ens la denegessin, no em va caure gens bé. De tota manera, a Mallorca es lliuren per antiguitat i no per mèrits. Pensar que ens la donarien pel cas Nóos era absurd.

—Ara hi ha un nou gran cas de corrupció a les Illes que afecta l’empresari Bartomeu Cursach, la policia local de Palma i que va més enllà perquè es mou en el  món de l’oci nocturn i presumptament també amb les màfies de les drogues… ho enyorau?
—En vaig tenir a bastament amb els meus casos. I saps què? No sé ni si arribarà a judici. Quan ho veus de l’altre costat de la barrera agafes perspectiva i penses que en algun dels casos investigats hauries d’haver estat un espectador forà per a tenir més perspectiva general de la jugada.