Juanjo Álvarez: “Si l’assassí d’en Pedro no fos policia, ja l’haurien encausat”

La nit del 15 de desembre de 1992, ara fa trenta anys, Pedro Álvarez i la seva xicota discutien amb el conductor d’un cotxe a l’Hospitalet del Llobregat. L’home va treure una pistola, va matar Álvarez d’un tret al cap i va fugir. La investigació va trobar un sol sospitós, un agent de la policia espanyola. Tot i que va ser detingut i va passar una setmana en presó preventiva, va ser alliberat per manca de proves concloents. Trenta anys després, al juny, el Tribunal Suprem espanyol va arxivar definitivament l’assassinat de Pedro Álvarez perquè considerava que el cas havia prescrit.

Parlem amb Juanjo Álvarez, pare d’en Pedro, que fa tres dècades que lluita per fer justícia al seu fill. “El temps passa i aprens a conviure-hi, però són temps durs. Sempre que s’acosta Nadal és trist perquè fa trenta anys que ens en falta un a taula”, explica. Malgrat el revés judicial del Suprem, no es dóna per vençut i espera que apareguin nous testimonis o proves per a reobrir el cas.

—El Tribunal Suprem espanyol ha arxivat definitivament el cas de Pedro Álvarez. S’ha perdut l’oportunitat de fer justícia?
—En absolut. Jo continuaré lluitant. Esperem que algú s’atreveixi a parlar per reobrir el cas, ara que presumiblement no hi ha càrrecs penals. Hem fet una crida a la corporació dels taxistes, que han de saber alguna cosa perquè van recollir la parella d’en Pedro. També al col·lectiu de les ambulàncies perquè tenen contacte permanent amb la policia en casos com aquest. Volem que l’home que va dur en Pedro a Bellvitge ens digui què deia la policia en aquell moment. És molt important, però, de moment, ningú no ha volgut parlar amb mi personalment.

—Esteu decebut amb la decisió del Suprem?
—Decebut? No. Els anys d’experiència al carrer com a activista m’han demostrat que no hi ha justícia. Hi ha justícia per a qui la pot pagar, no per a la classe obrera. La justícia realment es mou pels diners, no pels fets.

—Hi té a res a veure el fet que el principal sospitós sigui policia?
—Absolutament. No és el mateix que l’assassí sigui algú del carrer que sigui un policia. Si no fos policia, ja l’haurien encausat. La justícia diu que ha fet una recerca exhaustiva. Però nosaltres podem demostrar que el cas ha estat més de divuit anys damunt una taula sense que ningú fes absolutament res. No sé de quina recerca parlen… Han esperat que prescrivís el cas sense tenir cap mena de consideració en cap aspecte.

—Uns quants periodistes que han treballat en el cas coincideixen a dir que la instrucció va ser negligent.
—Totalment, en tot moment. No van acordonar la zona. No van analitzar les petjades dels pneumàtics del cotxe. No van fer absolutament res. A més, es va fer càrrec de la recerca el comissari Llorente, de l’Hospitalet, cosa que no entenem. Se n’hauria d’haver encarregat la Brigada de Recerca Criminal de Barcelona. Però se’n va encarregar en Llorente i no ho va fer gens bé.

—L’acusat va ser alliberat per manca de proves.
—Si em permets, falta de proves concloents. Cal puntualitzar-ho. Per la justícia no n’hi havia prou que l’home hagués estat a la zona, que coincidissin els números i el color del cotxe, que vingués cabrejat perquè s’havia barallat amb un agent de seguretat a Bellvitge… Un seguit de circumstàncies que clarament l’haurien d’haver encausat. No obstant això, van dir que no hi havia prou proves per a fer-ho. Però la fiscalia sempre ha estat la part més interessada que no s’investigués el cas. Sóc la part perjudicada, i la fiscalia hauria de defensar els meus interessos, però no ho va fer. Suposo que les ordres les devia donar el senyor Jiménez Villarejo, fiscal general de Catalunya.

—Amb quina finalitat hauria volgut tancar el cas, la fiscalia?
—Això és el que volem saber, què va passar aquesta nit i què sabia en Pedro perquè el traguessin del mig. No crec en les casualitats. Aquella nit, hauria d’haver estat a casa perquè de dilluns a dissabte sopàvem tota la família. Era l’únic àpat que fèiem junts i parlàvem tots cinc: les dues germanes d’en Pedro, en Pedro, la meva dona i jo. Canviàvem impressions de com ens havia anat el dia i com estàvem tots. Aquell dia no es va presentar i aquell dia el van matar.

—Sembla que vulgueu dir que l’assassinat va ser un crim interessat.
—Pot ser que en Pedro hagués descobert alguna cosa que impliqués algú important i tenien por que m’ho expliqués perquè jo feia molt de temps que militava en moviments socials i molts polítics ja em coneixien. Cada vegada em reafirmo més en les meves creences. Algú gros hi devia estar implicat. No ho sé. És el que volem, saber què va passar.

—Creu que hi ha un interès polític per a tapar el cas d’en Pedro?
—Per descomptat. L’any 1993, a l’octubre, Pilar Rahola, aleshores amb ERC, al congrés va presentar una pregunta sobre l’assassinat. La van rebutjar per falta de formulació. Som al 2022 i encara esperem que ens diguin com s’ha de presentar la pregunta perquè la contestin. Quan Zoido era ministre d’Interior, li van fer la mateixa pregunta i va dir que tot era mentida i que la policia actuava sempre en conseqüència. És més, recordo que Alfredo Amestoy ens va portar a Telecinco a parlar del cas. No recordo el programa, però recordo que no va dir res a ningú de la direcció, ho va fer en directe. L’endemà el van acomiadar i Julian Lago va passar a presentar el programa. És igual que la reportera que va venir a fer el programa d’Antena 3 Al filo de la ley, Soledad Arroyo. Va fer una cinta que dedicava trenta minuts al cas d’en Pedro i no es va arribar a emetre mai. Era un recull de casos d’abús policial. Em va costar quatre anys que me l’enviessin. A ella la van fer fora d’aquest programa i la van fer presentar un petit programa d’esports.

—Per què ho van censurar?
—No interessava que segons quines actuacions de la Guàrdia Civil i la policia nacional es fessin públiques.

—Heu rebut pressions durant aquests anys?
—Em van fer fora de la feina per ordre expressa de Madrid. Em van dir com a excusa que havien de remodelar la plantilla. La justícia creia que si ens asfixiava econòmicament, callaríem. Però els va sortir malament perquè vaig fer la vaga de fam i una quantitat de protestes que van donar visibilitat al cas d’en Pedro, que si hagués hagut de treballar no les podria haver fet. També va haver-hi una època que rebíem trucades a qualsevol hora del dia i de la nit, en hores intempestives. Et despertaven de matinada. Agafaves el telèfon i no parlava ningú. A la meva dona, la van amenaçar i li van robar a la feina.

—Heu dit alguna vegada que el tracte dels jutjats que va ser totalment desagradable.
—Desagradable, no, el següent o el següent del següent. Quan em vaig presentar als jutjats després de l’enterrament d’en Pedro, em van dir que no m’havien d’explicar absolutament res. I vaig respondre: “Escolti, vostè em diu que han assassinat al meu fill i que no m’han de donar cap explicació?” I llavors em van fer fora de males maneres. Més tard, va entrar l’acusat en qüestió, repartint llenys a tots els mitjans de comunicació, i a dins el van rebre amb reverències. I a mi em van fer fora de mala manera. Era un indici que una alguna cosa grossa passava.

—Quins suports heu tingut?
—La població civil, col·lectius socials, associacions de veïns, moviment ocupa i companys de la CGT… Molta gent que es van bolcar en mi.

—I qui creieu que us ha deixat de banda?
—Les institucions oficials com l’ajuntament, la Generalitat, l’estat i tots els cossos policials. Ningú no ens ha dit res. Veig que ara ofereixen ajuda psicològica a les víctimes, a nosaltres ni per remei. No ens han dit ni tan sols “Podreix-te”, res de res. Volen que s’oblidi el cas d’en Pedro, però no ho aconseguiran.

—Aquella nit, de la qual d’ací poc farà trenta anys, Pedro anava amb la seva companya Iolanda. Encara hi teniu contacte?
—No, el vam perdre molt de pressa. Els pares es van canviar de domicili al cap de poc temps perquè no la poguéssim localitzar. No volien que parlés amb nosaltres. Però és una cosa que no m’importa gaire. Sempre ho he dit: m’és igual on siguin l’assassí i la xicota d’en Pedro. Si em calen pel que sigui, els trobaré, siguin on siguin.

—Pot tornar a passar un cas com el de Pedro Álvarez?
—Una de les insistències de la lluita precisament és que s’eviti que això torni a passar i, si passa, que la família sigui capaç de fer justícia. Respecto tothom que em diu que té por, és una cosa que tots tenim a dins i cadascú ho gestiona com pot. Però el que no puc consentir és que et matin un familiar i ho deixis d’investigar per quatre duros. Un dels últims va ser el cas de Juan Andrés Benítez. Van anar a la germana i li van donar un munt de calés i, és clar, si la família no vol continuar investigant, ja pots posar-t’hi com vulguis. No ajuda gens.

—Encara que hagin passat tants anys, continueu tenint molta energia per lluitar pel vostre fill.
—El problema que han tingut és que han topat amb una persona que ve dels moviments socials. No s’esperaven aquesta resposta. Tota la meva vida he estat al carrer, lluitant, no he pertangut mai a cap partit polític: les proves són que el cas d’en Pedro no s’ha arribat a polititzar mai. Quan he intervingut en alguna xerrada o en una conferència, no he deixat que ningú m’identifiqués amb cap partit polític.

—Ara que en fa trenta anys, com els heu viscut?
—El temps passa i aprens a conviure-hi, però són temps durs. Sempre que s’acosta Nadal és dur perquè fa trenta anys que ens en falta un a taula. Quan és el seu aniversari, igual: en falta un a taula.