L’11 de setembre de 1973, a Santiago de Xile, la seu del govern del país és bombardejada per l’exèrcit, em penso que no cal que ho expliqui, sabeu de què parlo, i si no ho sabeu, no us costarà gaire esbrinar-ho. L’edifici queda inservible i diuen que és un bombardeig simbòlic, adreçat a l’edifici, a la pedra, al símbol. 

“De fet, si l’efecte de l’atac es mesura amb el cost de vides humanes, caldria dir que la seva efectivitat va ser nul·la. Els dos morts que hi va haver aquell dia a La Moneda, el periodista Augusto Olivares Becerra i el president Salvador Allende Gossens, es van suïcidar.” 

Ho escriu l’admiradíssima escriptora xilena Nona Fernández a ¿Cómo recordar la sed? (Minúscula, 2024), un llibre associat al projecte Exhumar la memoria de Francisco Medina Donoso: “Sota la pregunta Què va passar amb les restes de La Moneda bombardejada? S’ha dut a terme una pràctica duracional que va obrir el seu procés d’investigació l’11 de setembre de 2023, al Centre Cultural La Moneda, amb una exposició i una intervenció sonora.”

No pot ser més símbol, la pedra. Després d’un bombardeig simbòlic a l’edifici, hi ha dos suïcidis, un d’ells del president de la república, Salvador Allende, després de pronunciar el seu testament polític per via telefònica: “No hi ha paper, no hi ha res escrit, només un home extraordinàriament sencer parlant, a través del telèfon, a la història.” 

La pedra és tan símbol que el cadàver de La Moneda, la runa, queda exposada tal com va acabar l’11 de setembre de 1973 durant força temps. És un recordatori. Fins que un dia la Junta Militar n’engega la remodelació i uns quants homes amb camions s’hi arriben per endur-se-la. Augusto Pinochet s’hi vol instal·lar, cal fer-li una cara nova. La runa ara és brossa, la carreguen en camions, però per sort hi ha algú que arriba a temps de salvar-la de l’oblit, algú que cedeix un terreny, un solar, per dipositar-hi aquell tros d’història del país que ara fa nosa. Només són pedres. Només som pedres.

Aquells bocins d’història de Xile, fins ara exposats com a recordatori, són arraconats, pretenien ser llençats, oblidats, eliminats. I han de passar cinquanta anys perquè es pugui respondre la pregunta: què va passar amb les restes de La Moneda bombardejada?

En txec les Stolpersteine (‘pedres de memòria’) es diuen Kameny zmizelých (‘pedres dels desapareguts’). No són pedres, són fetes de formigó cobert de llautó, 10 x 10 cm. L’artista alemany Gunter Demnig (nascut l’any 1947) explica que són llambordes per ensopegar-hi, les Stolpersteine, ensopegar, aturar-te i inclinar-te, ajupir-te, per fixar-t’hi i per llegir-les i dedicar un moment a la memòria de les víctimes. 

Era 3 d’octubre i plovia a Brno (República Txeca). Havia de ser a la Universitat de Filosofia i Lletres a quarts de set, per a un seminari de traducció, i em vaig distreure, voluntàriament sense paraigua i amb els vidres de les ulleres esquitxats, pel carrer Husova. El terra era ple de fulles, a Brno encara tenen tardor, fins i tot vaig trobar-hi castanyes, que els castanyers no eren bords. I de sobte, al número 10, una llamborda de to daurat vell que tot i la grisor del dia enlluernava. 

Em vaig aturar. Vaig fer la foto que veieu aquí damunt. Després vaig buscar qui era Annemarie Gottliebová i vaig saber que havia sobreviscut. Encara allà, a la República Txeca, vaig veure que la ciutat de Brno és plena de pedres de desapareguts, com en diuen ells. I em va venir al cap la que hi ha del president Companys a la plaça de Sant Jaume, la de Neus Català als Guiamets, la d’Amat-Piniella a Manresa… 

Llegia el llibre de Nona Fernández i pensava en les Stolpersteine encara. Les pedres em duien a les pedres. La runa de La Moneda arraconada en un solar, les llambordes de Demnig escampades per una vintena de països diferents, unes 75.000 llambordes en 1.800 ciutats. Imaginava bocins de La Moneda de 10 per 10 centímetres escampats per tot Xile, convertits en llambordes que sobresurten, per ensopegar-hi, per ensopegar amb la història, ensopegar-hi, aturar-se, ajupir-se, mostrar-hi respecte. 

Era 15 d’octubre i plovisquejava al Raval. Tenia una reunió a les tres i havia sortit massa d’hora de casa. Passejava pel carrer de l’Hospital i al número 73 una llamborda de to daurat vell em va enlluernar tot i la grisor del dia.

Em vaig aturar. Em vaig inclinar. Vaig fer la foto que veieu aquí sota. Vaig mirar al meu voltant. Un munt de gent i tothom passant de llarg. Pressa, feina, maldecaps. Com podia ser que no l’hagués vista mai abans, la llamborda de l’Eugènia Àngel? Me n’havia hagut d’anar fins a Brno per fixar-me de manera conscient en les Stolpersteine i en tenia una a menys de 500 metres de casa?

La llamborda d’Eugènia Àngel la van col·locar fa poc, el 8 de maig de 2024. 

Estem tan envoltats de pedres simbòliques que comencem a no veure-les, a viure vacunats de pedra i símbol i passar-hi pel costat sense immutar-nos. Imagino les pedres de Gunter Denmig sobresortint 10 cm cap enfora, tot d’ensopecs amb la història de matí a nit: què hi fa això aquí, algú prendrà mal, i sí, algú va prendre mal, ensopeguem-hi, inclinem-nos-hi, fem memòria, amb llambordes i runa, amb memòria i símbol.