Pedagogia

Sobre les eleccions espanyoles, podríem dir que l’independentisme n’ha passat la pantalla. Passar-se’n la pantalla vol dir assegurar un resultat que no pugui ser utilitzat en contra nostre, ni com a excusa per a afluixar. I després també hi ha l’impacte en l’ànim col·lectiu de la parròquia: no és el mateix sortir a protestar amb uns números a darrere que amb uns altres. Un moviment d’emancipació nacional com el català, ciclotímic i derrotista, no es pot permetre perdre ni a la botifarra. Parlem en general, no sé si cal aclarir-ho, perquè només en general es pot parlar de dos milions d’ànimes que aspiren a un mateix objectiu.

L’ull imparcial que avui miri cap a la Jonquera, per exemple, llegirà la protesta en coherència amb un suport en xifres, granític i persistent, en totes les urnes que li dona la gana. Una condició necessària però no suficient, és clar, perquè si les institucions no acompanyen els seus votants, una cosa no anirà per l’altra. Aquesta és la nostra gran feblesa ara mateix, una de moltes, i la que més es burxarà en la pre-campanya de les catalanes que ja ha començat des del lobby del seny i la moderació. Un grup de pressió que reconeix, en els seus laments en tertúlies i en tinta impresa, que a Madrid fa dècades que als empresaris llepaculs no els foten ni cas, i que què costaria al gobierno fer una mica de concessions, complir algun pressupost, alguna addicional tercera, el mínim per revertir l’independentisme dit de butxaca, i que quin desastre, que malament tot.

A Catalunya, el somni de fer canviar Espanya no és exclusiu dels comuns. Contra l’anomenat ‘desafiament’ independentista, hem pogut veure coscubielistes i icetistes piulant tesis duranistes, compartint articles julianistes i fent difusió dels editorials de La Vanguardia. Cosa que tampoc no ens ha d’estranyar si ens posem les ulleres que toca: som davant d’un conflicte nacional, i cadascú defensa la nació que considera. Ara bé, mentre hom sol insistir en la frustració indepe per no saber culminar el seu projecte, poc es parla de la frustració espanyacanvista de no poder transformar el seu país en aquell que ens volen vendre, del fracàs de no poder arrencar ni mitja gràcia de l’amo que tant defensen en territori hostil, per més despatxos i sopars pagats i portes tancades que hi hagi, per més lleialtat que mostrin i demostrin al seu rei, al seu ordre i a la seua llei.

Aquesta frustració, que no pot ser cap altra cosa, deriva en una fúria antiindependentista que als ingenus de vegades ens sorprèn, i que només s’explica pel pur nacionalisme espanyol: en lloc d’interpel·lar a qui té el poder per a solucionar civilitzadament el conflicte i no li dóna la gana, s’acarnissen amb el feble que reclama la solució. Em recorda l’època que el catalanet acomplexat parlava de fer pedagogia, ‘escolta Espanya’, i quan Espanya no volia escoltar, la culpa era nostra perquè no ens explicàvem prou, o no ho fèiem prou bé, o no ens hi esforçàvem com calia. L’arrencada de l’independentisme, a Catalunya, ha estat una reacció de dignitat contra aquesta plorera llarga que sobreviu en el catalanisme temorós i moderat: que els catalans no ho fem bé, que no ho sabem fer bé, que no ho sabríem fer bé. Quina tristor, viure d’aquest convenciment, si sembla contrari a la vida.

L’estat espanyol ja no sap com dir-los que no vol canviar, si més no en el sentit que anhelen els catalanets de bé, però la culpa és de l’independentisme. Per culpa dels indepes, la divina progressia enyora la Catalunya pujolista, no tenim perdó de Déu. I ara, en el gran sondatge espanyol sobre la qüestió catalana, perquè les eleccions d’Espanya no tractaven de res més, els ha sortit un país ideològicament invers al mapa polític català, i és clar, la culpa és dels indepes. D’aquests provocadors que inciten la testosterona ebullescent de Vox. Doncs miri, no: a l’Espanya democràtica no li ha calgut cap Vox per a intervenir Catalunya a cop de 155, com no li ha calgut cap acusació popular feixista per a empresonar activistes i cantants, com tampoc no ha necessitat cap tarat amb escopeta per treure de la circulació els polítics que li fan nosa. Això de Vox és vici, un excés, pura borratxera; i és el vostre problema. Més ben dit, és la pinta que fa un problema quan es deixa podrir i es gangrena perquè no s’ha volgut abordar. Fer pedagogia, dèiem fa vint anys? Qui sap on para, la pedagogia…