Meirás posa fi a vuitanta-dos anys d’espoliació franquista

Avui fa vuitanta-dos anys i cinc dies que l’anomenada Junta Pro Pazo del Caudillo va fer un lliurament formal al dictador Francisco Franco del Pazo de Meirás com a donació “al Generalíssim dels Exèrcits i Cap de l’Estat Nacional”. Avui, vuitanta-dos anys i cinc dies després, arriba la data fixada per la justícia per retornar al patrimoni públic aquest conjunt històric, dissenyat gairebé cinc dècades abans del “regal” de l’escriptora Emilia Pardo Bazán per fer-ne la seva residència.

A les 11.00 s’ha de fer l’acte de lliurament voluntari –o, si no, forçat, per desallotjament– de l’immoble pels descendents del general colpista a l’estat espanyol, en execució provisional de la sentència que el setembre proppassat va anul·lar aquesta donació i el contracte de compra-venda de la finca on hi ha el Pazo, signat el maig del 1941. La sentència condemna els Franco a retornar els terrenys i els edificis a mans públiques.

Sens dubte, serà una imatge simbòlica d’un moment històric, que posarà fi a vuit dècades d’impunitat del dictador i els seus descendents, hereus de béns que, segons la magistrada Marta Canales, signant de la resolució judicial, van ser saquejats per una “ficció” de compra-venda.

Execució simbòlica

Provisional, però no irreversible, car la sentència sobre la propietat del Pazo no és ferma i la família Franco ja ha presentat un recurs per mirar de revertir-la, decisió que recaurà en l’Audiència de la Corunya. L’execució que s’ha de fer avui ha estat decidida pel jutjat de la Corunya a petició de l’advocacia de l’estat, amb el suport de la Junta de Galícia i els ajuntaments de Sada i la Corunya, a més de la Diputació de la Corunya.

El procés judicial ha inclòs uns quants revessos als hereus de Franco, que del setembre ençà van haver d’assumir, a més del judici, la prohibició de retirar els elements que hi ha dins el palau i la catalogació de tots aquests objectes. L’estat espanyol n’ha estat designat dipositari a tots els efectes, “per preservar la integritat de la propietat, per garantir que no es vulnerin les mesures i el nivell de protecció de l’immoble”, declarat el 2008 com a Bé d’Interès Cultural (BIC); tot plegat arran dels indicis que la família tenia intenció de traslladar aquestes pertinences en camions, ja contractats, abans del lliurament de l’edifici.

Aquesta setmana mateix es va saber el contingut de l’inventari fet a petició de l’administració de l’estat, que inclou unes 700 peces –81 a l’exterior i 616 a l’interior–, entre les quals hi ha les estàtues d’Isaac i Abraham del Mestre Mateo, però també pintures, elements i mobiliari de caràcter històric del patrimoni de l’estat. L’origen d’aquestes peces va vinculat, en alguns casos, a les col·leccions reials espanyoles. La família Franco va demanar de retirar tots aquests béns o una part, adduint que “no afegeixen significat a la propietat”. L’inventari també inclou la biblioteca d’Emilia Pardo Bazán, sobre la qual la Junta acaba d’obrir l’expedient per a declarar-la BIC.

“Treball col·lectiu”

Tots aquests passos cap a la recuperació definitiva de la propietat no s’haurien pogut fer sense el treball d’associacions, grups, entitats i persones que fa anys que recuperen la memòria de Meirás i investiguen el procés d’adquisició, finançament i donació del pazo, una donació que segons la sentència es va inscriure a nom de Francisco Franco mitjançant una “simulació” de venda, “sense mitjançar cap preu”, i es va incorporar al patrimoni de la família Franco “de mala fe”.

Ho reconeix la magistrada del jutjat de primera instància, al·ludint al paper de “notorietat” dels moviments “civils i reivindicatius” que defensaven la recuperació del pazo. Com assenyala, la possibilitat d’articular la demanda que dóna pas al seu dictamen “neix d’un estudi històric i d’un consens social, aconseguits després de molts anys, que responen a una maduresa del nostre sistema democràtic”. “És un treball col·lectiu”, diu l’investigador Carlos Babío, que fa més de dues dècades que documenta el saqueig de la donació del pazo. La seva feina va servir de base per a la demanda de l’advocacia de l’estat. “El Pazo de Meirás s’aconsegueix perquè hi ha una societat que prové de diversos àmbits –associatiu, institucional, investigador, acadèmic…– que decideix de sumar voluntats”, explica.

D’aquesta suma de voluntats sorgeix, el 2017, la Junta pro-Devolució del Pazo, una plataforma impulsada per la Diputació de la Corunya, juntament amb els municipis de la Corunya i Sada, la universitat i diverses associacions per la memòria democràtica, per canalitzar l’empenta social i mantenir la reivindicació a l’agenda institucional. La mateixa institució també és responsable de l’informe jurídic que el 2018 assenyalaria el camí judicial, un treball encapçalat pel professor de la Universitat de Sant Jaume de Galícia Xabier Ferreira. “Si alguna cosa va caracteritzar aquest procés per a arribar a una resolució com la que es va aconseguir va ser precisament la participació de moltes voluntats”, explica Babío a Nós Diario. Avui és, per a ell, un dia històric, que trenca clarament amb la impunitat i els privilegis de la dictadura. “És la primera vegada que una sentència té en compte aquest context històric i el jutja”, afegeix. Per ell, tanmateix, la “normalitat democràtica” arriba tard. “No oblidem que cap de les víctimes dels abusos relacionats amb el palau, que eren moltes, no podran viure aquest dia, perquè tots s’han mort. Fem normalitat democràtica però hem arribat tard. No tot són felicitacions per a una societat que fa temps que havia de resoldre els seus problemes amb el passat”, afegeix.