16.04.2022 - 21:30
Quan el 2011 un grup d’adolescents de Gràcia (Barcelona) començaven a gravar-se fent cançons de trap com les que els arribaven de Chicago o Atlanta gràcies a YouTube, no eren conscients que marcaven un punt i a part en la música catalana. O, si més no, en un sector. Eren els primers a fer-ho i, tal com passa amb aquestes coses, les cançons van ser rebudes amb galledes d’incomprensió. Qui eren aquells nois que rapejaven sobre drogues, diners i sexe amb veus sintetitzades sobre bases rítmiques repetitives? I com és que ho feien amb un català tan carregat d’argot propi que moltes vegades era impossible de seguir? Fos com fos, no deixaven indiferents. Rebien un munt de valoracions i comentaris negatius a YouTube, però també aplaudiments de gent que veia que allò era diferent, que li agradava la proposta i que començava a integrar en les seves converses expressions com ara “nai”, “clica” i “24/7”, que escoltaven a les cançons. Més de deu anys després, la PAWN Gang (sigles de Pretty Ass White Niggas, negrots blancs de cul bonic) ja no són els únics que fan trap, però són reconeguts pels grups que els han seguits com a referents que van obrir camí perquè poguessin transitar-lo.
La PAWN Gang són sis amics: Monra Straps (Ramon Reñé), Theuma Thug (Mateu Reñé) –germans entre si–, Lil Guiu (Guiu Solé), Good Jan (Jan Solé) –també germans–, Yung Mare (Dídac Garsaball) i Willfree (Guillem Roca). “Fins i tot amb mon germà ens diem Theuma i Monra des de fa anys. Sovint ja em presento com a Monra, però a la feina sí que sóc en Ramon”, explica en Monra, que acull VilaWeb al pis que comparteix amb tres amics just davant el camp municipal de futbol Nou Sardenya, on juga l’històric equip gracienc CE Europa. L’entrevista comença essent amb en Monra i en Mare, que comparteixen un porro mentre parlen, i més tard s’hi afegirà en Jan, amb un combinat a la mà.
Diuen que són com una família. Com que són sis, és inevitable que hi hagi tensions per la diversitat d’opinions, però l’amistat i l’estima que es tenen és la cola que sosté la PAWN Gang. També en els moments difícils: “He estat un any que no era la millor persona del món. Estava bastant perdut. Era conscient de què em passava, però tot m’importava una merda. Si no n’hagués estat conscient, ara no parlaria amb tu”, accepta en Mare. Parlar dels trastorns mentals és com més va més habitual entre el jovent i, així com també han fet uns altres músics, han escrit lletres en què s’obren i fan públics els problemes que tenen. “Tants anys prenent drogues ens comencen a afectar, comencem a estar una mica cucut“, diu en Jan.
De petits es passaven el dia fumant porros i escoltant hip-hop. Cercant i remenant entre la música, van començar a escoltar trap i, sense saber-ne gaire, es van llançar a fer cançons inspirant-se en allò que trobaven a internet. Al principi, les produïen ells mateixos, però aviat van passar a treballar amb productors externs com ara Nesk i Hacha. “Si ara escoltem les primeres cançons, ens agraden, però veiem que hi ha temes en què l’Auto-Tune no és a la nota que toca. L’Auto-Tune no t’afina, t’acosta a una nota, i si la nota és mal triada, et desafina”, diu en Monra. De fet, en aquells moments era una eina molt menys habitual que no pas ara i molts productors ni el tenien instal·lat, ni sabien com s’havia de fer servir. “No estava popularitzat del tot als Estats Units i nosaltres ja el vam portar aquí”, reivindica en Mare.
D’aquell estil els cridava l’atenció que anava a la contra i rebentava les costures d’allò que és políticament correcte de la mateixa manera que ho havia fet el punk durant els anys setanta. Diuen que els agrada l’humor negre i que s’ho passen bé deixant anar les bestieses més grosses que els passen pel cap. “Durant molts anys ens han dit que havíem de cuidar-nos de dir coses perquè érem un exemple a seguir per a molts xavals. Mira, no sóc cap exemple a seguir per a ningú. No he de deixar de fer res per un nen de tretze anys”, diu en Jan. En aquest sentit, sempre han negat que la repetició constant de la paraula “puta” i la misogínia que transmeten moltes lletres siguin coses que pensen realment: “Deixem anar ‘puta’ cada dos per tres pel mal que fa a l’oïda, no per les dones, ni de bon tros. És per un home, per una dona o fins i tot per un gos. Hi ha vegades que directament deixes anar la paraula ‘puta’ per omplir un buit en una frase, perquè quadrin les síl·labes. És com la paraula ‘nai’ per a substituir la paraula ‘nigga'”.
La primera cançó que van pujar a YouTube va ser “A-kuatra set“. Explorar la secció de comentaris del vídeo és un exercici interessant. Els primers que s’hi van fer eren crítiques descarnades, i els més recents, en canvi, els tracten d’avançats al seu temps. “Al principi, el nostre estil va impactar molt, vam rebre molt d’odi. I algun comentari que era molt gratuït, senzillament perquè cantàvem en català”, recorda en Monra. Al seu torn, en Mare afegeix: “Fins i tot tenia gent del meu cercle d’amics que posava en dubte si n’estava segur. I mira, deu anys després, som aquí. Una mica de raó devíem tenir.”
Entre odi i incomprensió, aquells joves que es passaven els dies pels carrers de Gràcia van anar fent forat i guanyant com més va més seguidors. Continuaven essent eminentment un grup underground, però gràcies a les xarxes socials les seves cançons arribaven a orelles de tothom. Avui dia, els seus vídeos tenen més de 23 milions de reproduccions. Han fet tantes cançons que no les poden comptar ben bé –”unes tres-centes”, diuen–, però solament tenen un disc editat físicament. “I ja em sembla massa”, diu en Monra. Quan van començar, les discogràfiques no entenien que un grup funcionés bàsicament per YouTube, i que una cançó amb un vídeo anava molt més bé que no pas una que no en tenia. “La relació amb les discogràfiques costava una mica al principi perquè no tothom s’atrevia a apostar pel trap, però era en aquell moment quan més hauríem necessitat una injecció de suport”, diu en Mare. Una de les cançons que més va funcionar va ser “Cac blac”, que tota sola supera els dos milions de reproduccions.
També és molt recordada la participació en un Desconcert d’iCat, un espectacle que ajuntava artistes d’estils molt diversos perquè fessin cançons junts. L’actuació més destacada de la nit va ser la col·laboració entre la PAWN Gang i Manel, que van convertir “Jo competeixo” en “Io cumpateshu“.
El caràcter contracultural dels integrants de la PAWN Gang i el desconeixement de la indústria musical va fer que cometessin errades que, vistes en perspectiva, no haurien tornat a cometre. “Hi ha molts diners que hem deixat de guanyar perquè no registràvem les cançons. Quan estàvem més amunt, no registràvem cap tema, i hi havia peces amb els beats directament robats d’unes altres cançons de YouTube. Tot ens era igual”, diu en Monra. Malgrat tot, feien diners gràcies als concerts, que sovint esgotaven les entrades, però de la mateixa manera que els guanyaven, se’ls gastaven. “Si ho sumes tot, hem fet diners. El que passa és que també els hem desfet. Estàvem contents perquè no sabíem que n’hauríem pogut guanyar molts més”, afegeix en Mare. Ara, la nova discogràfica amb la qual treballen (Delírics) els ajuda a registrar les cançons i a pujar-les totes a Spotify, atès que n’hi faltaven moltes.
Pèrdua de la motivació
A principi del 2020 la PAWN Gang va publicar Oli d’uliba, el seu tercer àlbum. Malgrat que defensen que en aquell disc hi ha molt bones cançons, expliquen que quan el van gravar no eren en un bon moment anímic: “Des de final del 2018 i durant el 2019 estàvem una mica desmotivadets i fèiem les coses per obligació. Havíem perdut una mica l’essència”, diu en Monra. Tenien ganes d’agafar una mica d’aire. Per sorpresa de tothom, va arribar una pandèmia i van haver de cancel·lar la ronda de presentació. El món es va aturar i, per a ells, va ser el bàlsam que els va fer recuperar les ganes de fer música. Quan van tornar les relacions socials, van veure que tots se sentien més bé i van voler fer un disc com abans: enregistrant-lo a casa i fent les cançons des del cor.
El resultat és RESPAWN, un disc amb una sonoritat purament PAWN Gang publicat ara fa una setmana i que els serveix per a celebrar el desè aniversari. Com els afecta, fer anys? “És molt dolorós, cau fatal. Encara no ens hem fet a la idea”, diu en Jan. “Dèiem: ‘Sempre joves, no vells’, però és clar, t’adones que rondem els trenta…”, afegeix en Mare. Ara, tal com diu en Monra, fer anys no va acompanyat necessàriament de maduresa: “No m’acabo de creure que tingui vint-i-set anys, jo. Ni de broma.”
És clar que ja no són els mateixos adolescents que es passaven el dia junts al carrer, sinó que han de treballar i els costa més de trobar-se. Tampoc no tenen ben bé la mateixa relació amb les drogues, un element sempre present tant en les seves cançons com en les seves vides. “Jo ara em drogo molt més que abans. Va a més fins el dia en què facis ‘puf’, i ja està. No fumo porros, però no em salvo ni de bon tros”, diu en Jan. En Mare, en canvi, diu que es droga menys, i diferent: “No acostumo a beure alcohol, però sóc l’únic que encara beu codeïna de tant en tant i els retes (porros) no me’ls salto mai.”
Ara, en Mare explica que anys enrere va arribar a tenir una relació massa dependent amb la cocaïna: “Quan vaig treure el tema ‘Anamurat da la blanka’ la cosa era molt forta. Divertit, però millor en el record, perquè no era sostenible.”
“Anem a pocs concerts. Als nostres hi anem perquè ens paguen”
Durant tots aquests anys, la PAWN Gang ha enregistrat cançons amb més cantants d’èxit de l’escena urbana com ara Cecilio G, Kinder Malo, Pimp Flaco, Lildami, Flashy Ice Cream i 31 FAM. També amb Bad Gyal, quan encara cantava en català. Tanmateix, aquella cançó –”Bandulés”–, la van haver de despenjar de YouTube perquè l’advocat de Bad Gyal els ho va requerir formalment. En Jan explica què va passar: “Ens va denunciar i tot. Pensa que és la filla de l’Eduard Farelo, nosaltres som fills de gent normal. Si vol començar amb advocats… els nostres pares no ens els pagaran. Va passar que ella estava enamorada del Guiu, i el Guiu estava enamorat d’una altra. Per mal d’amors, va passar això.” Tot i que van haver d’esborrar la cançó del seu compte oficial, un altre compte de YouTube la va repenjar i acumula més de 900.000 reproduccions. “Crec que ara ja li seria igual si la pengéssim. Té la carrera feta. I cada dia canta millor, això s’ha de dir. Em sorprèn i tot”, afegeix en Jan.
En general, diuen que tenen bona relació amb els altres cantants, però que ni els segueixen ni van als seus concerts: “Anem als nostres i perquè ens paguen. Posaríem música a casa, cantaríem igual que a l’escenari i ens ho passaríem de puta mare.”
