26.06.2021 - 21:50
Paulina Blanco té setanta anys i és una de les dones activistes LGTBIQ+ de més edat a Catalunya. Mestra jubilada i originària d’un poble d’Extremadura, va traslladar-se a Barcelona quan era jove per poder viure en llibertat amb la seva dona. Després de dècades d’història clandestina, on presentava la seva parella com “l’amiga”, l’any 2005 es van poder casar i fer oficial la relació. Al llarg de la seva vida ha sofert tota mena de violència. Fins i tot un psiquiatre, als anys vuitanta, li va recomanar electroxocs per a revertir la seva orientació. Ara la seva lluita està destinada a dignificar les vides de la gent gran LGTBIQ+, un col·lectiu que, o bé no ha sortit de l’armari mai, o bé ho ha fet ja de gran i amb moltes dificultats. Un col·lectiu invisible, moltes vegades sense descendència ni una xarxa social estable que permeti una vellesa acompanyada. A més, els centres assistencials encara no han fet una revisió exhaustiva dels protocols per evitar les violències envers aquestes persones. Blanco reivindica el dret de morir en espais segurs i triats i de no ser discriminats en virtut del projecte de vida. Ens trobem amb ella en una platja de Torredembarra, la població on viu amb la seva dona. Ha estat una de les impulsores i patrones de la Fundació Enllaç, creada l’any 2008 per acollir i atendre aquest col·lectiu amb risc d’exclusió social.
—Què passa amb la gent gran LGTBIQ+?
—El col·lectiu LGTBIQ+ és el que ha estat tradicionalment més desatès. Quan ens fem grans moltes vegades no tenim ni la força, ni la xarxa, ni els recursos per a fer sentir la nostra veu. Per això ens vam engrescar en aquest projecte de la Fundació Enllaç, on s’atén tothom qui necessita un assessorament psicològic, social, legal; tothom qui necessita companyia, o veure un film, o fer una passejada, o xerrar amb amics. Ens preocupava molt aquesta sensació que quan et fas gran ningú no et mira.
—Què voleu dir?
—Per exemple, la meva dona i jo mai no hem anat a un bar a lligar perquè ens vam conèixer de molt joves, però els que sí que hi van diuen que quan passes d’una determinada edat els joves ja ni et miren. La Fundació Enllaç funciona des de l’any 2008 i hem atès molta gent. Saben que hi poden anar i que ningú no els criticarà. Se sentiran segurs i podran fer un cafè o xerrar.
—Costa que aquesta gent vagi a l’espai de la fundació?
—Encara costa. Hi ha molta resistència, perquè la gent gran hem crescut amb aquest silenci, amb aquesta por, amb aquesta manca de seguretat… Hi ha molta gent que fins i tot fa l’intent de venir, però quan és davant la porta fa mitja volta perquè no s’atreveix a entrar-hi. Per por. No ens podem imaginar com pot ser d’asfixiant el món de la gent que ha viscut enclaustrada durant dècades!
—Teniu por que hàgiu de tornar a l’armari quan sou grans?
—Avui dia, ningú no hauria d’haver de tornar a l’armari. Perquè un cop n’has sortit és de justícia que puguis viure en llibertat. Això s’hauria de manifestar en tots els àmbits de la vida. Tal com estan muntades avui dia les residències, l’any 2020 milers de persones hi han mort. I qui ha posat el crit al cel? Qui ha dit que això no es pot aguantar? Et fas gran i sembla que ja no existeixis. Tenim més necessitats, perquè som més vulnerables. Estem malaltes, no tenim forces, hem perdut pel camí moltes persones que ens eren properes…
—Què demaneu?
—Els poders públics han de pensar que la situació que vivim la gent gran no és la més adient, no és la més favorable per a la nostra salut ni física ni mental. S’ha de fer un canvi radical. Els governs deixen l’atenció de les persones grans en mans d’entitats privades, i les entitats privades pensen a fer diners i prou, i no pas a donar allò que la gent gran necessita. Reclamo que hi hagi un canvi de paradigma. Les residències no han de ser un aparcament de gent gran. Abans, quan jo era mestra, es deia que les llars d’infants eren un aparcament de nens. És clar, si haguessin mort dos mil nens a Catalunya durant l’any 2020, què hauria passat? La gent hauria callat? No. S’haurien fet manifestacions, ens hauríem preguntat per què. I aquí ningú no ha dit res. La gent gran moria com mosques. Les residències són llocs d’estada, no són hospitals i no estaven preparades per a aquesta epidèmia, d’acord. Però què s’hi ha fet? Quins canvis es proposen perquè l’estada de la gent gran en centres adequats sigui la més plaent possible? No he sentit que cap polític hi digui res. Això em preocupa. He tingut un infart, però si hagués estat un ictus, què hauria estat de mi? O de la meva dona? Perquè la meva dona és tan gran com jo. Per tant, crec que hem de seure i entre tots els que necessitem dir-hi la nostra, ho hem de manifestar ben clar.
—Quins canvis proposeu per a les residències?
—No hi ha control a les residències. Cadascuna fa com pot o com vol. Si realment els importen els beneficis, potser al treballador no se li paga allò que li correspondria, perquè és una feina molt feixuga estar amb la gent gran o amb qui no té mobilitat. Això s’ha de pagar! Igual que el personal mèdic o d’infermeria. Nosaltres hem contribuït amb els nostres imposts i hem fet que aquesta societat tiri endavant. Ara el compromís de la societat és reconèixer la nostra tasca. Demano a les autoritats que reparin la persecució que hem rebut la gent gran LGTBIQ+. Molts han estat a la presó, els han maltractat perquè eren LGTBIQ+. Crec que s’hauria de fer un esforç per posar a punt tots aquests espais de gent gran i serem una societat més justa. Sempre que hi hagi gent vulnerable que no tingui dignitat, aigua, llum, habitatge, serem una societat injusta. I com més anys fem, més vulnerables som. Sobretot si tenim en compte que la piràmide de la població s’ha invertit i som molta gent gran.
—A curt termini què s’hi pot fer?
—Hem de dedicar temps i diners a pensar com volem que sigui la vida de la gent gran LGTBIQ+. Volem morir en un lloc al qual hem volgut anar perquè aquest ha estat el nostre desig.
