Aquests últims anys hi ha hagut unes quantes polèmiques en relació amb la possibilitat de fer musicals de gran format en català. Manu Guix i Àngel Llàcer han dit que no sortien els comptes, que perquè fos rendible s’havien de fer castellà. Però enguany, curiosament, es demostra que no. Actualment, podem trobar a la cartellera dos musicals de gran format amb les entrades exhaurides. Per una banda, Mar i cel, en el comiat de Dagoll Dagom, que ha hagut d’ampliar unes quantes setmanes l’estada al Teatre Victòria. I, per una altra, Ànima, un projecte impulsat per gent jove, amb la direcció d’Oriol Burés, Gara Roda i Víctor G. Casademunt, que ja ha exhaurit les entrades del Teatre Nacional de Catalunya, cosa que demostra que amb el comiat de Mar i cel no s’acaba res, que hi ha gent disposada a continuar defensant el musical en català de creació pròpia i de gran format.

La protagonista d’Ànima és Paula Malia, que s’estrena en aquest gènere. Hi parlem sobre l’envit que ha significat per a ella aquesta estrena. I alhora reflexionem sobre la vocació, és a dir, si la vocació ho pot vèncer tot, que és un dels grans temes de què tracta el musical.

—Teniu entrades exhaurides cada dia. Us l’esperàveu, aquest èxit?
—No. Sempre quan fas alguna cosa esperes que funcioni moltíssim. I en aquest cas ha estat així. Però també sempre tens la por que et fotis una hòstia i que no vingui ningú [riu]. En aquest cas, a part, és molt bonic. Ha estat un procés llarg, intens, i al final tenir aquest premi, que és que la gent vingui i gaudeixi del que fem, és molt bonic. La gent ens diu coses molt boniques quan sortim després de la funció. És molt gratificant. Perquè al final fem la nostra feina per això, perquè la gent la vegi.

—Quan vaig venir a veure l’obra, em va fer la sensació que la gent estava convençuda que venia a veure una cosa important. Que tot plegat era una gran oportunitat per al teatre musical, per al talent jove i per als musicals en català. No sé si ho noteu.
—Sí, és important. D’alguna manera es parla de relleu generacional, i crec que una mica és així. També ha coincidit, de manera màgica, que Dagoll Dagom se’n va, amb el seu Mar i cel. I crec que és important que es vegi que Dagoll Dagom plega, però que es pot continuar fent teatre musical en català de qualitat i de gran format. Perquè estem molt acostumats a veure teatre musical en català amb dues cadires i un piano. És un format que funciona, evidentment. Hi ha històries que s’han d’explicar així. Però crec que està molt bé que no ens tallem les ales i pensem que també es poden explicar més històries en català, de gran format, amb setze actors-cantants dalt de l’escenari i deu músics. Fa patxoca!

—És curiosa aquesta coincidència amb Mar i cel. I a més, que no us trepitgeu, que els dos musicals exhauriu entrades. Veníem d’una època en què s’havia dit molt que no es podien fer musicals de gran format, que no sortien els comptes, perquè no hi havia prou públic…
—S’ha demostrat que el públic hi és, i que té moltes ganes de veure musicals en català. Perquè, a més, el fet bonic és aquest, no? Vull dir que a nosaltres al començament també ens feia por: Ostres, estrenem alhora que Mar i cel, que és això que dius, el gran musical en català; potser ens repercutirà d’alguna manera que tothom els anirà a veure a ells i ningú ens vindrà a veure nosaltres. I no, tothom va a veure totes dues coses, i és meravellós perquè poden coexistir i hem de coexistir. Perquè si ens emmirallem en Broadway o en el West End, hi ha molts musicals alhora exhaurint entrades. I penso: per què això no pot passar aquí, a casa nostra?

—De fet, en el llibret de l’obra hi surten molts agraïments. Hi ha tots els noms dels musicals en català…
—Això t’ho podria explicar millor l’Oriol, la Gara i el Víctor, que són els tres directors i creadors de la peça. Però sí, ens ha ajudat molta gent. Al final, això és una peça molt gran, i hem necessitat moltes mans per dur-la a terme. I sort n’hem tingut, de tots.

—El musical continua essent el germà petit del teatre?
—A mi m’agradaria pensar que no. Entenc que de vegades pugui ser afirmat així, però crec que és un error, tot és teatre. Per mi haurien de prevaler els actors. Després aquests actors han de ballar i cantar molt bé, però han de ser actors. És important, perquè expliquen una història. No hauria de ser el germà petit, perquè, en realitat, tot és teatre. A més, en aquest cas, hi ha l’afegit que canten i ballen, però continua essent teatre. S’explica una història, igual. La idea és que t’emocioni igual que una obra de teatre de text.

—No us havíem vist fer musicals, i ara us estreneu en aquest. Com us va arribar la proposta?
—[Riu.] Jo havia estudiat teatre musical. De fet, em vaig formar d’actriu de teatre musical, però passa que després em vaig formar com a actriu de text a l’Institut de Teatre. La vida al final em va anar portant cap allà. Són dos mons que professionalment s’intercomuniquen poc. A mi m’agradaria que de vegades s’intercomuniquessin més. I això va ser perquè l’Oriol, fa anys ja –potser en fa quatre o cinc–, em va dir: “Tinc una idea al cap d’un musical que vull fer, m’agradaria que tu el protagonitzessis; no sé què passarà, no sé on arribarà.” I a partir d’aquí vam anar fent passets. Ell em passava el material; de sobte, ens vam presentar al Ring i vam guanyar el concurs. I de mica en mica la cosa es va anar fent gran. Tant que hem arribat aquí, a la sala gran del Teatre Nacional, amb tot exhaurit. Per mi ha estat, primer un repte, perquè jo no havia fet mai un musical. I després un regal molt bonic, perquè en gaudeixo molt. M’he tret també molts fantasmes de sobre, perquè al final també tens una síndrome de la impostora molt gran, no? I al final t’adones que el que has de fer és confiar en la feina que portes a les espatlles, en totes les teves capacitats, i has d’explicar una història tan bé com puguis.

—Us he sentit dir aquests dies que els companys que fan teatre musical són atletes.
—Sí… És que ho són. Els primers dies em preguntava: com ho fan? Fer text té moltes dificultats, vull dir, no ho menystinc perquè és una feina molt difícil. Però passa que per mi aquí s’hi afegeix aquesta cosa que hi ha una part física molt important. Hi ha un instrument que has de cuidar vint-i-quatre hores, set dies la setmana. I aquí entra tota la paranoia de cada matí quan et lleves. Tens el pànic de dir: funciona? I vas escalfant durant el dia per arribar a la nit a l’hora de fer funció. I després, en l’àmbit físic, has d’anar a totes, perquè si no t’ofegues. Vull dir, cantant i ballant alhora hi ha moments en què… [agafa aire]. No, no, no hi arribo! I de mica en mica vas agafant forma, però al començament al·lucinava, perquè realment són atletes.

—I ara us veurem en més musicals o no ho sabeu?
—No ho sé. Després d’això estaré aquí al Nacional també fent l’Aranya, amb en Jordi Prat i Coll, que en tinc moltes ganes. I crec que hi canto una mica, però no és un musical, ni de bon tros. I després, jo no ho sé, tant de bo, perquè m’agraden molt totes dues coses.

—Ànima parla dels somnis, que no sempre acaben essent allò que esperàvem?
—Sí, parla de quan tu tens una vocació, i amb això m’hi puc sentir molt identificada: què estàs disposat a fer per aconseguir-ho? I què passa quan, de vegades, fins i tot ho aconsegueixes, sense fer espòilers –no diré si ho aconsegueix o no el meu personatge–, però quan arribes a aquella cosa somiada, allò és el que tu t’havies imaginat o no? Realment et fa feliç? Jo tinc companys de professió que de sobte han dit: “Ho deixo perquè a mi ja no em fa feliç.” Pot passar que sigui un somni que tenies de jove i després la vida et porti per uns llocs en què allò ja no et satisfà. Em sembla molt sa que també s’expliqui aquesta part de la història, perquè hi ha aquesta cosa tan americana del “si vols, pots”, que crec que fa molt de mal, perquè no és veritat. Només faltaria.

—És clar, perquè no tot depèn d’un mateix, no?
—No! Hi ha moltes altres coses que hi influeixen. En l’obra hi ha un context, però també podríem parlar del context d’ara, eh? Vull dir que, és clar, aquí som al 1930, en què és veritat que el “si vols, pots” és una mentida com una casa, i més essent dona. Perquè no: tens un context que no et deixa, no et deixa, no et deixa… per molt que tu piquis pedra. I hi ha un moment que dius: “Mira, jo ja no vull picar més pedra, no en vull més, perquè em faig mal al final.” I per això també hi ha tantes històries de tantes dones que tenien una vocació artística o qualsevol mena de vocació i no van poder arribar a fer allò que realment volien.

—Us hi heu trobat, en una situació semblant?
—Tant no. Sí que he tingut moments de dir: “Ostres, per què no em vaig fer, no sé, bibliotecària”, saps? O qualsevol altra cosa, eh? Perquè l’actuació és una professió preciosa, però tens moments en què pateixes una mica. Però no, no. També he tingut molta sort, vull dir que crec que també parlo des del privilegi que tinc feina i que sóc molt feliç fent-la. Però sí, en moments que de sobte no he treballat tant, és una feina que fa patir i que et fa dir: “Ostres, em fa feliç?” També és una feina molt absorbent. Sentia que ho deia, l’altre dia, la Vicky Luengo i hi estic molt d’acord. La majoria d’actors no tenim hobbies. És a dir, vivim molt per a la nostra feina, i això ens defineix molt. Crec que a mesura que vas creixent també hi ha alguna cosa que et fa pensar: “Ui, ui, ui, baixem una miqueta d’això, perquè haig de ser més coses que actriu, no pot ser. Perquè, si no, hi haurà un dia que em faré mal.” I crec que l’obra parla una mica d’això, també.

—Són d’aquestes feines vocacionals, que sembla que la vocació ho ha de poder vèncer tot.
—Sí! I si no ho aconsegueixo no sóc res. O si ara no tinc feina no sóc res, o si ara no sóc la millor i tinc les millors crítiques, sóc la pitjor… I penses: “Un moment, relativitzem-ho tot.” A més, jo haig de ser moltes altres coses. Haig de ser germana, haig de ser filla, haig de ser amiga, haig de ser parella… Cal que aquestes coses també siguin nodrides. I a vegades crec que quan tens una vocació molt clara hi ha coses que es poden descurar.

—L’obra parla de les dones creadores, i de dificultats que han tingut i que tenen actualment?
—Jo crec que una mica sí. També crec que per sort comencem a fer passes cap endavant, però falten referents. Vull dir, a mi com a Paula m’han faltat referents durant tota la infància, adolescència, de dones en llocs de poder, decisions, personatges… Crec que de mica en mica va canviant, però a mi m’ha passat, com a actriu, interpretar algun personatge i pensar: “És que totes les dones que m’envolten són molt més intel·ligents que aquesta.” Vull dir, no pot ser! Falten capes. I crec que de mica en mica anem avançant, però encara falta.

—La protagonista d’Ànima, que interpreteu, es vol dedicar a fer dibuixos animats. Però un ocellet m’ha dit que vós sou negadíssima, en això de dibuixar.
—[Riu.] Dibuixo molt malament, molt malament! Sí, de fet, era una de les preocupacions que tenia. Al principi els vaig dir: “M’apunto a tot el que vulgueu, però ara no puc aprendre a dibuixar perquè és com ensenyar-ne a una nena petita.” Dibuixo molt malament. Per tant, l’únic que he demanat és que no es vegi mai allò que dibuixo. L’Oriol Burés, que fa el personatge d’en Walter, hi ha un moment en què valora molt positivament els meus dibuixos, i al començament es posaven a riure. Em deien: “Paula, si fas això no podem treballar.” És que li dibuixo com una patata amb uns ulls, vull dir, és que és una cosa horrorosa. No en sé.

—Gràcies a aquesta obra, pots descobrir moltes coses sobre aquest món…
—Cert, hi ha moltes coses que no sabia. He crescut amb pel·lícules d’animació, com crec que tothom de la nostra generació, però jo no tenia ni idea de com es feia una pel·lícula d’animació, i allò és una cosa… I com es feia en aquella època! És una feina titànica. Calien no sé quants milers de persones per a dibuixar cada fotograma. És una brutalitat. Totes les dones entintant i pintant els dibuixos. Això és perquè al final dibuixaven els homes, i a elles no les deixaven dibuixar. Van venir uns animadors a ensenyar-nos com agafar llapis, com ho feien, quins colors utilitzaven… I ens van explicar que fins als anys noranta les dones no dibuixaven. Només pintaven i entintaven. No fa tant, que han començat a canviar les coses.

—Heu sentit més pressió pel fet de fer un musical?
—Una mica. Però no externa, m’he sentit molt protegida per tothom. Així i tot, internament sí. En realitat, ja em passa quan faig coses de text. Quan una cosa la prens com un repte, sempre tens aquesta sensació, que en algun moment descobriran que tu allò no ho saps fer. És aquesta cosa de la síndrome de l’impostor, que crec que, qui més qui menys, ho patim una mica tots. I en aquest cas hi ha moments que s’ha accentuat una mica més. Però ho tinc clar, la millor cosa que pots fer per posar fi a la síndrome de l’impostor és fer molta feina. Aleshores, m’he posat al dia fent classes de cant, per exemple. He treballat per aconseguir un gran nivell de seguretat dalt l’escenari. I m’ha anat molt bé. Ara en gaudeixo molt, de tot plegat.