Paula, detinguda a Urquinaona: ‘Cops de puny, puntades de peu… A Via Laietana van fer escorcolls a hòsties’

La Paula, de vint-i-quatre anys, és una de les joves que van ser detingudes i empresonades arran de les protestes per la sentència. Segons que explica ella mateixa, la tarda de les protestes a la plaça d’Urquinaona, s’apartava dels carrusels de la policia espanyola quan uns agents la van detenir i la van dur a la prefectura de la Via Laietana. El relat dels fets és esfereïdor: parla d’amenaces, d’agressions físiques greus contra alguns detinguts i d’un maltractament psicològic constant per part dels agents, que s’anaven enfurismant a mesura que creixia la tensió al carrer. Tant és així que assegura que l’entrada a la presó va significar una mena d’alleugeriment. Hi parlem ara que fa un any d’aquells fets i que encara té la causa judicial oberta. Diu que es manté ferma en la defensa que la repressió no aturarà res, però també explica que el seu pas per Wad-Ras la va fer reflexionar i reconsiderar moltes coses. Ara continua estudiant Psicologia a la UOC i diu que, arran de l’experiència, manté la relació amb la Xènia i l’Andrea, que també van ser empresonades a Wad-Ras: ‘Només nosaltres podem parlar i entendre què ha estat allò.’

—Us van detenir el 18 d’octubre, dia de les protestes a Urquinaona. Com van anar els fets?
—Era als Jardinets de Gràcia, on havien d’arribar les Marxes per la Llibertat. Pel canal d’Alerta ens vam assabentar que havien apallissat un noi i, encara que no el coneixíem, vam baixar cap a la Via Laietana pensant que potser necessitava ajuda. Després va créixer la tensió i van intentar de dispersar la gent amb carrusels. En un d’aquests, els agents van baixar i nosaltres estàvem arraconats a les voreres. Un noi, l’Ángel –a qui no coneixia i que van detenir amb mi–, va caure davant meu i per sortir d’allà havia de trepitjar-lo. Estava en molt mala posició i, instintivament, quan van venir a pegar-nos em vaig posar sobre seu per a protegir-nos tots dos.

—Llavors us van detenir.
—Em van posar el genoll al coll. Pensava que era un manifestant, però no. Quan em vaig voler queixar em van fer callar i em van insultar. Primer va ser de manera neutra, perquè pensaven que jo era un noi. Quan em van veure la cara, vaig deixar de ser un manifestant violent per passar a ser una puta pel fet de ser una dona i ser allà. Això em va impactar. Em van dir ‘cállate, zorra’.

—Com va ser el trasllat fins a la prefectura de la Via Laietana?
—Jo estava emmanillada i quan em van tirar dins la furgoneta em van rebentar el llavi, perquè no podia posar les mans per no fer-me mal. El trajecte, per sort, va ser curt perquè érem al costat. Era molt estret i estàvem tots dos esclafats contra una de les portes. Feien comentaris molt paternalistes i per qualsevol cosa et donaven una empenta o els veies la porra a la mà… Quan vam arribar-hi només hi havia una detinguda, la Xènia. No ens van tancar enlloc, sinó que ens van deixar al vestíbul, on no hi havia càmeres. Hi havia dues agents, que tenien una actitud més violenta amb les dones. Si t’havien de corregir alguna cosa, abans que l’home hi intervingués, la dona s’interposava entre l’agent i tu per demostrar als seus companys que podia ser igual de dura. Quan va entrar el següent detingut la situació començava a ser més tensa fora. El seu escorcoll no va ser igual que el nostre, que va ser correcte…

—Com va ser el seu?
—Directament a terra, enmig de cops. Jo sentia molta ràbia i impotència. Anteriorment, a la furgoneta, m’havia quedat paralitzada, sense reaccionar. Aquesta vegada em vaig aixecar i els vaig dir que paressin. Una de les agents em va tirar a terra i se’m van posar uns policies al voltant. Com que la repressió fa temps que ens afecta i jo ja coneixia els meus drets, vaig poder fer molts comentaris alertant de les irregularitats. A partir d’aquesta intervenció, em van començar a titllar d’organitzadora. No podia ser responsable de la violència perquè sóc una dona, però com que feia comentaris i estava més tranquil·la que altres detinguts, van acusar-me d’organitzar-ho. Em van fer comentaris com ara: ‘Surt a fora i digues que parin’, ‘els teus caps són a Suïssa donant ordres, no els passarà res i tu t’estaràs a la presó molt de temps’. El discurs moral anava contra mi, però els cops no els vaig rebre jo.

—Què va passar després?
—Quan un dels agents es va quedar en coma, van entrar cridant que havien matat un dels companys. Vaig pensar: ‘Si se n’ha mort un, no sortim d’aquí ni de conya.’ Els detinguts que van entrar a partir de llavors van rebre molta més violència. Hi havia una paret tacada de sang, de celles i boques rebentades. Recordo aquell edifici blanc i majestuós amb la paret tacada de sang dels detinguts… Els van fer l’escorcoll a hòsties: cops de puny, puntades de peu, porres, cops amb el casc… Hi havia un noi a terra amb el genoll d’un policia al coll, a un altre li abaixaven els pantalons… Estaven de mala llet perquè estaven desbordats i consideraven que els detinguts no mereixien cap mena de respecte.

—Les noies éreu de genolls i emmanillades, segons que ha denunciat l‘Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans.
—Sí. Em van posar de genolls contra la paret. Quan vaig sentir els crits dels meus companys i no podia fer-hi res, vaig plorar molt de la ràbia… Llavors va venir cap a mi un agent amb un cúter. L’anava obrint i tancant. Em va dir: ‘Què busques, amb això?’ Li vaig dir que no era meu. S’anava acostant. ‘No pararàs fins que no hi hagi un mort, oi?’ Jo li vaig repetir que no. Llavors el va deixar obert, es va acostar més a mi –tot i que el cúter no va arribar a tocar-me– i em va dir: ‘Si hi ha un mort, no serà del nostre bàndol.’ En aquell moment vaig passar molta por. Al cap d’una estona ens van traslladar a la Verneda.

—Quanta estona vau ser a la prefectura de la Via Laietana?
—No ho sé, però el primer rellotge que vaig veure a la Verneda marcava les dues. I em van detenir cap a les sis… Quan vam arribar-hi, van apagar la furgoneta i se’n van anar. Amb cinc de nosaltres a dins. Era un espai molt petit, amb gens de ventilació, on no es veia res. Ens va entrar molta angoixa. No tinc claustrofòbia, però en el sentit de l’espai és un dels pitjors moments de la meva vida. Pujaven al cotxe una altra vegada, obrien les portes, tocaven la porta dels detinguts, tornaven a tancar i tornaven a anar-se’n… O pujaven i ens canviàvem de plaça de pàrquing –es notava que era un pàrquing pel so i les rampes. No sé quanta estona va durar. Se’ns va fer etern, va ser horrible. Després ens van posar en una mena de sala d’espera i posteriorment ens van fer el reconeixement mèdic, amb presència policial.

—Cosa que és una irregularitat.
—Sí. Una altra irregularitat és que no vaig poder trucar fins passades catorze hores de la detenció. Abans d’entrar, has de signar un paper que diu que t’han llegit els drets. No el vaig signar, perquè deia que havia estat detinguda el dia 19 a les sis del matí. Havien passat moltes més hores de les establertes per a comunicar la meva detenció, per això van posar que m’havien detingut més tard. Al matí, a la Xènia i a mi ens van posar en dos cotxes d’incògnit. Els capós eren oberts i va venir un dels caps i va preguntar als agents: ‘Què heu fet amb els objectes?’ ‘No sabem si posar-los tots junts o a cadascú els que són per a ell’, van contestar. Llavors el cap es va enfadar i va dir: ‘No vull embolics amb els objectes, col·loqueu-los cadascun al seu lloc!’ En aquell moment, a la Xènia li van tocar uns objectes i a mi no. Tenien uns objectes que no eren de ningú i decidien a qui els ficarien abans d’arribar al jutjat.

—Com va ser la declaració davant la jutgessa?
—Ens tocava el jutjat 30 i ens van derivar al 31 sense explicació, cosa que és il·legal. La jutgessa portava una mena de collaret amb la bandera d’Espanya. Ni ens mirava, i si ens mirava somreia, amb molta superioritat moral. Tenia molt clar el veredicte abans d’entrar… Després, l’advocada em va comunicar que entraríem a la presó. Jo li vaig respondre: ‘D’acord, però promet-me que ens n’anirem ja d’aquí.’ Sempre havia pensat en l’entrada a la presó com un drama, però en el nostre cas va ser una mena d’alleugeriment. Deixes d’estar sota custòdia policial i et tornen les coses, et donen roba neta, una tovallola, et pots dutxar…

—Com recordeu la presó?
—És intens i amb molts alts i baixos. Sempre penses que quan entres a la presó el més greu és perdre la vida que tens fora, però em vaig adonar que el més greu era tot el que em passava a mi allà dins: les parets, els funcionaris, la rutina, perdre el control del teu cos i la teva vida… Per exemple, si et taques per la regla, no et pots canviar quan vols. Si et ve de gust humiliar-te davant un funcionari home i explicar-li què ha passat, pots fer-ho. Falta que et deixi anar a canviar-te si està de bon humor… O potser et vols dutxar després de l’esport del matí, però no pots fer-ho fins a la nit.

—Com ho vau abordar psicològicament? No sabíeu quan sortiríeu…
—Els advocats ens van dir que seria difícil sortir abans d’un mes i mig. De fet, vam sortir abans perquè ens havien assignat el jutjat que no tocava i el nou jutge va dir que no estava d’acord amb l’empresonament. Però, com que en principi havíem de ser-hi més temps, em vaig conscienciar que no podia pensar constantment què passava fora, perquè encara trigaria molt a ser-hi. I quan em van dir que sortia, al cap de deu dies, jo no estava preparada, vaig reaccionar fatal. Mentalment, havia trencat amb el meu entorn pensant que seria allà més temps. Forma part del que causa la presó preventiva, aquest mecanisme de tortura o maltractament psicològic. El pateixen milions de dones que passen mesos esperant judicis.

—Quan vau sortir, vau fer un discurs molt potent en què demanàveu deixar de fer romàntica la presó. A què us referíeu?
—Continuo ferma de pensar que la repressió no ens aturarà, però és una realitat una mica ambigua. Si tingués disset anys, els meus pares no tinguessin diners i hagués de fer front a una multa, potser no podria continuar manifestant-me… Jo parlo de l’experiència d’una dona jove a qui han qualificat d’independentista i se sent propera al seu discurs. Però em sentia més identificada amb algunes preses precàries que no amb alguns dels presos polítics que han defensat la repressió en altres moments. La seva experiència, igual que la meva, està condicionada per un focus mediàtic. No sé què és ser una dona migrada a Wad-Ras sense aquest focus, i sense tenir la família a prop i un grup de suport. Passen moltes coses a la presó i ells estan centrats en la qüestió de l’alliberament nacional i fer el paper clau que creuen que han de fer perquè continuïn les mobilitzacions. Això és molt important, però quan vaig ser allà, vaig sentir ràbia perquè la presó afecta de moltes altres maneres que no es fan públiques. Quan llegim referents polítics que han passat per la presó, sovint no llegim sobre com et destrueix, sinó només les reflexions polítiques. Molt bé per la gent que és capaç de resistir sense que es torcin els seus ideals, però no podem donar per fet que tothom és així. La manera com reaccionaràs a la repressió depèn també de com estiguis personalment, quin entorn tinguis… Jo em continuaré manifestant, però no jutjaria una persona a qui la repressió l’ha afectat tant que ho deixa. Per tant, crec que és molt important reforçar el discurs que la repressió no ha d’aturar-nos, però evitar que sembli que els presos estan bé i que la presó és un tràmit que tots podem suportar.

—Carme Forcadell i Dolors Bassa han denunciat la situació a les presons de dones. Què en penseu, després d’haver passat per Wad-Ras?
—Les presons són pensades per als homes, té molt sentit que ho hagin denunciat. Els dies de visita, les presons d’homes són plenes perquè hi van les mares, les filles i les germanes. Les presons de dones no són plenes de pares, fills i germans que van a visitar-les. Recordo preses trucant per telèfon als fills dient-los que els enviessin els deures per correu electrònic per corregir-los… A Wad-Ras han fet una rentada de cara molt important. Han pintat les parets de colors, ofereixen tallers… Sembla que sigui un institut, més que una presó. I no. Els tallers, com que són per a dones, són de costura, per exemple. I les peses del gimnàs són, com a màxim, de dos quilos…

—Anem al present. Com encareu el vostre procés judicial?
—El meu cas és una causa complexa i la fase d’instrucció s’ha allargat divuit mesos més perquè volien blocar el telèfon i analitzar-lo. Al final, la policia no l’ha blocat perquè no ha sabut argumentar per què. Optimisme mai, però sí que estic a l’expectativa. És un judici completament polític i dependrà molt del moment polític en què siguem quan es faci. Igual que ens van agafar de caps de turc per a empresonar-nos, ens agafaran com a models de càstig per a la resta de la gent. De proves, no en tenen cap… M’acusen de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i danys. Danys, no sabem contra què…

—No us acusen d’haver fet cap acció en concret?
—No. La policia estava completament desbordada. Van copiar i enganxar les acusacions, amb les mateixes faltes d’ortografia… Només canvia el nom. Han intentat de reconstruir el relat després, però no té sentit. Diuen que la Xènia i jo érem juntes, i ni ens coneixíem i érem en llocs diferents…

—Un any després, com creieu que ha afectat, tot això, les mobilitzacions independentistes?
—Crec que, si no fos pel coronavirus, podríem fer una valoració més realista, perquè ara és difícil mobilitzar-se. No era la primera vegada que vèiem càrregues ni presó preventiva després d’unes mobilitzacions. Va passar a Can Vies, per exemple, però no va ser gens mediàtic, més enllà de la criminalització dels manifestants. Crec que això ha servit perquè la repressió arribi a més gent, tothom coneix algú que hi era i li van pegar o detenir. La repressió fa molt mal i serveix per a desmobilitzar, però també ha servit perquè el teixit independentista sigui conscient que és real. També tenim la vergonya de l’independentisme, que és que la Generalitat, la mateixa que ens crida als carrers, és capaç de personar-se com a acusació particular demanant presó a la gent que ha sortit a mobilitzar-se.