Paula Bonet: ‘La meua obra naix de veure que hi ha un patriarcat que em té amb el cap contra terra, que em trepitja’

Fa anys que Paula Bonet viu a Barcelona, però manté el pis del barri de Russafa a València. Un quart sense ascensor. L’acaba de restaurar. Hi ha pocs mobles i pocs objectes. En dues parets hi ha deixat la seua empremta en forma de dibuixos. Diu que si hi visqués seguit, no ho hauria fet, però així no li importa. Parlem hores abans de la presentació de la versió del Tirant lo Blanc que ha il·lustrat per a Drassana. Li feia il·lusió, diu, i respecte, perquè probablement serà el Tirant que llegiran els seus nebots. Ella a l’institut va llegir-ne l’edició de Bromera amb dibuixos d’Enric Solbes. Fa un parell de mesos, Bonet ja va ser a València per a presentar La sed, un llibre molt personal, sorgit del context, diu. A poc a poc anirà explicant quin és aquest context, que té a veure amb les frustracions i els desencisos i desemboca en un discurs molt potent sobre els drets de les dones. Elaborat a còpia de llegir Virginia Woolf o Anne Sexton, entre més. L’entrevista esdevé conversa i fa giragonses entorn d’una tassa de cafè, fet a la manera tradicional, i de temes recurrents. Parlem de què representa l’art per a ella, de la importància que tenen les seues lectures, de com respecta les dones que l’han precedida a l’hora de defensar els drets. Parlem també de com era la València d’on va fugir fa anys, de com la va rebre Barcelona i de com ha canviat aquella València antipàtica i incòmoda. I dels èxits esclatants, de les cues de fans, i de com tot això li permet la llibertat creativa que sempre ha somniat. I dels imitadors. Diu que aprèn molt d’aquells que es queden amb l’anècdota del que fa perquè deixen els defectes a la vista. A mesura que la vesprada avança, el pis s’enfosqueix i el corb, inspirat en els poemes de Ted Hughes, que ens observa des de la paret és més i més negre. Passem de La sed al Tirant i matisa que Carmesina no té les galtes roges.

—Fa hores que a les xarxes socials es parla de la vostra estada a València. Sou com una estrella de rock. A més, la gent jove de la redacció de VilaWeb em té enveja perquè voldrien ser ací fent-vos aquesta entrevista.
—[Riu] Intente no pensar-hi. De fet, quan va passar això amb el meu primer llibre, Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End?, vaig agrair molt aquest fet de què parleu. Gràcies a les xarxes socials tinc un contacte directe amb un públic que consumeix la meua obra, no hi ha intermediaris. I va passar una mica això que expliqueu. Vaig fer una presentació a Madrid i vaig acabar de signar els llibres a les dotze de la nit. La cua feia la volta a l’illa de cases. Va ser un xoc. Madrid, el meu primer projecte editorial. No era València ni Barcelona, on he viscut sempre, on tinc un cercle d’amics i sé que es consumeix de manera directa la meua obra, però Madrid, no. Després, a Barcelona i a València va passar igualment. Hi havia gent fora de la Casa del Llibre. I allò per a mi va ser com una mena d’èxit agredolç, perquè per una banda era interessant que em passara, però per una altra banda no m’acabava de convèncer.

—Per què?
—Perquè quan una cosa funciona tan bé és perquè darrere hi ha uns interessos. Normalment és un producte i jo veig molt clar que això meu no és cap producte.

—Què és, doncs?
—És una vomitada constant, no puc fer res més.

—I com vàreu reaccionar a aquell èxit immediat i mediàtic?
—Em va fer parar una mica i plantejar-me què volia fer. Si realment volia deixar-me endur pel que passava o decidir jo. Mai no pots decidir què passarà, però sí que podia no deixar-me tant a l’atzar. I com que em va agafar a trenta anys i no a vint, em vaig adonar que sí que podia convertir-me en un producte. A més, els dibuixos amb què em vaig fer conèixer són dibuixos que no havia fet mai. Jo sempre havia pintat a l’oli, gravats… La meua obra no era tan complaent com aquells dibuixos. Per això van connectar tant amb la gent, perquè eren preciosistes i complaents. Però d’alguna manera aquell èxit m’encotillava, em limitava a fer només eixa classe d’obra. I eixa classe d’obra sóc jo però també sóc moltes més coses i és un lloc on no sempre em puc trobar còmoda.

—Aquell primer públic us continua acompanyant tot i que el vostre discurs s’ha endurit una mica, tot i que expliqueu que no és plaent.
—Això és molt interessant perquè el públic que ve del The End, que era un públic més jove, més impressionable, va creixent amb mi. Creixem junts, anem agafats de la mà. Ha vingut públic nou a partir del 813. Sobretot a les signatures de llibres, vaig veure que la mitjana d’edat es feia més gran i que el gènere ja no era només femení. I amb La sed encara ha sigut més bèstia. Em sent còmoda amb això que faig i crec que es nota bastant. Pense que ara sí que em vaig mostrant més d’acord amb allò que jo sent, que vull o que sóc. Hi ha un diàleg amb la gent que consumeix la meua obra, això és el que més m’alimenta. Veure que, per exemple, a Facebook si som tots allà és perquè tenim interessos comuns i objectius comuns.

—A banda el públic, els mitjans de comunicació us van fer molt de cas. Hi va haver com un esclat en què totes les revistes, els diaris, els digitals, tots havien de traure unes galtes roges de Paula Bonet.
—Va ser un desencant absolut amb el context. Un moment en què em veig exposada i veig com sóc tractada. I com em tracten els meus companys homes, aquest paternalisme… Els mitjans, que de seguida aprofiten per a convertir-te en un objecte, pel que siga, per qualsevol motiu. Totes aquestes situacions a mi em van començar a fer molt de mal. Al principi perquè ho veia com una cosa personal, com una agressió directa a mi, i després el dolor va ser més gran perquè veia que no era ni res personal, que era una qüestió de context, de gènere. I que era tractada així perquè era una xica.

—Reuníeu tots els requisits, entre cometes, és clar: dona jove, bonica, que connectava amb la joventut…
—A molts mitjans els interessava més jo com a producte, com a personatge, com a fenomen, que la meua obra. Jo sóc la meua obra, no sóc un fenomen. Jo veig com es gestionen les xarxes socials de molta gent exposada públicament i quan faig l’esforç de comparar-ho amb això que jo faig, veig que no em mostre. No mostre la meua intimitat. Ningú no sap si tinc dos fills, si sóc homosexual, si s’ha mort la meua mare… a través de les meues xarxes. La gent no sap res de la meua vida privada…

—Hi va haver tot aquell episodi del robatori dels cartells del festival La Cabina, i el titular del diari. Tot això, com ho visquéreu?
—Allò del cartell va començar essent una anècdota i van passar tot de coses que van ser molt incòmodes. Però la part més incòmoda és la manera com em volien utilitzar. Tothom volia parlar-ne. Jo pensava que no tenia necessitat d’exposar-me públicament, però vaig elegir un mitjà per a donar explicacions. El primer titular que va eixir sobre mi en un diari estatal, en premsa escrita va ser ‘Todos quieren el conejo blanco de Paula Bonet’. Molt misogin.  El meu dolor era tan intens que era incapaç de reaccionar. Jo ho entenia com un atac personal  i em feia molt de mal. Al cap d’un temps em vaig preguntar per què no havia estat capaç a denunciar-ho. Per què m’ho vaig tragar. Per què no vaig dir que allò era una agressió de gènere. Si s’haguera tractat d’un home, haurien titulat així? Haurien fet aquest joc de paraules?

—I què va passar després d’aquesta reacció?
—Encara van succeir uns quants episodis més de la mateixa classe. Em vaig dir: tinc una veu i veig que arribe a molta gent. Vull aprofitar aquesta gent. Vull que tinga sentit. I llavors fou quan vaig descobrir que hi havia molts altaveus buits de contingut.

—Com a artista amagueu la vida privada, però poueu en el que és més íntim per fer la vostra obra.
—Sí, però hi ha el filtre artístic i a mi això m’interessa molt.

—El receptor ho interpreta a la seua manera. Una cosa és allò que l’artista proposa i una altra és allò que veu el receptor.
—M’agrada molt la poesia i de la poesia he après sobretot a respectar aquests espais, aquests silencis, aquest aire que al final fa que el lector acabe posant molt d’ell mateix. El teu ull construeix perquè ja coneix el referent. Això m’interessa molt, de la meua feina. No donar res mastegat i fer que l’espectador o que el lector aporte la seua experiència per a completar l’obra i per a fer-la més seua també.

—D’on ix La sed?
—Ix del desencant amb el context. Un enfonsament cap enfora. Ix de veure com la igualtat de gènere que jo pensava que existia no existeix. I ho veig perquè m’afecta personalment, perquè vaig a certs llocs i veig com m’agredeixen. Veig que també passa en la meua vida més íntima i això no vol dir només en relacions que tinc o que he tingut sinó amb la relació que tinc amb mi mateixa. Amb el lèxic que utilitze, amb la manera que tinc de relacionar-me amb els homes, amb la meua família. Hi ha un patriarcat que em té així, amb el cap contra terra, que em trepitja, i llavors veig que ens passa a quasi totes i quasi tots i que som molt pocs els qui decidim de fer-hi alguna cosa perquè fa por. Realment és un lloc on has viscut sempre i encara que siga agressiu és una zona còmoda. Per una banda hi ha aquest patriarcat i per una altra aquest judeocristianisme que ens va fotent.

—Parleu del sentiment de culpa que ens han inculcat en l’educació?
—Sí. La culpa. I encara un judeocristianisme que acusa més la desigualtat de gèneres perquè els homes tenen moltes més llibertats que nosaltres, perquè encara que nosaltres ens les agafem, després les patim per haver-les agafades i no només les patim pel que ens diuen des de fora sinó pel que nosaltres ens diem… Llavors, La sed naix d’aquest moment en què comence a entendre que no entenc res i gràcies a unes quantes autores com Clarice Lispector, com Virginia Woolf, com Teresa Wilms Montt, com Victoria Ocampo, un llarg etcètera veig com van patir també això, com moltes d’elles eren molt conscients i unes altres no tant i lluitaven des del no saber, des del no entendre’s, però com, malgrat tot, totes es van acabar entenent a través de la seua obra. Encara que una gran part estaven a l’ombra d’un home que tenia el mateix talent o més o menys que elles però elles decidien posar-se en un segon pla: Sylvia Plath amb Ted Hughes, o Camile Claudel amb Rodin. El patriarcat ens fa ser sempre complaents, agradables…

—Quan vàreu tenir el llibre acabat, que vàreu veure? Us hi vàreu reconèixer?
—Crec que inconscientment ja m’anava apropiant aquesta llibertat que defense en La sed, però inconscientment em culpava contínuament. Aquest llibre intenta parlar de la necessitat d’estar sol, també parla de la culpa, de la necessitat de deslliurar-te d’aquesta culpa que no té res a veure amb tu. Té a veure amb uns altres éssers a qui interessa que tu et sentes culpable, per a aquesta gent a qui també interessa que no puguem estudiar filosofia o no puguem estudiar música o no puguem conrear la nostra sensibilitat, la que ens allunya de la literatura i de la filosofia… Llavors sí que note que sóc distinta perquè he pogut deixar enrere parts de mi que, tot i que em fa mal deixar-les enrere perquè era molt feliç amb elles, sabia que havia de renunciar-hi perquè eren un llast.

—Com ara quines?
—Com ara certa ingenuïtat o sobretot la por. La por de parlar, de defensar un discurs. La conclusió que n’extrac és que també vull defensar la necessitat d’equivocar-se. Un dels títols que tenia pensats per a aquest llibre era La muda, justament pel fet aquest que ens eduquen en la por i que ens tallen la llengua d’alguna manera. No ens deixen opinar, ens ridiculitzen constantment, i sobretot a les dones.

—Amb aquest llibre heu exercit una llibertat absoluta a l’hora de triar la tècnica i heu tornat a l’oli, heu deixat de banda la il·lustració?
—No! Al principi també ho vaig patir. Sóc molt radical i no entenia l’una cosa amb l’altra i pensava que jo o dibuixava o pintava, però amb La sed he vist molt clar que puc dibuixar, puc pintar, puc gravar, puc escriure i si tinguera habilitats per a compondre o per a cantar o gravar vídeos, també ho faria. Per exemple, amb el Tirant, que és una edició adaptada per a un públic juvenil, havia de tornar als dibuixos.

—A les galtes roges.
—A les galtes roges no hi vull tornar. Això ha sortit en un mitjà. Carmesina no té les galtes roges. A algú li interessa dir que les hi té, però. És un poc allò que dèiem al principi, hi ha com un encasellament. Galtes roges, en fan tots els il·lustradors. Jo només en vaig fer un any. Entre el 2009 i el 2010. En aquells dibuixos, la cosa que em portava més feina era l’encaix i la línia i ningú no parlava ni d’encaix ni de línia. És com quan es parla de cultura i la gent es queda amb la tendència. Tot acaba reduint-se a una anècdota.

—El Tirant que heu il·lustrat és una adaptació de Josep Vicent Miralles. Per tant, és un encàrrec de Drassana. El vostre nom s’afegeix al d’Enric Solbes, al de Sento Llobell, al de Manolo Boix…
—Quan em van fer l’encàrrec vaig dir que no dues voltes, per responsabilitat. No tenia temps. Acabava La sed, faltaven dos mesos perquè entrara a la impremta el projecte que, com t’he dit, m’ha sacsejat molt emocionalment. Pensava que no era el moment, que no podia donar el que s’havia de donar al Tirant, perquè era una responsabilitat enorme. La tercera volta que em van fer la proposta vaig dir: mira, no sé com ho faré, però ho faré.

—I el féreu.
—Sí. No sé quan. Un mes de no dormir. Havia de ser molt fidel a l’adaptació de Miralles i havia de resumir la història en quinze imatges. Era molt complicat. Al final en vaig fer divuit. Jo n’hauria fet vint-i-cinc, però la cosa més complicada va ser decidir quines incloïa. Va ser més complicada tota la part prèvia a l’execució que l’execució en sí. M’hi vaig acostar intentant ser molt fidel al text, i intentant que cap de les experiències prèvies amb el Tirant no m’afectara. No vaig revisar cap de les que has citat. Em va tocar la fibra emocional per molts factors, Joanot Martorell, una edició que sé que arribarà a un públic molt jove. I vaig pensar, hauria pogut ser l’edició que jo vaig consumir a l’institut. I llavors la següent connexió és: que és la que llegiran els meus nebots i els fills dels meus amics… i em vaig emocionar. No podia dir que no. Va ser molt dur. Estic molt contenta. És molt ben editat.

—Com són el Tirant i la Carmesina de Paula Bonet?
—Jo treballe sempre amb referents molt propers a mi, perquè em dóna molt plaer. Quan dibuixes algú pareix que estàs molta estona amb aquest algú i l’acabes coneixent més. Com tots els valencians, el Tirant me’l sentia molt meu i volia dibuixar gent de molt a la vora. Així que tots són amics meus. El gran soldà és un amic meu, el rostre de Carmesina és el de la meua germana, Tirant és Miguel, un amic del barri de Russafa. Tothom és gent de carn i ossos. Volia fugir de la manera com se sublima tot sempre, i de com se sublimen els prototips. Els personatges acaben essent representats per prototips… Carmesina ha de ser preciosa, impecable, superrossa… Jo volia que foren persones reals, contemporanis però que no formaren part de cap tribu urbana, que no tingueren data de caducitat. Bàsicament l’objectiu és que fóra gent real, que no hi hagués cap prototip.

—Com aquest encàrrec, us en deuen entrar desenes cada setmana. Ara us podeu permetre de triar. Amb quin criteri els elegiu?
—Abans no m’ho podia permetre i deia que no de moltes coses. Perquè el vincle que tinc amb la meua obra és molt estret, i els encàrrecs normalment no els faig. Preferisc fer un encàrrec particular, un retrat que sé que entrarà en una casa i no sortirà d’allà i que a més a més la gent que l’ha comprat el consumirà d’una manera devota i no s’exhibirà públicament a fer una campanya publicitària. La publicitat és un caramel econòmic, però el que fan és multiplicar gratuïtament la teua obra i imposar-la a gent que potser no la vol consumir. A més a més, reduir el treball de tota una vida a vendre un producte, a mi això em fa molt de mal. Quan faig un encàrrec és perquè combregue absolutament amb allò que m’encarreguen, i normalment són projectes artístics que pertanyen a àmbits diferents del meu.

—Sou conscient que teniu molts imitadors. Com us prova?
—Intente no fer-ne gaire cas. A més, quan veus les imitacions veus el pitjor de tu. Molta galta roja. Ahir em preguntaren en una entrevista sobre la figura del hater, i jo crec que tant els imitadors com el hater són molt necessaris. Acceleren processos. Jo crec que en el diàleg amb mi mateixa tardaria molt més temps a veure que potser aquesta decisió no és correcta, però quan ho veus en algú que imita la teua obra o en algú que criticant extremadament alguna cosa que fas, potser hi ha un motiu i t’ho fa mirar d’una altra manera. Quan t’imiten, imiten un resultat a què tu has arribat a base d’assaig i error, d’equivocar-te molt, i com que no en saben el procés es queden amb el pitjor del resultat i tu veus què falla. I a mi em serveix bastant perquè sé què no he de fer.

—D’uns anys ençà viviu a Barcelona. Com us relacioneu amb el País Valencià?
—Jo vaig fugir bastant del País Valencià. El viatge a Xile, que és molt present a La sed, va ser una fugida de València.

—De què fugíeu?
—Hi ha diversos factors. El lloc on passes la teua adolescència i postadolescència és un lloc crític. O te l’estimes o l’odies d’allò més, i a vegades a parts iguals i algunes voltes es confon. Jo a València li tinc un amor inexplicable i un odi inexplicable. Veig tot el que hi ha a València, totes les coses bones que té, totes les possibilitats, des del clima al nivell de vida fins als grans creatius que hi ha fent coses molt bones. I veig que, malgrat tindre tots els ingredients, el resultat no és el que hauria de ser. Alguna cosa falla. No sé quina és. Crec que hauríem de ser més autocrítics. A Barcelona, una de les coses que m’agraden molt és que no només es genera cultura, sinó que també es té molta cura d’aquesta cultura. I es fa molt per a abonar-la. S’hi dóna suport. Potser he tingut molta sort i he arribat a un lloc idíl·lic i no puc ser objectiva. Hi tinc amigues fotògrafes, amigues actrius, cantants, pintores, músics… i veig que tothom crea amb una set i una necessitat inexplicable i a la vegada ens ajudem molt els uns als altres. I ens influïm i ens alimentem i a mi això a València em passava poc.

—Ara encara ho trobeu a faltar? No noteu cap canvi a València?
—Sí! Ara hi torne més i hi estic més a gust. Els tres primers anys no tornava perquè  em feia mal. També és cert que me’n vaig anar i es va obrir l’Espai Rambleta, i l’Octubre i Las Naves. I ací al barri de Russafa van començar a canviar moltes coses en el terreny cultural. El València vibrant no existia…. Tot va passar quan vaig marxar. La imatge que jo tinc a València és un poc carca. Ara vinc molt i hi sóc feliç. I hi ha el canvi de govern. Tota la publicitat de l’ajuntament, he vist aquella bossa gegant que crec que és de l’Estudio Menta, o les joguines de Nadal sobre el gènere… Jo vaig marxar abans del canvi.

—Quins són els vostres projectes immediats?
—Vull oblidar-me de mi una miqueta, però sé que tinc moltes portes obertes. Abans d’escollir-ne una faré un projecte editorial amb Aitor Saraiba, que és un artista que m’encanta, molt lliure, i amb qui m’entenc molt bé.