26.10.2019 - 21:50
De la Paula se n’ha parlat força als mitjans. El seu grup de suport, format per familiars i amics, ha creat el compte Paula Absolució a Twitter (@paula_absolucio), i una adreça de correu electrònic, paula.absolucio@gmail.com, i això permet un contacte amb el grup relativament senzill. La Paula té 23 anys i es troba a mig estudiar la carrera de psicologia a la UOC. És barcelonina, del barri de Sants. La seva bona amiga Clara la defineix com una persona vinculada a iniciatives culturals, esportives i socials. El dia 18 d’octubre, la policia espanyola la va detenir, acusada de desordres i atemptat contra l’autoritat. Des del dia 19, és a la presó de Wad-Ras, amb dues joves més, la Xènia, de 22 anys, i l’Andrea, de 21. Ahir es va saber que el recurs d’apel·lació que va interposar l’advocada de la Paula, Norma Pedemonte, d’Alerta Solidària, s’ha desestimat al·legant risc de fuga i de reincidència. Dilluns, l’advocada presentarà un nou recurs a l’Audiència Provincial.
Què en sabem, del cas de la Paula? Recapitulem amb el testimoni de la Clara Castaño, que va ser, juntament amb la seva mare, la primera persona que va visitar la Paula a la presó, més enllà de la seva advocada.
Explica la Clara: ‘Participàvem en les mobilitzacions, com tants altres joves. Érem un grup d’amics, uns sis o set. Cap a dos quarts de set de la tarda, érem a la Via Laietana, a l’altura de Bankia, quan hi va haver una càrrega policial, van aparèixer dos furgons, vam arrencar a córrer i ens vam perdre. De mica en mica, el grup d’amics ens vam anar retrobant, mitjançant el mòbil, tot i que ens va costar, perquè hi havia molt de merder. Al cap d’una hora, ja tornàvem a estar tots plegats, però la Paula no apareixia. Tenia el telèfon mòbil encès, però no l’agafava. El va tenir encès fins a dos quarts de deu de la nit.’
‘De seguida vam pensar en la possibilitat que estigués detinguda i ens vam posar en contacte amb Alerta Solidària, perquè hi tenim una amiga, i aquesta va trucar al Col·legi d’Advocats, per saber si la policia havia notificat la detenció de la Paula. En aquell moment, no constava com a detinguda. Aleshores vam pensar que l’havien ferida i vam trucar als tres hospitals on traslladaven els ferits: l’Hospital del Mar, Sant Pau i el Clínic. Tampoc no hi constava.’
‘Vam pensar que podia estar detinguda en un furgó o ferida pel carrer. Ara, quan ja feia tantes hores que no en sabíem res, vam començar a pensar d’una manera cada vegada més clara que havia d’estar detinguda. I vam començar a buscar el contracte de feina, el lloc on es trobava empadronada… Vam demanar que l’advocada Norma Pedemonte assumís el cas. La policia espanyola va tardar catorze hores a notificar al Col·legi d’Advocats la detenció de la Paula. Legalment, el termini màxim per a notificar una detenció són vuit hores. Nosaltres ho vam saber dissabte al matí.’
‘Segons que em va explicar la Paula quan la vaig poder visitar a Wad-Ras, quan corria fugint de la càrrega policial, un noi davant seu es va entrebancar i va caure i ella es va aturar a ajudar-lo. I fou aleshores quan la policia se li va tirar al damunt. La va detenir arbitràriament, la van posar en un furgó i allà li van pegar. Després la van portar a la comissaria de la Via Laietana.’
Tot fa pensar que allà va coincidir amb la Xènia, també detinguda, i amb l’Èric, el nord-americà que també va anar a parar a la comissaria de la Via Laietana. En el relat de l’Èric apareixen dues noies que podrien ser elles. Després, segurament a les dotze de la nit, com explica l’Èric i també el pare i advocat de Francesc Colomines, un altre detingut, els van traslladar a la comissaria de la Verneda.
Continua el relat la Clara: ‘Les hores que van passar a la comissaria de la Verneda van ser les més dures. Sembla que quan van arribar els policies s’acabaven d’assabentar que un dels seus companys es trobava ferit greu. Van entrar a les cel·les i van apallissar tots els detinguts, especialment els nois. Aleshores, em va explicar la Paula, en un determinat moment, un policia la va amenaçar amb un cúter a la mà, obrint-lo i tancant-lo i dient-li: “Què voleu, que hi hagi un mort? Si hi ha un mort, no serà al nostre bàndol”.’
‘A les vuit del vespre del dissabte 19 la traslladaven a la Ciutat de la Justícia i la feien declarar. Va ser ràpid. Sobre la declaració sembla que hi ha moltes irregularitats. Normalment hi ha tres jutjats de guàrdia, però aquell dia només n’hi havia dos. I si a la Paula li tocava el número 30, doncs la van fer declarar al número 31, on hi havia una jutgessa suplent, de la qual hi ha fotos que la vinculen amb mobilitzacions d’extrema dreta.’
‘I l’atestat policial de la Paula és idèntic al de dos detinguts d’aquell mateix dia. Sembla que van fer un còpia-i-enganxa, perquè s’hi repeteixen fins i tot les faltes d’ortografia. A la Paula no li van posar proves falses, però en altres casos sí, i d’una manera maldestra, col·locant una pilota de petanca amb el mateix número de sèrie en més d’un detingut. Dissabte de matinada va ingressar a la presó de Wad-Ras. Jo la vaig veure dilluns al matí, amb la seva mare.’
Com vau trobar la Paula? ‘Per tot el que ha passat, la vaig veure molt bé. La primera cosa que va voler saber és com estàvem nosaltres, si havien detingut algun altre amic, i després em va demanar que li expliqués coses que no tinguessin res a veure amb el que li havia passat. I vam mirar d’entretenir-la i de riure una estona.’
‘Ara, després de saber que de moment no deixaran sortir la Paula de la presó, la nostra prioritat és difondre el seu cas i posar-nos en contacte amb altres grups de suport a altres detinguts. S’ha començat a crear una plataforma de suport als detinguts d’aquesta setmana.’
Les persones que formen el grup de suport a la Paula volen deixar clar que això que passa és un conflicte polític, que va més enllà de la qüestió nacional, que també s’hi barreja l’agreujament de la crisi. I diu la Clara que aquests dies els ha quedat clara una cosa sobre els qui ara reprimeixen d’aquesta manera: ‘Són els mateixos que ens van enterrar a la cuneta el 1939, que ens van enterrar en calç viva als vuitanta i que ens van torturar durant la ràtzia repressiva del 92. I que, malgrat la por, només ens queda continuar endavant.’
