27.04.2022 - 21:30
Hem oblidat Paul Valéry?, es demanava provocadorament France Culture fa pocs dies. Tot i que la cultura francesa s’ha vantat sempre de la seva gairebé idolatria amb els homes de lletres, sembla que més enllà dels versos més coneguts i el mite del cementiri marítim de Seta, vila occitana on va néixer l’any 1871 i on va ser soterrat l’any 1945, l’anomenat “poeta de l’intel·lecte” ha anat caient en l’oblit.
Dues traduccions importants
Curiosament, la cultura catalana sembla que no l’ha oblidat. No del tot, si més no. Sobretot, si ens fixem en les traduccions més o menys recents de dues de les seves obres principals. Fent honor al seu bon criteri, l’editorial Flâneur ha incorporat al seu catàleg Monsieur Teste, l’antinovel·la protagonitzada per aquesta mena d’alterego de l’autor, traduïda per Marta Marfany i en edició bilingüe. És el títol més determinant de la prosa valéryana que en català havia publicat Laertes l’any 1980, traduït per Àlex Susanna i amb una llarga introducció de Jordi Llovet. Monsieur Teste ens arriba, a més, després de la magnífica notícia que va ser la traducció dels apunts de Tal qual, signada per Antoni Clapés, editada per la no menys prestigiosa editorial Adesiara, amb un destacat pròleg de Jordi Marrugat, que permet de situar l’escriptor en el seu context i, especialment, en relació amb la seva influència decisiva en la literatura catalana. Un clàssic en català que ja acumula unes quantes edicions i el premi Serra d’Or en la categoria de traducció.
Influències en la poesia de Carner, Riba i Foix
Fill de pare cors i mare genovesa, jove membre de la generació simbolista, admirador i deixeble de Mallarmé, Valéry va tenir una forta crisi a Gènova la nit del 4 al 5 d’octubre de 1892. Sota una espantosa tempesta i marcat per un desengany sentimental, va decidir de renunciar a l’amor, l’amistat i la poesia per consagrar-se a l’intel·lecte. Fou a partir d’aquell trencament que es va dedicar fins a la mort a escriure cada dia a trenc d’alba els seus quaderns. Retornat a la poesia, va obrir el camí del postsimbolisme, del qual esdevingué el cappare d’una nova generació. La que Marrugat agermana amb Josep Carner, Carles Riba, J.V. Foix i Marià Manent.
Tot i la fama del Cementiri marí –versionat per Gaziel i Miquel Forteza, en un moment tan insòlit per a la literatura catalana com l’any 1947, mentre a Xile també se n’ocupava un exiliat, Xavier Benguerel– i La jove parca, Valéry va ser sobretot l’intel·lectual més influent de l’Europa d’entreguerres. Aquell que després de la Primera Guerra Mundial –n’hauria de veure una altra– va alertar de la “crisi de l’esperit” que s’havia anat congriant. Membre de l’Acadèmia Francesa, és justament el seu caràcter d’intel·lectual de referència, en tant que poeta, i el seu culturalisme classicista i mediterranista allò que va captivar la generació noucentista i que va portar-lo dues vegades a fer conferències a Barcelona, a banda de dues estades privades com a turista, durant les quals va visitar l’Exposició Universal l’any 1929 i, tres anys més tard, les pintures de Josep Maria Sert, amic seu, a la catedral de Vic.
“Gairebé compatriotes per la llengua i per l’ànima”
La primera estada a Barcelona, l’any 1924, va ser possible gràcies als bons oficis de Joan Estelrich, problablement un dels primers i inèdits traductors. Convidat per entitats com el PEN Català i els Amics de la Poesia, va dictar una conferència a l’Ateneu Barcelonès. L’escriptor Carles Soldevila va ser l’encarregat de presentar el poeta occità, que davant un auditori format per “un públic distingíssim; entre el qual hi havia belles dames i prestigiosos intel·lectuals i artistes” –d’acord amb les cròniques–, va parlar de la seva carrera literària i va exposar les seves idees sobre la poesia, a més de recitar el Cementiri marí i tenir algunes paraules per als escriptors catalans.
El dia abans, el PEN Club havia homenatjat Valéry amb un sopar a l’Hotel Colón, on el poeta va improvisar un discurs en què expressava el goig de veure en els assistents “uns germans de raça espiritual, gairebé compatriotes per la llengua i per l’ànima”. I deia: “La meva visita a Barcelona m’ha donat, per exemple, l’ocasió de descobrir i d’admirar un moviment literari jove i potent, una interessant producció poètica que ignorava. En cap de les ciutats del nostre Migjorn mediterrani es troba una vida espiritual tan intensa i pura i una élite d’amadors de les belles lletres, com la que aquí he trobat. Jo tinc una predilecció especial per aquests ports mediterranis. Si pogués retirar-me, seria a un lloc com Barcelona, que em retiraria. I aleshores –acabà– podria realitzar l’ideal del poeta, que és: molts anys de no fer res i algun dia de fer qualque cosa.”
“Visca Catalunya, on he estat ben acollit”
Una cosa que sembla que no va fer pas, abans d’anar-se’n i deixar un missatge des de l’Hotel Oriente en què qualificava Barcelona de “gran port que pensa”, és aconsellar els escriptors catalans que cultivessin la prosa per no veure morir la seva llengua com els occitans, per haver situat la poesia al centre de la seva cultura. En un context en què escriptors com Soldevila i Riba parlaven de la relació entre poesia i prosa, Josep Pla –que llavors era a París com a corresponsal– va posar en boca de Valéry aquell consell apòcrif, recollit com a cert anys després per Gabriel Ferrater al cèlebre article “Madame se meurt…”, publicat a Ínsula.
En canvi, sí que va escriure: “Visca Catalunya, on he estat ben acollit i on hi ha alguns amics, visquin els catalans i la cultura catalana! Tot el nostre homenatge al president de la Generalitat”, en un àlbum de signatures adreçat a Francesc Macià. Valéry li havia fet arribar la seva solidaritat quan el dirigent català va ser processat a París arran dels fets de Prats de Molló, i Macià el va rebre a palau durant la visita que va fer l’escriptor a Catalunya l’any 1933.
Llavors va intervenir davant el selecte públic del Conferentia Club i a la llibreria Catalònia, seguit de prop per poetes com Manent, Riba, Clementina Arderiu, Bartomeu Roselló-Pòrcel i Tomàs Garcés. S’esqueien aquells mateixos dies de primers de maig els Jocs Florals, on Carner va guanyar la Flor Natural. Valéry hi era. Va ser el primer contacte entre ambdós poetes. Els relligaria una dona, la professora Émilie Noulet, estudiosa de l’obra i possiblement amant del poeta occità, especialment coneguda com a segona esposa de Carner, qui acompanyà en el llarg exili. Un altre Carner, l’escriptor i polític Josep Carner-Ribalta, va traduir l’obra completa del poeta al català.
