S’ha mort l’escriptor Paul Auster

L’escritor Paul Auster, un dels autors més destacats de la literatura nord-americana contemporània, nascut a Nova Jersey el 1947, s’ha mort aquesta nit a Brooklyn, a Nova York, a 77 anys per un càncer de pulmó, segons que ha informat el diari The New York Times.

Paul Auster ha estat un escriptor prolífic, carismàtic, progressista. La seva figura anirà per sempre lligada al compromís social, a la seva esposa, la també escriptora Siri Hustvedt, i al lloc on vivia, Brooklyn i la ciutat de Nova York.

Va estudiar a la Universitat de Columbia a Nova York i poc després es va traslladar a París, on va fer traduccions, ressenyes i mil i una feines mal pagades mentre intentava escriure. De retorn als Estats Units, el 1980 es va instal·lar a viure a Brooklyn.

Edicions 62 ha publicat en català gran part de la seva obra, en què destaquen títols com: La invenció de la solitud (1982), Trilogia de Nova York (1987), El Palau de la Lluna (1989), La música de l’atzar (1990), Leviatan (1992), El llibre de les il·lusions (2002), Bogeries de Brooklyn (2005), Invisible (2009), Sunset Park (2010), Diari d’hivern (2012), Informe de l’interior (2013) o 4321 (2017). Darrerament, també havia publicat els assajos La flama immortal de Stephen Crane (2021) i Un país banyat en sang (2023). La seva darrera novel·la, Baumgartner, ha estat una de les més venudes aquest Sant Jordi. També va ser guionista i director de cine, autor de films com Smoke o La vida interna de Martin Frost.

La seva trajectòria i popularitat ha fet que la seva obra hagi estat traduïda a més de quaranta idiomes, i l’ha fet ingressar en l’Acadèmia Estatunidenca de les Arts i les Ciències. En múltiples ocasions ha estat candidat al Nobel de Literatura, però no el va rebre mai.

Auster era un escriptor compromès. Va ser vice-president del PEN Club, amb l’escriptor Salman Rushdie com a president, a qui va fer costat i va denunciar públicament l’atemptat que va rebre després d’anys d’amenaces per haver publicat Els versos satànics, considerada blasfema per les autoritats iranians i per la qual el líder suprem iranià d’aleshores, l’aiatol·là Khomeini, va emetre l’any 1989 un decret per a demanar la mort de l’escriptor.

Als Països Catalans, Auster era molt estimat

A Catalunya ha estat un escriptor molt llegit i admirat. Les vegades que va passar per Barcelona, els actes amb la premsa i els lectors van ser multitudinaris, com quan el 2012 va aterrar aquí per presentar Diari d’hivern, un petit llibre memorialístic, convidat pel CCCB. Precisament, en aquella ocasió els editors catalans van avançar la publicació del llibre fent-la coincidir amb el seu aniversari, el 3 de febrer, quan Auster va fer seixanta-cinc anys, mentre que als Estats Units Diari d’hivern no va sortir fins a l’agost.

L’última vegada que Auster va passar per Barcelona va ser amb motiu de la presentació de la novel·la 4321, l’any 2017. En paraules de la seva editora catalana, Pilar Beltran, “una novel·la oceànica i que arrossega, un text imaginatiu i absorbent, del qual no es pot obviar cap personatge; l’emotiu retrat d’una saga familiar i una exploració sobre els límits de l’atzar i el destí.”

En aquella ocasió, Auster va explicar que per a ell la vida és un cúmul de casualitats, com en la novel·la. Quan tenia tretze anys o catorze, durant una excursió pel bosc, el company que anava davant seu es va morir fulminat per un llamp (un fet que explica a Diari d’hivern). En aquell moment, va tenir clar que et podia passar qualsevol cosa en qualsevol moment i aquesta idea ha estat present en tot allò que ha fet.

D’ençà de la primera novel·la, Ciutat de vidre (Trilogia de Nova York, 1987), que va néixer arran d’una trucada de telèfon equivocada, Auster ha estat conegut com un ‘caçador de casualitats’. La cosa va anar així: un dia va sonar el telèfon i algú va demanar per l’agència de detectius Pinkerton. Auster va contestar que s’havien equivocat. La trucada es va repetir una segona vegada, però no n’hi va haver una tercera i Auster es va quedar amb el dubte de què hauria passat si hagués contestat que, efectivament, era un detectiu. Aquest va ser el germen de la novel·la. 

Paul Auster explicava: “Vaig començar a escriure a nou anys. Escrivia petits poemes. Em feia sentir més connectat amb el món que m’envoltava. Un acte de supervivència? Potser sí. Escric perquè no puc deixar de fer-ho. Sé que mai deixaré d’escriure. Tot artista és una persona ferida, algú per a qui el món no és suficient. Tenim la necessitat de fer alguna cosa. Un escriptor s’adona d’això ben d’hora, i és una malaltia que no es cura.” I citava Tarkovsky: “L’home produeix art perquè la vida humana no és perfecta.”