Pau Vidal: “Seria paradoxal, recosir a cop de joc allò que la política i la porugueria han descosit”

Pau Vidal porta uns quants barrets: responsable del Minimots, parella de fet de Jordi Palou amb el Paraulògic, traductor més que reputat, comentarista a diversos mitjans i autor d’uns quants llibres. Ara n’hi haurem d’afegir un altre: ser el responsable que la Lliga del Paraulògic hagi tirat endavant. La seva insistència que el Paraulògic, al qual cada dia juguen més de 100.000 persones, havia de tenir una pota competitiva ha estat impecable. Els gairebé 5.000 jugadors de tots els Països Catalans que ahir van començar a jugar a la lliga demostren que no s’equivocava. Aquí explica les seves raons i també parla del seu últim llibre, 100 mots curiosos del català, publicat fa ben poc.

—Ahir va començar la Lliga del Paraulògic. Diuen que és culpa vostra. Per què trobeu que el joc de cada dia és més potent si també es pot competir?
—És culpa meva en part. Jo provinc de la tradició (força recent, tot s’ha de dir) de l’Scrabble. A final dels vuitanta una dotzena d’aficionats ens trobàvem en un local de mala nota per jugar-hi, i amb el temps s’hi van acabar aplegant al voltant d’una cinquantena de persones; allò va ser la matriu dels actuals campionats de l’Scrabble que es fan a tot Catalunya i que mobilitzen centenars de persones. Com a la majoria dels jugadors del Paraulògic, jo necessito posar-me a prova a mi mateix, per això hi jugo, però encara m’agrada més la dimensió social, que crec que potencia aquesta, diguem-ne, autoexigència. Per això, de seguida que el Paraulògic va començar a arrelar em vaig imaginar partides multitudinàries en directe; el primer referent que em va venir al cap va ser el quinto de Sabadell, ves per on. Que després això hagi pres una forma molt més seriosa i ambiciosa ja és cosa de la gent de VilaWeb, que evidentment tenen la mirada més llarga que jo. 

—Per què és més divertit competir?
—Perquè el repte és doble: contra tu i contra els altres. I d’això neix la voluntat de superació. Evidentment, no és així per a tothom, hi ha qui s’estima més el solitari; però el joc sempre ha estat una activitat social, tant el joc del mocador al cau amb els escoltes com l’esport de competició. 

—Aquesta setmana es juguen en línia la fase comarcal i la regional. Són semblants a l’habitual o hi ha diferències?
—L’única diferència és que, en la fase regional, hi ha un temps limitat: quinze minuts. Per als jugadors habituals això, senzillament, afegirà una mica de pressió, l’estímul necessari per a posar el cervell a treballar intensament durant un quart d’hora: un esforç poc prolongat. Penseu que, tornant a l’Scrabble, allà el cronòmetre només et dóna dos minuts per tirada. Això sí que és estressant!

—I amb quinze minuts es poden trobar gaires paraules?
—En les proves de control que hem fet amb els informàtics (Déu els reservi un lloc al cel!) no hi ha hagut ningú que s’hagi quedat a zero. El resultat depèn força de la capacitat de concentració de cadascú, és clar, però hi ha hagut casos que han obtingut puntuacions realment sorprenents. I estic segur que això els passarà a molta gent que ara s’han espantat i han pensat: òndia, només quinze minuts, que difícil! 

—La Lliga té també un altre component, que és veure tot el país de dalt a baix. Fer comunitat?
—Quina lliçó, recosir a cop de joc allò que la política i la porugueria han descosit; sembla una perspectiva força engrescadora, oi? T’imagines que al final guanya, posem, algú de Perpinyà, o encara millor, un alguerès? Seria una imatge brutal. 

—Les semifinals seran presencials i ens han dit que allà entrareu en acció d’una manera directa. Com seran? Fareu patir? Farà riure? 
—La patimenta la posa cadascú, però de xalar, xalarem molt. La competició serà una mica diferent, perquè seure tothom allà i posar-se a fer el rusc seria ensopidot. Hi haurà dues menes de proves, que de fet són les que apareixen al Llibre del Paraulògic: les senars, de cerques direccionades, que són com el joc normal però limitat a un cert nombre de paraules (per exemple, les que comencen amb la lletra s, o les que contenen la seqüència ec), i les parells, que consistiran a trobar la resposta a un enigma o endevinalla, sempre amb les lletres del rusc proposat. 

—Hi ha sorpreses per a la semifinal.
—Bé, els ruscs seran creats expressament per a cada lloc, cosa que donarà joc des del punt de vista temàtic; i després, naturalment, hi ha els tutis, que… bé, algun joc de mans farem, amb els tutis.

—Alguna anècdota que us hàgiu trobat amb el Paraulògic?
—Més que una anècdota, una cosa molt ferma és una mena de precedent escolar de la Lliga, el campionat que una professora de català d’un institut de Santa Coloma de Gramenet ha muntat aquest curs (aquesta setmana disputen la final). Amb menys d’un cinc per cent d’alumnes catalanoparlants, gràcies al Paraulògic i a l’empenta admirable d’aquesta noia, ha aconseguit que tres centenars d’adolescents de mil orígens diferents s’hagin passat hores (i empescat tota mena de recursos, incloses trampes molt imaginatives) empaitant vocabulari català. 

—És compatible tota aquesta feina amb un Minimots diari?
—L’avantatge dels Minimots, des del punt de vista del creador, és que es fan en la intimitat de casa, sense l’esveramenta de la part col·lectiva. Bé, de moment, perquè segons com vagi la Lliga Paraulògica… Ja veurem. 

—En què diferenciaríeu el Paraulògic del Minimots?
—Són dos estadis evolutius diferents. El Paraulògic seria el primer graó, per això és tan abastable a tothom: centra l’atenció exclusivament en el lèxic i estimula la part més immediata del llenguatge; els Minimots (de fet, tots els crucigrames), en canvi, requereixen no solament un cert domini del vocabulari sinó habilitats relacionades amb la lògica semàntica (resoldre un enigma conceptual) i encara més amb la formal (observar el mot com un element que es pot descompondre, remenar, modificar, ajuntar…). Apel·la a la creativitat, sobretot. És el raconet de la fantasia lingüística, d’allà on surten les grans satisfaccions. Que, per cert, tenim tots, en més o menys grau de desenvolupament. 

—El tàndem Jordi Palou-Pau Vidal com funciona?
—Està molt greixat, perquè fa anys que fem feina junts (des del Llibre del Rodamots, que és del 2009). De la fase inicial (la idea) se n’ocupa ell, que és la ment pensant; la de desenvolupament del projecte és molt compartida: ens arremanguem tots dos, perquè per desgràcia l’un i l’altre som de casa pobra i ens van educar en el culte a la feina; i la part final és cosa meva, quan toca fer de vedette i somriure a les fotos. 

—Parlant del Paraulògic, heu tret també un llibre que es diu 100 mots curiosos del català? Per què?
—És el clàssic llibre d’encàrrec que l’encerta: vol dir que l’editor ha estat viu, o, per dir-ho educadament, que ha sabut copsar el batec del mercat. 

—Ha estat difícil, la tria?
—Oi tant: el més difícil!, perquè les paraules són totes curioses, totes tenen alguna història per explicar, i la majoria interessants. Per quedar-me amb 100 en vaig haver de descartar milers, i encara els demano perdó cada vespre quan faig examen de consciència. 

—En el llibre també hi ha un joc: encertar quina paraula de les que proposeu no existeix. Per què?
—Què seria una pauvidalada sense una mica de jogaina, oi? He donat sortida a la meva pulsió reivindicativa (o torracollons, segons com es miri): es tracta d’un neologisme per a denunciar una certa manera de mirar-se la llengua, molt pròpia d’un cert tarannà del país, que a mi personalment em sulfura. Qui em coneix ja sabrà per on vaig i qui no… li tocarà buscar-la, he, he. 

—Quina paraula us ha costat més de decidir si entrava al llibre o no? —Mentrimentres perquè em semblava infantil (que no ho és), fumerri perquè és mot familiar, meuca perquè… En realitat la gràcia és que cada mot és al llibre per un motiu diferent: uns per exòtics, altres per com sonen, altres pel significat increïble… 

—Quines són les tres que més us agraden?
—Tres? Impossible: andamis, pànxing, grenyal, pròssia, palatreco, tocom… La història de tocom, per exemple, és al·lucinant, de debò. Quan la llegiu no us ho creureu. El mot inexistent que ves per on existeix. O a l’inrevés. 

—I a quina teniu més mania?
—A les que els tinc mania les he castigades no posant-les. Començant per les tres més ensucrades de la llengua catalana (i perdó perquè ara perdrem la meitat dels lectors de l’entrevista; sort que ja som al final), que són xiuxiueig, moixaina i atzucac. Un horror. 

—Amb què us divertiu més? Fent jocs de paraules o traduint?
—Bufa… fa de mal dir. El joc de paraules és l’esprint, la corredissa, els cent metres llisos que t’obliguen a un esforç intens però efímer; la traducció és la marató, un esforç sostingut, amb molts moments de defallença (no me’n sortiré) però que acaba fent que estimis, i xalis, cada gota de suor que et va caient… I al final, quan et gires i veus aquells 42 km, i el goig d’haver-los fet i haver arribat al final… uau!