La mentalitat de l’esclau

A Javier Burón, gerent d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona,
que no parla en català i no ha tingut problemes ‘nunca, con nadie, en ningú sitio’.

Sis persones, dues generacions de la mateixa família, catalaníssims d’aspecte i de modes, barcelonins pel parlar més algun sobrevingut selvatà o així, segurament la nora, perfil de socis d’Òmnium o de l’ANC, tal vegada autors de comentaris a la xarxa o les sobretaules sobre que important que és la llengua i que bé que tinguem una eminència que ens corregeix quan fem alguna falta, sopen a la taula del costat, sortint d’un acte cultural. Són ells, però podríeu ser vosaltres, sopant o pagant al súper o responent a un operador de Vodafone, perquè també sou socis de l’ANC o de la Plataforma per la Llengua, també acudiu a la performance de la Diada, també us indigneu quan l’entrenador del Flix surt als diaris perquè ha tingut una batussa per culpa de l’enèsima imposició lingüística. Són sis persones, i totes s’adrecen en castellà, com un sol home, com si s’haguessin posat d’acord, al cambrer, que pobret és napolità i els napolitans, ja se sap, són negats per a les llengües, i encara més per al català, que els resulta tan llunyà i exòtic… Un pobre cambrer que tot just balbuceja el castellà, senyal que ha arribat fa poc, és capaç de fer canviar de llengua ell tot sol, ignar del seu enorme poder, amb la simple i mera presència, sis persones de cop, sis probables patriotes defensors de la terra i d’una puta merda. La mentalitat de l’esclau en tota la seva esplendor. I després veniu a Twitter a fer-vos els purs, a declarar que n’hem de tenir cura, que ens hem de deixar corregir per millorar, que la llengua s’aprèn dia a dia… I per què la voleu millorar si després l’amagueu davant del primer que passa? I del segon, i de tots els qui us sembla que no deuen ser prou intel·ligents per comprendre un idioma com el nostre. I de mi, quan m’ateneu a la benzinera o a la caixa o em veniu a vendre una assegurança. O quan m’envieu els pressupostos d’obres rigorosament en castellà sota un logo que diu, pura comèdia,  LlarManteniment. Solucions a la teva mida. Que potser em noteu a la cara l’ADN del iaio de Jaén, o de la iaia manya? Tant se’m nota, la meva meitat impura? O potser és que només us interessa la façana, això tan català, tan tortellesc, tan de concurset cursi de l’Ateneu? Per què collons la voleu millorar, la llengua, si després us feu el perfil a la xarxa en castellà perquè així ‘arribo a més gent’, com si la humanitat sencera es morís de ganes de conèixer la vostra genialitat, perquè quants seguidors teniu?, tota aquesta gent a qui voleu arribar quants són?, dos-cents?, mil?, dos mil?, amb quants milers de milions de persones us penseu que arribareu mai a interactuar, o compartir que dieu ara, per vendre-us la llengua tan miserablement? Per què, si us en doneu tanta vergonya que sou incapaços ni de pensar que un foraster l’hauria d’aprendre si vol treballar aquí, l’ha d’aprendre, perquè ho diu la llei i perquè és de sentit comú, i perquè és així com sobreviuen les llengües. I això ho feu vosaltres, no, tu no, és clar, perquè tu llegeixes VilaWeb i ets de pedra picada, però nou de cada deu dels que t’envolten sí, val més que ho sàpigues, exactament el 88% dels catalanoparlants, que és com dir gairebé tots, si ho vols visualitzar imagina’t tres quartes parts de l’última Diada, te’n recordes del color de la samarreta?, doncs ara imagina’t que hagués estat, com efectivament era, de color de salmó però només per als qui no canvien de llengua i posem de sardina per als que sí; si ets dels que no, dels que mantens la llengua, estaries en clara minoria, claríssima, en una esgarrifosa minoria de menys de la quarta part de salmons enmig de més de tres quartes parts de sardines (i he estat generós perquè un amic que estudia aquestes coses m’ha indicat paràmetres a considerar, com ara que entre els absents a la mani el percentatge dels qui no la mantenen és més elevat, o sigui que ja et pots imaginar que desoladora que seria la foto si a la Diagonal hi haguéssim plantificat tots els catalanoparlants de primera llengua, indepes i no indepes, que segons l’Idescat rondem els dos milions i mig o una mica més. Series un dels 270.000 salmons. En un país, t’ho recorda la Gene, de set milions i mig. Et faig el càlcul? Per cada grup de 30 persones hi ha un, un i prou, almogàver de la llengua. Ara calcula’t tu mateix les interaccions).

Per això us dic que no sou dignes de l’herència que heu rebut, i que per maltractar-la així, per humiliar-la així, ja valdria més que hi renunciéssiu i deixéssiu de fer-la patir, a ella i als que encara ens l’estimem, o com a mínim ens l’estimem prou per defensar-la, en comptes de tractar-la com una pobra esguerradeta que amaguem quan vénen visites. Que, us ho recordo per si us n’heu oblidat, és justament el que feien els rics, els fabricants, això que ara, encomanats del relat progre, en diem ‘l’alta burgesia catalana’, i que amb les comptades excepcions dels Carulla i quatre gats més, no eren sinó els aprofitats de sempre, els abusadors de sempre i de tot arreu, els fills i néts dels esclavistes, que es van vendre la llengua per continuar fent calés amb el franquisme, i la van ocultar, es van posar a parlar en castellà i els va sortir aquell accent ridícul que ja sabeu, aquell que l’enyorat López del Castillo en deia ‘bleda’ perquè ell, que era fill de forasters i vivia a l’Hospitalet del Llobregat, sí que l’estimava, i la millorava cada dia, ell sí, per això ara que l’hem rebaixada a categoria de mer ‘instrument de comunicació’ del ‘bleda’ hem passat a dir-ne ‘pijo’, amb aquesta jota gargallosa, ofegats com estem en la imagineria dels hidalgos (ja sabeu què vol dir, realment, pijo?); doncs els fabricants de Sabadell i de Terrassa, deia, no solament es van passar al castellà sinó que van batejar els fills amb noms encara més bledes que la seva cantarella, Gonzalo i Álvaro (us en recordeu de l’Alvarito Bultó?), Tate i Cuqui, així ara van pel món amb aquests noms d’escopetanacional precedint uns cognoms catalaníssims, com els Puig dels cosmètics o els Torelló del xampany, que en boca d’ells sona toreyó (os i es ben tancades, a la vallissoletana manera; i els Puig no m’ho vull ni imaginar). Doncs vosaltres feu ben bé el mateix, amb la diferència que no sou fabricants i no teniu cap motiu per vendre-us-la, la llengua, perquè ningú us en darà ni cinc, ho feu només per por, per aquest atàvic temor del gos apallissat de tornar a rebre, por de tenir raons amb un pobre cambrer a qui ningú ha explicat res d’allà on es troba, ni tampoc ho fareu vosaltres, massa porucs, massa apallissats, per dir-li mira noi, aquí en aquesta casa som així, si no ens entens ja ens entendràs, però qui ha de fer l’esforç ets tu, igual que el faries si en comptes de la ciutat més xupiguai i tolerant d’Europa te n’haguessis anat a Berlín, a Londres o a Varsòvia. Però no, no heu de seguir mai el meu somni, i callareu, covards fins a la mort, i jo em permeto el luxe d’acabar aquesta descàrrega de bilis estrafent l’Espriu, perquè vosaltres, us ho refresco, nou de cada deu catalans, i potser ara aquí fóra oportú afegir-hi valencians i mallorquins (excuseu-me els rossellonesos i algueresos, però avui us salveu), vosaltres us ompliu la catalana boca de lloances a un poeta que no heu llegit però us sona un eslògan que diu que és l’home que ens va salvar els mots mentre vosaltres no solament els mots sinó la llengua tota, lluny de salvar-la, lluny de fer-vos dignes de l’esforç del gran sorrut, i de tants que el precediren, poetes i no poetes, periodistes, tipògrafs, dependents del comerç, i professores, bibliotecàries i dependentes del comerç, lluitadors i lluitadores, que eren, per cert, us ho recordo perquè potser d’això tampoc us en voleu recordar, els vostres avis i àvies, si no de tots com a mínim de molts, tant els que teniu els avis d’aquí com d’allí, però sobretot els d’aquí, els que deshonreu el vostre nom més que el cognom, perquè molt més que dir-se Casals o Comajuncosa compta el nom, Aleix, Mariona o Aina, car és en aquesta tria on hi ha la voluntat de ser, que el cognom ja ens ve donat, doncs vosaltres, i ara sí que acabo perquè ja estic tip d’aquesta lletania, de repetir-la tantes vegades, de sentir-me-la repetir inútilment tantes vegades, lluny de salvar-la, deia, vosaltres l’enterrareu, la colgareu, la sebollireu per sempre. I així per fi podreu anar alegrement al Mercadona, castellanets cofois peromuycatalanes, talment un folklòric candidat del PP amb dotze cognoms i retard cognitiu, sense que cap aixafaguitarres us recordi que esteu donant diners a un fabricant que els usarà contra vosaltres, que patrocinarà l’extrema dreta hispànica perquè us anorreï, us escarneixi i us liquidi. Llavors ja no caldrà, perquè ja us haureu escarnit, i exterminat, tots sols.

I si en quaranta anys no heu estat capaços de vèncer aquesta por, si en quaranta anys no heu tingut ni un instant de lucidesa (‘Perdoni, és que no entenc el castellà, m’ho pot repetir en català?’), realment us penseu que trobareu el coratge de fer una república?

[I la setmana entrant, aviso, parlaré de taxistes].