Feina per als cansats

Doncs apa, ja s’ha incendiat el setembre. La junyenta ja va avisar. I de fet ha aprofitat l’agost per anar escalfant motors (la imminent aparició de Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou ha estat un dels 40 prinsipales piulaires), fins a l’entrevista de dimarts en companyia de Neus Nogué, tret de sortida oficial del llibre i, ben mirat, de la nova fase en el paper de les neollengües. La persona que sap fer confluir la resistència lingüística (i qui no pesqui la facècia ja triga a cercar junyent al diccionari) i plusmarquista de publicacions sobre el tema ha ficat encara més el dit a la nafra. El llenguatge malanomenat inclusiu i els seus derivats seran (encara més) un dels grans temes del curs que estrenem, i no podem perdre pistonada.

Però no només de junyença viu la divulgosfera lingüistica. Prepareu el carretó que l’haureu de menester. A final de mes sortirà un títol de tanta transcendència històrica com Llengua i república. El manifest Koiné argumentat. Cinc anys de feina coordinats per Lluís de Yzaguirre que no podien arribar en més bon moment. “Totes les mentides que li van dir sobre Koiné i que vostè es va empassar”, en podria ser el títol de la versió cinematogràfica. Simultàniament, i tant o més transcendent per les implicacions històrico-socials que té, apareix El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització, l’estudi de Mireia Galindo, Carles de Rosselló i Francesc Bernat que feia tant de temps que esperàvem. I no ho dic gens de broma. És un raig de llum més que necessari sobre el tan rebregat assumpte del bilingüisme, que hauria de servir per desmentir les falsedats històriques que l’espanyolisme ha escampat els últims anys. Sens dubte una de les bombes de la Setmana del Llibre (que per cert veig que encara no s’ha decidit a llevar la cua ‘…en Català’).

Més imprescindibles. Tres dies abans que comenci la Setmana, dimarts dia 7, a Ona Llibres presentaran Salvem els mots, obra del cap d’estil d’aquesta casa, Jordi Badia. Un text rellevant perquè per primera vegada tindrem ocasió de llegir negre sobre blanc el pensament, i no solament gramatical, d’un dels especialistes més reconeguts del país i cap visible dels anomenats ‘restauradors’. Finalment, completa el repòquer setembral (*) el títol més heterodox de tots: Decàleg irreverent per a la defensa del català, de la nova centella del firmament llengut, Gerard Furest. Un text molt incisiu, gestat a la revista Núvol (per això surt alhora en paper i en digital), que serà tota una descàrrega elèctrica en el gremi; i no només per la particular retòrica, plena de referents literaris, de l’autor. El podreu apedregar en directe també a la Setmana, dissabte dia 18.

L’altre gran front que es badarà del tot a partir d’aquest trimestre serà el del pacte per la llengua. O Pacte Nacional per la Llengua, amb majúscules, segons el programa presentat per la consellera de Cultura. Finalment hem superat la pantalla de fer entendre, i que es reconegui públicament, la situació d’emergència lingüística; si més no entre els sectors interessats. Ja som de ple a la fase cal-fer-hi-alguna-cosa.

Curiosament, la idea que aquesta cosa-que-cal-fer podia ser un gran acord de país que involucri i comprometi tots els agents socials va sorgir simultàniament del llibre Molt a favor (en forma de proposta precisament de pacte redactada per Rudolf Ortega) i de l’acord de govern entre Junts i Esquerra de la primavera passada. Però no han estat els únics, senyal que, en efecte, tots plegats comencem a entendre la magnitud de la tragèdia. L’esmentat Jordi Badia mateix parlava de “pla de xoc” a l’entrevista de l’altre dia, entitats privades com Repensem-nos o l’ANC ja preparen jornades i cicles per abordar la qüestió (a l’octubre a Vilafranca i al desembre a Valls respectivament) i el mateix Consell Escolar de Catalunya ha creat un grup de treball per analitzar la (més que trontolladissa) situació en l’àmbit educatiu.

El curs, doncs, ja ho veieu, portarà feina. Tots els deures que ens hem escapolit de fer els últims anys ara ens cauen a sobre de cop. Mentre nosaltres anem llegint les contribucions dels divulgadors i mirem de seguir els debats per estar al dia, el nou secretari de Política Lingüística, Francesc-Xavier Vila, encara en tindrà més. O com a mínim és el que ha promès. A saber: impulsar el pacte anunciat, fer una anàlisi prospectiva del futur de la llengua, elaborar un pla pluriennal de Política Lingüística i, atenció que no és poca cosa, revisar tots els mecanismes d’ensenyament i de foment de l’ús. Jo ja suo, i també ho dic seriosament.

Suposo que el missatge s’ha entès, oi? Per si de cas, el resumeixo: toca arremangar-se. Els que manen i els que som manats. I el destí, sempre a favor dels més necessitats, ens acaba de proporcionar una oportunitat d’or: l’assumpte dels afganesos. Es veu, es comenta, corre la brama, que els refugiats que acollirem seran instruïts en la llengua del veí. No sé qui ho ha decidit, això, però a mi em sembla no solament un insult a ells i als que ja hi érem, sinó una gran oportunitat perduda. De posar-nos a prova, de recuperar autoestima, de fer pràctiques de normalitat. Per això proposo una operació acollida com cal: que qui tingui el poder de decidir (sector públic) decideixi que la integració es faci en la llengua del país i que qui hi tingui contacte quotidià (sector privat, ciutadans) la faci servir per tractar-hi. És una oportunitat d’or d’aprendre a no discriminar els nostres nous conciutadans.

[*I no us entretingueu, que a la tardor n’arriben més]