Venjança de classe? La paràbola Baladia

Xavier Baladia és un personatge extraordinari. Com a mínim infreqüent. Encarna allò en què pensem quan parlem de la girada de mitjó de l’alta burgesia: aquelles famílies de propietaris i fabricants del país que es van acomodar al franquisme començant per la llengua. En nombre potser eren poques, però amb un pes social enorme. A la lligueta on jugo a futbol (en una escola de la part altíssima de Barcelona) hi ha un parell o tres d’equips plens d’Álvaros, Ignacios i Pedritos que després veus els cognoms al tauler de la classificació i quedes esgarrifat: semblen bufets d’advocats d’aquests que surten al telenotícies defensant princeses i evasors de luxe. Són companys nostres de generació, i conterranis, però quan els sents parlar t’adones de la distància sideral que ens separa.

En Xavier Baladia estava destinat a ser-ne un. Però no. Va decidir escurçar aquesta distància per la via memorialística i ha acabat acomplint una mena de tancament del cercle d’allò més simbòlic. Fa uns quants anys ens va explicar la història de la seva família, que realment és de novel·la. Tant pels personatges (des de Teresa Mestre, la ‘Ben plantada’, a Isabel Llorach, protagonista de Vida privada, passant per Pompeu Fabra, Ramon Casas o Pau Casals) com per l’entorn: els palaus i les fàbriques de la burgesia rica, el Liceu, el xalet a la Molina, els viatges a París de França… Una veritable història hollywoodiana ambientada entre el Maresme i Barcelona. Tan cinematogràfica que Mireia Ros en va fer un documental, amb premi Gaudí inclòs. Es tractava d’una aproximació molt historiogràfica, amb la peculiaritat (impagable, això sí) de ser narrada per un descendent de la nissaga, és a dir, com aquell qui diu en primera persona. I, atenció al detall, escrita originalment en castellà. Ara, deu anys després, Xavier Baladia ha anat molt més enllà de la història i fins del documentalisme. Perquè hi ha implicat el punt de vista. I aquí és on ve la sorpresa.

‘L’avi Ninus. Glòria i crepuscle d’un dandi’ no seria sinó una reelaboració del primer llibre focalitzada en el personatge de l’avi de l’autor (aquí us ho resumeixen perfectament), si no fos que el nét abandona el paper de simple consignatari per dir-hi la seva. Per deixar-se anar. L’adoració per la personalitat d’aquell autèntic ‘senyor de Barcelona’ permet al seu descendent anar introduint una crítica a què no estem avesats. La crítica des del cim de la piràmide. Als anarquistes, sí, acusant-los d’haver estat els instigadors que molts burgesos, durant la guerra, es passessin a l’altre bàndol; però també als rics d’avui (‘liberals sense il·lustrar’), a la transició (‘postfranquisme disfressat de democràcia’), a la banca (‘Socialment la banca sembla ocupar avui l’espai que abans era patrimoni del bandolerisme’), als Borbons (‘són els que organitzen les guerres, trafiquen amb armes, evadeixen capitals i fan negocis per tal de poder continuar vivint a cos de rei’ […] ‘Encara avui segueix havent-hi un monarca completament aliè al control de la llei, […] això és una cosa difícil d’assimilar per a la mentalitat, la cultura i la tradició catalanes’) i fins al totemitzat Tarradellas (a qui qualifica de megalòman) i a la Unió Europea, per donar sistemàticament l’esquena al nostre país.

Però les castanyes més sonades, les que van amb retruc, se les enduen els veïns, des de l’administració de justícia als empresaris i terratinents, per acabar amb la mateixa concepció castellana del món: ‘Catalans i castellans són dues idiosincràsies i maneres d’entendre el món absolutament antagòniques.’ A poc a poc, a pessics (des dels títols mateixos dels capítols: ‘El treball i el “pelotazo”‘, ‘Jornalers i masovers’), l’hereu de can Baladia, ara que ja no queda gran cosa per heretar, va adquirint veu pròpia i basteix, amb la discreció que li és pròpia, tot un memorial de greuges contra els antics aliats de la seva classe. I el material no hauria estat honest si no hagués tocat el sempre-delicat-tema: ‘El que pretenien aquests nous burgesos amb el canvi idiomàtic era integrar-se a l’oligarquia centralista i governamental castellana, per poder gaudir dels seus exclusius atributs. Alguns prohoms més idealistes fins i tot van somiar a esgarrapar algun dia un bocí del poder castellà. Quina ingenuïtat!’

Venjança, doncs, de classe? No: recuperació de la catalanitat. De la identitat primigènia, si vols. Homenatge al llegat d’uns ancestres abans no es venguessin l’ànima al diable del poder. L’element mític que el nét rep per boca de l’avi (l’amor al país, els valors de l’esforç i la perseverança) es multiplica a causa de la decepció per un engany col·lectiu (la generació dels seus pares, ‘nucli dur de la gauche divine”‘ i responsables de l’actual ‘família desestructurada’) i això l’acaba arrossegant cap a un trencament moral que hauria pogut ser, per posar un exemple equivalent, com el dels Panero i el seu naufragi familiar; però Xavier Baladia troba en la versió modernitzada de l’ideal català de pàtria un mode d’expiar el pecat original que els Alvaritos encara arrosseguen.