08.02.2021 - 21:50
Ahir es va saber que la fiscalia espanyola demana penes que sumen vint-i-set anys i tres mesos de presó contra cinc detinguts el 17 d’octubre de 2019 a Tarragona durant les protestes contra la sentència del Suprem. En concret, s’encaren a penes que van de quatre anys i mig de presó a sis anys i mig. Dos dels processats –Laura Solé i Joan Tortosa– ja van complir trenta-sis dies de presó provisional i són acusats, a més, de dirigir i dinamitzar un grup de persones que formaven barricades al carrer. Per acabar-ho d’adobar, la fiscalia, que ho aprofita tot com si això fos arròs al forn, els aplica l’agreujant de disfressa perquè duien la cara tapada.
Per a justificar aquesta desproporcionada amenaça contra els joves tarragonins, l’escrit d’acusació diu això: “Van trencar la pau social comportant-se de manera violenta”, bla, bla, bla… En aquesta acusació m’ha cridat molt l’atenció el recurs al concepte “pau social”. Perquè jo ja entenc que el treball del fiscal és aconseguir condemnes però, fent servir aquest argument, queda clar que o tenim davant un cínic d’un nivell superior o tenim davant un ignorant, un perfecte indocumentat, que no sap fer servir conceptes precisos. I si és fiscal i fa això anem malament.
Entenguem-nos: la pau social és, implica, la voluntat de mantenir la vida social d’una comunitat allunyada dels conflictes interns. S’entén, no? I això només es pot aconseguir oferint o bé consens o, si el consens no és possible, solucions pacífiques, canals de resolució del conflicte creat. Canals que ajuden a prendre decisions sobre aquests conflictes, que inevitablement apareixen en tota societat a partir dels desacords i les tensions entre els sectors diversos.
La pau social és una tècnica, si ho voleu dir així. Des del nivell més general al més concret. L’enfortiment de la democràcia, per exemple, ha estat sempre un gran mecanisme de generació de pau social. Com l’estat del benestar i l’ampliació –al màxim de persones– de les garanties econòmiques bàsiques per a sostenir una vida digna ha estat un altre gran mecanisme de generació de pau social. Tots dos al nivell macro. Al nivell micro, és habitual la resolució de conflictes quotidians amb el debat, la votació i la negociació i acceptant tothom el joc de les majories i les minories.
Per això, la recerca de la pau social és absolutament incompatible amb la negació del conflicte. I encara més amb la negació del possible canvi que pot implicar la resolució d’aquest conflicte.
I novament és molt senzill d’entendre, això. Si una part de la comunitat o una comunitat sent una necessitat important, la vol fer realitat i li responen, des de l’altra banda o encara més des del poder, tancant-li les portes i dient que no té ni el dret d’exposar què vol, aleshores el conflicte és completament inevitable. Per què al segle XXI ningú no es resigna a ser un simple esclau. I a Catalunya ha passat això. No es podia parlar de l’estatut i no es podia ni parlar del pacte fiscal? No es podia fer un referèndum? No es podia canalitzar el malestar de la població per l’espoliació, pel maltractament en les infrastructures, per l’insult constant i la marginació de la llengua? Doncs és a conseqüència d’això, de no acceptar mai el debat, que Espanya ha acabat trobant-se amb un procés d’independència com una casa de pagès. I no n’aprèn.
Per cert: tot el meu suport i la meua solidaritat amb els encausats de Tarragona i amb les víctimes –més de dues mil, ja– de la causa general desfermada des de Madrid. Especialment amb Laura Solé, que fou víctima d’una enorme brutalitat policíaca.
