Pau Sànchez: “Els policies em deien: ‘Sabràs el pa que s’hi dóna, català de merda'”

En Pau Sànchez diu que la política li interessa, tot i que no hi participa gaire. Quan el Tribunal Suprem espanyol va condemnar els presos polítics, va pensar que no era just, però diu que no va participar en les grans manifestacions que van encendre Catalunya. Tot i així, dimecres vinent l’Audiència de Girona el jutjarà pels delictes de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions lleus. El van detenir la nit del 18 d’octubre de 2019, dia de vaga general, i va restar empresonat gairebé un mes al Puig de les Basses, en què també hi era l’ex-consellera Dolors Bassa. Així com a ell, també van empresonar l’Ibrahim i en Charaf, finalment absolts; en Mohcine, condemnat a un any i mig de presó per desordres públics agreujats; i en Robert, que va ser el seu company de cel·la i que jutjaran el 26 de gener. La fiscalia li demana sis anys i mig de presó. “Em va proposar de pactar una condemna de dos anys justos, la pena mínima per no entrar a la presó, però els vaig contestar que no. No admetré uns fets que no he comès”, explica.

—Què va passar, el 18 d’octubre de 2019?
—Estava d’acord amb el contingut de la manifestació, però no hi havia anat. Vaig sortir perquè aquell vespre havia discutit amb la companya de pis. Com que estava emprenyat, vaig anar cap a la Devesa. No em vaig trobar cap cordó policíac ni res. Se sentia soroll, però venia de lluny. No em pensava que s’hagués de descontrolar. Quan vaig arribar a la Devesa, em vaig trobar la situació. Vaig ser ximple i em vaig quedar mirant-ho.

—No és de ximples observar fets excepcionals, no és normal que hagueu de patir per la vostra integritat.
—No ho sé, davant una situació de merder, trobo que vaig ser ximple de quedar-me a mirar. Tampoc no era l’únic. Hi havia més gent que no causava aldarulls, sinó que es van trobar enmig del merder.

—Quan us en vau anar?
—Després d’una estona de mirar, van començar les càrregues. La gent va passar a l’altra banda del pont i ja vaig voler apartar-me’n. Volia travessar la passera cap a Fontajau i, a partir d’aquí, donar tota la volta i entrar al Barri Vell des d’una altra banda per no trobar-me el merder. La Devesa tenia totes les llums apagades i quan vaig acostar-me a la foscor es van encendre els llums d’un grup de Mossos d’Esquadra que hi havia esperant. Van cridar: “Al terra!”, em vaig estirar de bocaterrosa i van fotre’m puntades de peu. Em van escorcollar, van veure que no tenia res i després de cinc minuts em van demanar que els mirés. Van dir que ja m’havien identificat i que me’n podia anar.

—Tots els policies us van colpejar?
—En va ser un, el que se’m va acostar primer. Va venir i d’entrada ja em va donar una coça. Suposo que amb els tres dies de manifestacions anaven escalfats.

—Quan va passar, hi havia algú més a la zona?
—No, estava tot sol.

—Van identificar-vos solament mirant-vos, sense demanar el document d’identitat?
—No me’l van demanar, i no els l’hauria pogut donar perquè no el duia. Havia sortit de casa amb les claus i prou.

—Què va passar quan us van deixar anar?
—L’única via de sortida que em van deixar va ser on hi havia la línia de la policia espanyola. El mosso em va ordenar que aixequés les mans i me’n vaig anar amb les mans enlaire. A cinc-cents metres, quan vaig passar pel costat de la policia espanyola, un d’ells va cridar que jo era el que llançava pedres. Va treure la porra i em va començar a cardar hòsties. La meva primera reacció va ser la d’anar-me’n corrents, però tenia cinc o sis agents més al davant. Em vaig posar de genolls a terra, amb les mans aixecades, van venir i van fer com els mossos: puntades, cops, un em trepitjava el cap, un altre estava a sobre agafant-me els genolls i un altre em trepitjava les cames. Em van emmanillar i em van tenir vora deu minuts de genolls mirant el terra. Quan em van detenir, em van perdre les ulleres i em van deixar sense veure-hi. Els vaig demanar on eren i em van contestar que les tenien ells i que ja me les tornarien.

—Què va passar, després?
—Em van fer anar a peu fins la comissaria. Mentre hi anava, em deien: “Sabràs el pa que s’hi dóna, català de merda”, “independentista” i coses així. La frase que em va glaçar la sang va ser: “Et fotrem la porra pel cul.” Veia que, quan entrés a la comissaria, em cardarien hòsties de l’alçada d’un campanar.

—Va ser així?
—Davant la comissaria em van posar de genolls de cara a la paret, com si fos un nen petit, i em van fer esperar. Van portar dos nois més que eren menors i els van deixar anar, i després van portar en Robert. En aquell moment, tenia una contusió al cap pels cops. Vaig demanar d’anar a l’hospital, em van dir que després hi aniria i ens van fer entrar dins la comissaria. Ja hi era l’Aniol, un altre detingut, assegut en una cadira. Quan el policia que ens portava el va veure, va ordenar que tots estiguéssim de genolls i de cara a la paret. L’ambient era tens. Ells estaven força excitats. No ens van pegar més, però l’ambient era d’intimidació. Vaig haver de fer un esforç per no desmaiar-me allà mateix.

—Van trigar gaire a portar-vos al metge?
—Pensa que entre el moment en què em van detenir, quan em van tenir a fora i quan ens van fer entrar, vaig passar uns quaranta-cinc minuts de genolls, en total. Abans d’entrar al calabós, va venir l’ambulància i em van portar a l’hospital. Em van atendre amb el policia al costat. L’agent va demanar a la metgessa si calia que se n’anés i ella li va dir que ho deixava al seu criteri. Suposo que no es volia ficar en merders. De totes maneres, vaig explicar tot allò que havia passat i ho van escriure a l’informe.

—Després us van portar al calabós?
—Em van prendre declaració i m’hi van portar. En aquell moment, vaig mentalitzar-me que era un cap de turc. Necessitaven agafar gent i malauradament em van trobar a mi perquè estava sol. Era un caramel, era perfecte per a muntar la història que volguessin.

—De què us acusen?
—Ho vaig saber després: diuen que era el cap d’un grup entre vint-i-cinc manifestants i trenta que els tiràvem objectes contundents i que jo m’avançava més que la resta. Que vaig agafar una pedra de grans dimensions, els la vaig llançar i vaig ferir lleument un policia al canell. Diuen que, després d’això, van saltar sobre meu i em van detenir, però que em vaig resistir amb cops de punys i puntades. Ja és estrany que d’aquestes vint-i-cinc persones o trenta que diuen solament m’enganxessin a mi.

—Què vau pensar quan us van dir us empresonaven?
—Que era una putada. Sense haver fet res, mira. Però la veritat és que ja tenia una mala sensació que no seria lliure. Estava mentalitzat que no sortiria bé, però no que seria tan dolent.

—Com era la vida a la presó?
—Quan vaig arribar-hi, em vaig sentir tranquil. Ens vam trobar amb un funcionari força amable que ens va demanar si volíem fumar. Vam veure que la pitjor part ja havia passat. Érem en territori enemic, però podíem calmar-nos una mica. Els primers dies van ser força estranys, però ens van acollir força bé. Hi havia gent de tota mena, la primera cosa que vam sentir quan vam entrar al mòdul va ser “visca Espanya” i vaig patir per la classe de gent que ens hi trobaríem, però ens van tractar bé. Ja sabien per què hi érem. A més, érem a un mòdul molt tranquil, tot i que no deixa de ser una presó.

—Què fèieu cada dia?
—Ens llevaven a les 7.30, feien el recompte i baixàvem a esmorzar. A continuació, teníem una estona lliure i després fèiem activitats. La vida de presó sempre és igual, una rutina. Quan parlava amb gent de fora, potser els explicava en deu minuts què havia fet i després els feia preguntes. Sobretot parlaven ells.

—En Robert va dir que havíeu estat un suport emocional molt important. Com era la vostra relació?
—Tots dos ens fèiem costat. A vegades era jo qui estava més encaparrat i ell em deia que no passava res i que aviat podríem sortir. Ens ajudàvem. Vam tenir la sort d’estar junts i haver congeniat. Estic content, si més no, d’haver passat aquesta situació amb ell. Vés a saber com hagués arribat a ser amb una altra persona. Ara algun dia encara quedem i fem una cervesa.

—Amb l’Ibrahim i en Charaf, hi teníeu gaire tracte?
—Ells no sabien pas per què eren allà. Van entrar dos dies abans que nosaltres per exactament el mateix. Estaven sols, van passar a prop de la policia i els van acabar detenint. No entenien què feien a la presó i desconfiaven de l’ajuda que els oferien Alerta Solidària i més organitzacions. No estaven còmodes.

—Al Puig de les Basses també vau coincidir amb Dolors Bassa. Us heu trobat d’ençà que va sortir de la presó?
—A la presó va ser molt pròxima, ens va ajudar en tot allò que va poder. Després ja no hi he tingut tracte. Vaig pensar d’escriure-li, però entre una cosa i l’altra al final no ho vaig fer i no hem tingut més contacte.

—Heu tingut suport dels partits independentistes?
—Després de la detenció, la CUP de Llagostera es va adreçar al meu grup de suport. De fet, van ser ells qui van informar que m’havien detingut. Van trucar al meu telèfon, que era a casa, i el va agafar la meva companya de pis. Jo no havia pogut fer cap trucada perquè no tenia cap número de telèfon. De la resta de partits, res.

—Els presos polítics, condemnats amb la sentència que va originar les protestes, van criticar el to de les manifestacions. Amb ells vau tenir contacte?
—Solament amb la Dolors i ella no ens va donar l’opinió sobre les manifestacions. No en vam parlar.

—Es va criticar que les institucions no van estar a l’altura del moment i que tot el protagonisme es va cedir a les mobilitzacions al carrer.
—La Generalitat va llançar la gent al carrer i en molts casos ara són acusació. En el meu, no. És molt hipòcrita. Potser no s’ha d’arribar a extrems tan forts, però la reacció de la policia no va ser de llançar flors.

—Després d’haver passat tres setmanes a la presó, us van alliberar.
—No creia que ens tinguessin tancats més d’un mes, tot i que estàvem mentalitzats que es podia allargar. L’empresonament va ser com unes vacances estranyes. Una aturada i, després, tornar a la normalitat.

—Us va costar de tornar a la vida quotidiana?
—Gens. Tenia ganes de quedar amb els amics, d’anar allà on volgués sense que ningú em digués res, de poder dormir tant com volgués… Tornar a la rutina.

—Com han estat aquests dos anys, amb l’horitzó del judici?
—Vaig fent, no ho he tingut gaire al cap. Sé que no puc sortir de l’estat espanyol, però he continuat fent la meva vida normal. No he tingut por de creuar-me un policia. Si m’aturen i m’identifiquen, em recorden que no puc sortir de l’estat i prou. Vaig a signar als jutjats cada dia 1 i 15, però res més.

—Heu tingut dificultats per a trobar feina?
—A la feina no ho sabia ningú fins fa poc, que els ho he explicat. La gent se sorprèn bastant, i encara més quan els dic els anys que em demanen. No té cap lògica, la gent es queda de pasta de moniato. No s’entén. En cap moment no m’han mirat malament, he tingut el seu suport.

—Quines perspectives teniu de cara al judici?
—L’advocat em diu que segurament anirà bé. No tenen res, ni la suposada pedra que diuen que els vaig llançar, ni tampoc no surto a les fotografies que han aportat. No tinc antecedents penals ni policíacs. I, a sobre, és pitjor el meu informe de lesions que el de l’agent que diuen que vaig lesionar. El seu diu que ha d’estar cinc dies de baixa, i el meu, set. Estic una mica nerviós, però més que res per veure com ho faré i què diré.

—La fiscalia us ha ofert cap acord?
—Em va proposar de pactar una condemna d’un any per desordres públics i un any per lesions lleus. En total, dos anys justos, el mínim per no entrar a la presó, que és dos anys i un dia. Els vaig contestar que no volia pactar, que no admetria uns fets que no he comès. Esperem l’absolució i, a partir d’aquí, demanar que s’esborri la meva fitxa policíaca i quedar net. Vull tornar a la meva vida normal, no vull que em condemnin a dos anys i anar amb por que, si tinc qualsevol incident, entri a la presó.

—Heu presentat alguna denúncia pels cops?
—De moment, no. Quan surti la sentència, decidirem amb l’advocat què fer. Hem de veure quines garanties hi hauria que tirés endavant, segurament són molt poques.