Pau Sabaté: “No és perquè sí que les paraules ‘cultura’ i ‘agricultura’ van plegades”

Pau Sabaté (Barcelona, 1989), traductor del grec antic i del grec modern, que signa la darrera traducció que s’ha fet de la Ilíada, publicada per la Casa dels Clàssics, i que també ha traduït autors grecs contemporanis, com ara Nikos Kazantzakis, L’última temptació, publicat per Adesiara, ens ofereix ara un petit volum, curiós, que té i no té gaire a veure amb les traduccions anteriors, tot i que beu dels clàssics. És El llibre de l’oli, publicat per Godall Edicions, que recull petits fragments d’obres d’autors clàssics grecs i llatins, que parlen sobre l’olivera, l’oliva i l’oli en la cultura clàssica, d’autors com ara Sòfocles, Teofrast, Cató el Vell, Virgili, Plini el Vell, Columel·la i Pal·ladi. Sabaté també n’ha elaborat el pròleg. El llibre fa una mirada polièdrica sobre aquest arbre, el seu cultiu i els usos de l’oli a l’antiguitat. Ens ensenya que partim de lluny, que hem heretat una tradició agrària i literària del paisatge mediterrani, que perviu de fa mil·lennis. Dins el catàleg de Godall Edicions, El llibre de l’oli té un antecedent, El llibre del vi, de Plini el Vell, traduït i prologat per la llatinista Mònica Miró Vinaixa.

—El llibre de l’oli, de Plini el Vell i més autors clàssics, va ser un encàrrec de l’editora de Godall, Matilde Martínez, a la manera d’El llibre del vi, de Plini el Vell, que Mònica Miró Vinaixa havia fet ara fa uns quants anys. Tanmateix, aquest llibre sobre l’oli a l’època clàssica és una mica diferent.
—D’entrada, és un llibre diferent per raons pràctiques. Aquest llibre en principi l’havia de fer la Mònica i el vaig acabar fent jo. I la Mònica ja havia fet una primera selecció de textos. Però així com Plini dedica tot el llibre 14 de la Història natural a la vinya i el vi, en el cas de l’oli, en parla molt menys. Això passa en general, que els autors clàssics parlen molt més del vi que no pas de l’oli, per raons evidents. Plini no dedica tot el llibre 15 a l’oli, el dedica als arbres fruiters. I solament parla de l’olivera els primers 8 capítols. És clar, això no donava per a un llibre. Aleshores, la idea que tenien la Matilde i la Mònica era fer una tria d’uns altres autors llatins, perquè la Mònica es dedica al llatí. I quan em va venir l’encàrrec, hi havia una tria feta d’autors llatins i calia cercar els passatges concrets, perquè en alguns casos les referències a l’oli i l’olivera eren escampades per tota l’obra. Com ara en Cató. I també el que vaig suggerir fou afegir-hi algun autor grec, perquè jo m’he dedicat sempre més al grec. La Matilde hi va estar d’acord de seguida. I així és com el llibre ha acabat prenent forma.

—Dieu en el pròleg que per la mateixa naturalesa de les fonts, tan sols podia ser un llibre fragmentari o a còpia de retalls. Tanmateix, l’encert deu haver estat la tria dels autors, que fan una multiplicitat de mirades.
—El llibre ha sortit així, d’entrada, per necessitat, perquè hem hagut d’espigolar d’aquí i d’allà, però al final és una virtut, també, perquè mostra diverses visions d’autors que tenen interessos molt diferents. Hi ha l’interès enciclopèdic protocientífic de Plini o de Teofrast, que és el primer botànic deixeble d’Aristòtil, i després hi ha la part més pràctica de tractats d’agricultura, que serien Cató, Columel·la, Pal·ladi. I també hi ha la part poètica, que són els versos de Virgili i de Sòfocles, que també parlen de l’olivera però d’una altra manera. I trobo que està bé, perquè fa que sigui un llibre molt variat, molt polièdric, amb moltes mirades i cares diferents. Al final la necessitat ha acabat essent virtut.

—En el pròleg feu una mena de recosit d’aquests fragments, i hi aporteu una mirada més genèrica que ens ajuda a comprendre la totalitat de la visió que tenien els clàssics de l’oli i de l’olivera. I també incloeu la Ilíada i l’Odissea.
—La introducció és això: intento de cobrir els buits que hi ha entre els textos i parlar una mica de què hi ha abans. Perquè el fragment més antic inclòs en el llibre és del segle V aC, el de Sòfocles, però la Ilíada és molt més antiga i s’havia d’explicar una mica.

—És interessant que el tema de l’oli i l’olivera es prengui des d’un vessant literari, també, això fa que aquest cultiu s’empelti del món de les arts.
—La meva intenció ja era que no solament hi hagués tractadistes d’agricultura sinó que hi hagués més material a veure, per això incorporo les parts poètiques. I a la introducció parlo una mica de tot: què sabem de la domesticació de l’ullastre i dels usos de l’oli, però també la simbologia que tenia. Procuro analitzar tots els nivells, tant els més pràctics com els simbòlics.

—Comenceu parlant de l’ullastre com a precedent de l’olivera, un arbre amb punxes, que fa un fruit que dóna un oli de molta qualitat.
—L’ullastre és la versió salvatge de l’olivera. Sembla que el primer oli es fa d’ullastre i progressivament es va domesticant, es van trobant variants sense punxes, amb el fruit més gros, que dóna més oli, de menys qualitat, però més, i així.

—El llibre ens demostra clarament que cultura i agricultura van plegades.
—I tant. És una cosa que avui dia en el nostre primer món és fàcil d’oblidar. Però tan bon punt mires una mica enrere, t’adones que la cosa va molt lligada i que no és perquè sí que les paraules van juntes: cultura, agricultura, cultivar la terra, cultivar l’esperit.

—En aquest sentit, vós, que estimeu les paraules, deveu haver gaudit d’aquest encàrrec.
—I tant. M’agrada treballar amb textos i tinc amor per les paraules, que al final això és el que vol dir ser filòleg, que t’agradin les paraules. A més, he fet més carrera de traductor literari. De manera que trobar-me amb els textos menys literaris del recull, els tractats d’agricultura, era interessant des d’un altre punt de vista. Si sortien paraules d’eines, d’objectes de les feines del camp, tenia molta gràcia conèixer aquest àmbit semàntic. Perquè a les obres literàries apareixen molt de trascantó. I és fer un treball de llengua, perquè he après moltes paraules que no sabia. I és una manera d’aprofundir en la llengua pròpia i establir lligams amb les altres.

—És clar, venir de traduir la Ilíada, en grec clàssic, o Kazantzakis, en grec modern, ens pot fer pensar que aquest llibre no us ha causat desafiaments ni dificultats extremes.
—Tan extremes com els llibres que cites, no, això segur, ni que sigui per les dimensions. La Ilíada l’he traduïda en vers i això causa unes altres dificultats. A El llibre de l’oli, de textos en vers, n’hi ha pocs. Diguem que les dificultats són d’una altra mena: tots aquests termes tècnics, com es tradueixen exactament, a què equivalen en català… Era més una qüestió de precisió. I també d’informar-me molt bé de cara a escriure la introducció, perquè, és clar, no sóc cap expert en el tema. El repte era més el d’aprendre moltes coses i saber-les transmetre, més que no pas les dimensions en si de l’obra o la dificultat poètica que pogués tenir.

—Tornant a l’oli, en el llibre es veu clar que l’oli és signe d’home civilitzat en l’antiguitat.
—Especialment l’oli que serveix per a untar-se. Perquè a l’antiguitat, l’ús primordial de l’oli és el d’untar-se la pell, fer-lo servir com una espècie de sabó, també, per tenir la pell menys exposada a les inclemències del temps i més suau i més hidratada. I això sí que era un senyal de civilització per a les cultures que ho feien. I que contrastava amb uns altres pobles, que en deien bàrbars, que es fregaven amb substàncies que a grecs i llatins els semblaven repugnants. Em sembla que parlo d’un passatge de Xenofont que per les ribes del mar Negre tornant cap a Grècia passa per la terra d’un poble que es freguen amb greix de dofí. I això a un gec li sembla poc civilitzat. L’oli i el vi es relacionen molt amb la civilització, especialment a Grècia.

—L’oli i el vi van molt lligats, en la civilització clàssica, però el vi sempre té una categoria superior. Si més no, en els tractats i texts literaris, com comentàveu.
—És curiós, perquè Plini és bastant moralista. Hi ha un moment que diu que l’oli s’ha de consumir relativament de pressa, perquè es fa malbé abans que el vi i no es pot guardar durant anys. I diu una cosa bastant curiosa, com si fos una providència de la natura, i indica que d’oli se n’ha de gastar molt perquè és bo per a la salut, en canvi, de vi, poc, l’hem de guardar i no n’hem d’abusar. Tot i això, Plini dedica tot un llibre al vi i només vuit capitolets a l’oli. Ni ell mateix no se n’escapa. Això sembla inevitable, perquè el vi té uns efectes més interessants, diguem-ho així.

—Abans heu dit, i també ho dieu al llibre, que el vi és més tractat que l’oli en els texts clàssics, per raons evidents. A quines raons evidents us referiu?
—El fet que el vi emborratxi i produeixi aquests efectes sobre la percepció es lliga d’una manera molt estreta amb la religió, el misticisme, amb idees sobre el món diví o uns altres mons que no són estrictament la realitat que veiem. El vi dóna molt de joc i els efectes es noten de seguida. Per una altra banda, a la religió grega antiga hi ha un déu del vi, que és Dionís, que és un déu que es dedica només al vi. En canvi, l’oli és un dels atributs d’Atena, però aquesta deessa en té més: l’artesania, la saviesa, la guerra…

—Sobre l’estructura formal del llibre. És senzilla però molt eficaç: l’ordre dels autors és cronològic, feu una petita contextualització de cada autor i tot seguit incorporeu el fragment o fragments d’obra. Podríeu haver triat unes altres maneres de fer-ho.
—Em va semblar la manera més clara i fàcil d’entendre. Ordre cronològic. D’aquesta manera hi havia aquesta varietat. Podria haver ajuntat els autors per menes de texts (tractats d’agricultura, tractats científics, poemes), però hauria originat blocs molt monolítics i m’interessava això que dèiem de la varietat de veus i d’òptiques, i això era més fàcil de tenir si es mantenia l’ordre cronològic. Tot i que hi ha una petita trampeta en l’ordre cronològic…

—Expliqueu, expliqueu…
—Plini i Columel·la en realitat són contemporanis i sempre costa d’establir amb certesa les dates d’aquests autors, però sembla que Columel·la era una mica més gran que Plini. Però els he tractat com a contemporanis i he posat Plini abans que Columel·la, perquè m’interessava que Plini tingués una posició més central en el llibre i també perquè Plini és molt evident que beu dels autors anteriors (cita Teofrast, cita Virgili). Alhora, he posat després Columel·la perquè aquest autor influeix molt en Pal·ladi, que és l’autor següent, i últim.

—Comenteu els últims versos del fragment d’Èdip a Colonos, de Sòfocles: “Hi creix molt, en aquest país, la fulla / de l’olivera d’un verd argentat, que nodreix la canalla.”
—El color de les fulles d’olivera és una cosa que va sortint en la poesia grega antiga. Tenia els grecs bastant fascinats. És un color molt especial.

—I el principi del fragment de Columel·la és ben trobat per a defensar el llibre: “El conreu de qualsevol altre arbre és més senzill que el dels ceps, però de tots, el que vol menys despeses, de bon tros, és l’olivera, que és el més important dels arbres.”
—És que Columel·la, encara que escrigui un tractat d’agricultura, no és avorrit. Té gràcia. Va deixant anar aquestes frases sentencioses que estan bé. Té un estil interessant, encara que parli de coses molt tècniques. Això és producte de l’educació retòrica i en oratòria de qualsevol romà culte. És això, l’oposició, aquesta paradoxa. A Columel·la se li nota que era una persona formada. També se li nota que era una persona que havia trepitjat el tros. És el que parla amb més coneixement. Es veu que Columel·la havia agafat l’aixada i havia cavat. Combina el contacte amb la matèria de què parla, amb molt de coneixement de causa, i no solament com a amo de la finca. A més se li nota aquesta voluntat d’estil. És un autor simpàtic, Columel·la.

—D’aquesta varietat d’usos de l’oli en el món clàssic (per a la pell, per a alimentar la flama de les llànties i d’aliment), l’oli entès com a aliment és el menys estès.
—L’ús de l’oli com a aliment sempre ho és d’una manera més secundària. Els altres usos semblen els més importants. El que sí que es menjava era l’oliva, però l’oli sobretot tenia aquests altres usos. El de l’alimentació era secundari. El que passa és que no en sabem tantes coses, de l’alimentació en l’antiguitat. I jo no en sóc cap expert. Diria que l’oli per a alimentació va anar agafant importància gradualment.

—El llibre, més enllà de l’interès susciti a la pagesia, creieu que aporta elements per a aplicar a la nostra vida contemporània? Per exemple, es parla molt d’adobar les olives. És una pràctica que encara es fa molt a casa. La manera d’adobar olives que tenien els clàssics encara és vigent? Podem seguir les seves pràctiques, que tenen com a base el vinagre i hi posen fonoll i llentiscle?
—Ho vull fer en algun moment. Ho hem parlat amb la Matilde, de provar les receptes per a adobar les olives. Això d’adobar amb vinagre, a Grècia encara es fa. I diria que de cara a la tardor vinent ho provarem. La gràcia del llibre és veure com un arbre que ens és tan familiar, fa dos mil i dos mil cinc-cents anys els era igualment familiar. I com el veien, en parlaven i el tractaven. És una cosa que donem molt per feta (les oliveres com un arbre comú, tenir l’oli d’aliment principal, menjar olives), i està bé veure la història d’aquest fet cultural i comprovar fins a quin punt és semblant i quines coses són diferents. I saber que el nostre paisatge no és una cosa d’ara, sinó que ve de molt antic. I veure la relació que hi hem tingut durant milers d’anys.

—En el colofó hi heu posat un sonet de Fages de Climent. Aquest final ens porta cap a l’avui? El poema acaba dient: “Vull morir com l’olivera / encerclada de rebrolls.”
—M’agrada molt, aquest poema. En certa manera ens porta cap a l’avui i ens porta cap al centre. L’he posat sobretot per gust i perquè és una imatge molt bonica, la del final. I ja que és un llibre amb textos grecs i llatins, doncs és el que va passar a aquesta civilització: aquests autors clàssics es van morir, però en van sortir molts rebrots, que som nosaltres.

—El llibre reforça els vincles amb la tradició.
—La paraula tradició sovint té mala fama, però tenir aquest coneixement d’on venim està bé, perquè la tradició no és una cosa estàtica, és canviant i està bé veure d’on vénen les fonts i per on ha anat el corrent.