Pau Moragas (cooperativa l’Olivera): “Des dels marges encara hi ha coses interessants a fer”

Pau Moragas (Barcelona, 1973) forma part de l’equip que tira endavant la cooperativa l’Olivera, que es va fundar fa cinquanta anys a Vallbona de les Monges (Urgell) i que del 2010 ençà també tira endavant Can Calopa, una finca vinícola a Collserola, l’única de Barcelona ciutat. Tenia vint-i-dos anys quan hi va entrar i ara n’és vice-president. Hi parlem dels orígens i voluntats d’aquesta cooperativa social, de com ha evolucionat, de l’entitat i la societat amb relació als projectes, que contenen un compromís social. També parlem de l’activitat vinícola de l’Olivera, emmarcada dins la DO Costers del Segre.

—Què és la cooperativa l’Olivera i qui en forma part?
—L’Olivera és un projecte cooperatiu que neix l’any 1974, que ha evolucionat durant aquests cinquanta anys. Sempre ha tingut com a principi la inclusió social, és a dir, fer una organització en què tinguin un lloc persones amb tota mena de capacitats i, al final, en què fer alguna cosa rellevant per a la societat des d’on som. Avui, parlem que som una empresa social.

—Què implica ser una empresa social?
—Les empreses, sovint, neixen i creixen amb una voluntat econòmica, tot i que això també va canviant, perquè saps que l’empresa clàssica també ha d’aportar uns altres valors a la societat, però les empreses socials, ja d’ençà que neixen, tenen la voluntat de ser eines d’inclusió de persones en risc, siguin col·lectius de persones amb diversitat, risc d’exclusió, persones migrants… i creen un projecte econòmic al servei d’aquesta vocació. L’Olivera, actualment, combina aquests objectius: va néixer amb aquesta vocació de ser un projecte d’activitats d’inclusió social i suport a aquelles persones amb necessitats especials. Sobretot vam néixer per a persones amb diversitat funcional, tot i que les necessitats de suport, avui dia, són molt variades.

—Avui hi ha necessitats noves?
—Cada vegada hi ha més fragilitats de tota mena: socials, de problemes d’aprenentatge, problemes mentals… Tot i que al principi l’Olivera va néixer per donar suport a la discapacitat, sobretot, ara hi ha persones amb diferents necessitats de suport. Un suport a la integritat de la seva vida, no solament a la feina, sinó també a fora, en l’autonomia, en tot el que és la construcció d’un projecte de vida. Això vol dir que també gestionem àmbits residencials, pisos, el suport en aquests pisos, també ajudem i acompanyem en el lleure. Aquest és el primer eix de l’Olivera, la inclusió social.

—I els altres?
—El segon eix és la construcció d’un projecte econòmic al servei d’aquesta inclusió, o sigui, un projecte que sigui viable econòmicament, però que integri en totes les fases del projecte la possibilitat de treballar amb aquestes capacitats diverses. Hem construït un projecte agroalimentari que en el nostre cas gira al voltant del cultiu de la terra i l’elaboració dels seus productes, en concret, vins i olis. I el tercer eix: en els últims anys hem anat configurant el que hem anomenat projectes transversals, que són activitats diverses que giren al voltant de l’Olivera, siguin projectes de recerca, de participació en programes pilot, en el si d’algunes xarxes de què formem part. Aquestes tres potes són el que fem. Ara, com ho fem? Ho fem des del vessant d’un projecte cooperatiu. I, on ho fem? Nosaltres diem que ho fem en dos paisatges: des del 1974 fins el 2010, al poble rural de Vallbona de les Monges, a la comarca de l’Urgell, a la Vall del Corb. I des del 2010 també a la Serra de Collserola, a Barcelona. En total, som unes 80 persones, unes 45 a Vallbona i unes 35 a Can Calopa. I és molt important remarcar que anem a viure amb aquestes persones. És vida i treball. Que és molt diferent d’uns altres projectes socials que fan un acompanyament. Avui dia tots confluïm, però en el nostre cas hi havia aquest desig de dir: la inclusió ve de seure a la mateixa taula, tots amb les nostres capacitats. No treballem per a ells, sinó que treballem amb ells.

—Parleu de capacitats diferents, no pas de discapacitats. El nom fa la cosa.
—En aquests anys, la societat s’ha plantejat molt tot això i ara nosaltres, l’Olivera, no som pas un bolet aïllat, sinó que formem part d’un conjunt d’entitats que volen adaptar-se a les noves necessitats socials. El llenguatge també ha evolucionat molt. I la manera de treballar amb aquestes persones, també. Crec que ara estem en uns enfocaments molt interessants: tothom coneix persones amb situacions de fragilitat: autisme, trastorns límits de personalitat, depressió, o una petita discapacitat, un petit retard… I jo diria que cada vegada més hi ha un esforç de mètodes compartits, d’àmbits d’innovació, i sobretot del valor que aportem a la societat, i que cada vegada, per sort, és més reconegut.

—Treballar en un àmbit rural també representa un valor afegit. És una mena de projecte que en cinquanta anys ha anat eixamplant els seus valors i ha anat evolucionant. El món rural, aquests darrers cinquanta anys, també ha canviat molt: despoblació, manca de relleu generacional… Són àmbits en què també feu una feina important. I suposo que heu hagut d’aprendre que aquest és un compromís més a afegir al conjunt de valors que intenteu de representar.
—La frase que fem servir a l’Olivera és que fem cultura de marges. Els marges són els abancalaments que fan possible la vida de les plantes al nostre entorn, per captar el màxim d’aigua quan hi ha poca aigua, però també evacuar-ne l’excés. El marge és també un element humil, però d’un gran coneixement acumulat. El marge és fràgil. En un marge, tota pedra fa paret, oi? És interessant. Els marges són les catedrals dels humils, que deia algú. El marge és un element que sembla senzill, però d’un gran coneixement acumulat. És una adaptació molt sostenible i resilient a l’entorn. Els marges, que una agricultura va abandonar perquè no són eficients, perquè són difícils de cultivar, etcètera, és la matèria que nosaltres treballem per explicar a la societat que des dels marges encara hi ha coses interessants a fer. Amb les persones que resten al marge i amb l’agricultura periurbana, que ha quedat totalment al marge de les ciutats, però que amb una nova mirada hi aportarà valor.

—És curiós perquè el 2010 comenceu el projecte de Can Calopa de Dalt. Però tot allò que representa com a paisatge agrari Vallbona de les Monges, les seves dificultats i els seus valors, sembla oposat o ben diferent de tot allò que representa Can Calopa, com a agricultura periurbana. En el sentit, per exemple, de la despoblació d’un territori i la sobrepoblació d’un altre. Aquesta mena de realitats tan diferents, com les heu encaixades en un mateix projecte?
—Formo part de la segona o tercera generació de la gent de l’Olivera. Els pioners de la cooperativa, en Carles de Ahumada, la Dolors Llonch i uns altres, són gent molt necessària i d’aquella que diu “Som-hi!”, sense tenir un pla de negoci, sense fer cap powerpoint. Crec que és la part interessant dels lideratges, que hi ha una intuïció fina de dir, això s’ha de fer. Ara, com ho farem? No tenim diners, però és igual, s’ha de fer. I com que som tossuts, acaba funcionant. Amb dificultats, amb lluites, a vegades amb abandonaments dolorosos, però al final funciona. I llavors, un cop hi ha aquesta intuïció una mica romàntica, però també de visió estratègica, arribem nosaltres, les segones generacions, i hem de passar de la utopia a la realitat. Al final, la vida és això, passar del món de les idees a la realitat. I analitzem i reflexionem molt i ens adonem que la lògica econòmica que abandona els pobles és la mateixa que abandona l’agricultura al costat de les ciutats. O sigui, vivim tots en una mateixa lògica, que agafa formes diferents, però que porta cap a un món que es gira d’esquena a l’agricultura. En aquest sentit, la proposta de Vallbona i la proposta de Collserola, essencialment és la mateixa, però agafa formes diferents. I el repte és que nosaltres, els gestors, hem de saber veure aquestes formes diferents i fer-les viables.

—Quins problemes us trobeu a Can Calopa?
—L’agricultura urbana és molt complicada, perquè les condicions ambientals són difícils, perquè som en un entorn que no és agrícola, i si se t’espatlla el tractor, has d’anar a Vilafranca o si vols comprar un producte com el sofre, perquè fem una agricultura ecològica, també costa. El tema de la fauna, que és molt important, ocells, senglars, cabirols…, la incomprensió de la societat urbana sobre la vida vegetal, el vandalisme… El repte és com hi intervenim, no tant si hi intervenim o no.

—Els desafiaments i beneficis d’una cooperativa social agrària com la vostra, tant a Vallbona de les Monges com a Collserola, van molt lligats al canvi climàtic, al quilòmetre zero, a la sobirania alimentària. Us afavoreix, aquest context?
—Aquest concepte de consum de quilòmetre zero va néixer sobretot a Itàlia, amb els mercats de la terra (en diuen així), idea que anava molt lligada a identificar l’origen, no solament físic, d’una proximitat física, sinó també humana i social. Aquí, a vegades, ens arriba només la part física: pel fet de ser pròxim, ja val la pena. I no. Els que defensaven aquesta idea de quilòmetre zero eren unes economies locals de petita i mitja escala, sovint familiars. Aquí, a Catalunya, a vegades hem agafat el concepte com ens ha interessat. Però el repte és social, cultural. Que el producte passi a ser un fet cultural: una economia local, unes economies familiars que conreen el territori. Ara és moda aquest concepte de proximitat, però cal dotar de contingut les modes.

—I quin paper té l’administració en aquest model agrari?
—Des de la política pública hem d’intentar que aquests conceptes que són positius també estiguin al servei d’aquest interès estratègic, per exemple, de no perdre més població en els àmbits rurals.

—Ara penso en les reivindicacions dels pagesos en relació amb les administracions. Per exemple, l’excés de burocràcia que us fan fer. La mobilització pagesa, el desembarcament de quatre mil tractors a Barcelona, com ho vau viure a l’Olivera?
—Crec que la mobilització social, si articula un discurs coherent i propositiu, és positiva. Perquè quan et mobilitzes, apareix un debat social que no hi era. La gent en parla. La mobilització és positiva per se. A partir d’aquí, el repta és explicar a aquesta societat que passa a ser més sensible, coses reals, perquè, si no, d’aquests conceptes que de cop es troben a debat només se n’aprofiten els de sempre: cadenes de supermercats, que ara ja diuen que són de proximitat i de territori. Com ha passat que, de sobte, les grans multinacionals energètiques ara són ecològiques. La societat civil ha de començar a discernir, ha de dir: “No, proximitat vol dir que jo, quan compro un formatge o quan compro un vi, em miro qui hi ha darrere.” Això és el que fa cultura. D’aquesta manera, cada vegada que algú compra aliments de proximitat de petits elaboradors vota pel món rural que vol. Votes cada vegada que amb la teva renda disponible tries uns productes i no uns altres. I d’acord amb això, el món rural serà d’una manera o d’una altra.

—Què va fer decidir als fundadors de l’Olivera de dedicar-se al vi i a l’oli?
—El grup promotor de l’Olivera es va instal·lar a Vallbona de les Monges, un territori humil, però amb una gran riquesa amagada molt interessant. Va triar la Catalunya de secà, menys coneguda, potser. I la idea era fer una activitat que ja es fes al poble. Tenien clar que havia de ser agrària. Es va descartar el bestiar, perquè era complex per a una organització social com la nostra. Allà hi havia vinya i es va decidir de fer vi, perquè el cultiu de la vinya té una mica més de marge, facilita l’organització d’horaris, etc. I allò que et deia abans. Van dir: “Va, fem vi i ja n’aprendrem.” I en Carles de Ahumada va anar a formar-se a Tarragona i a Vilafranca. I es va veure que el vi és un àmbit en què podien generar aquest valor afegit. I a partir d’aquí es comença a estirar el fil del valor afegit, amb moltes ajudes i complicitats, i gent que col·labora de manera altruista. Juvé i Camps, per exemple, assessorava en Carles i ens va donar material per a fer els nostres dipòsits. Una de les riqueses de l’Olivera és que tenim molts amics, molta gent còmplice. De fet, l’Olivera no seria això que és ara sense aquestes complicitats, i és el que també et fa tan afortunat i t’aporta una riquesa humana molt bonica. Hi ha gent que inverteix part dels estalvis en el projecte.

—I suposo que de mica en mica es va anar creant la identitat vinícola de l’Olivera.
—La primera collita es va fer el 1989 i s’ha anat conformant una identitat lligada a la idea d’innovar. En Carles, per exemple, va ser el primer que va fer un macabeu monovarietal a la DO Costers del Segre, i ara és un vi relativament conegut, entre els vins de macabeu de Costers del Segre. Després vam optar per varietats minoritàries, amb un projecte de recuperació de varietats amb Slow Food i Cultures Trobades. Al final, la idea és anar fent coses i enfocant-les des de la visió de fer créixer el projecte empresarial fent també una aportació al territori.

—Formeu part de la DO Costers del Segre. Com us posicioneu en el debat de les DO?
—Creiem que cooperant som més forts. Després cadascú tindrà la seva identitat o estratègia empresarial privada, però hem de tenir un àmbit de la nostra gestió que sigui de cooperació territorial. Per tant, vam tenir clar que l’Olivera havia de ser dins la DO Costers del Segre. És una DO que et posiciona una al mapa. Per una altra banda, no és una DO com les de tota la vida.

—Què voleu dir?
—Les DO van néixer internacionalment fa dos-cents anys amb la idea de protegir una identitat territorial i un origen del producte. I aquesta idea crec que és interessant. Tenir la DO Costers del Segre ens posa al mapa. Tenim una tradició vinícola tot i que no tenim una identitat hipermarcada. De fet, som set territoris. Però junts som més forts. Per una altra banda, és una DO poc restrictiva, més aviat tot el contrari. Tenim gairebé una trentena de varietats permeses, per exemple. I la mena de vinificació també és molt oberta. Per això defenso les DO, però no és l’única estratègia que respecto. Penso que cadascú ha de trobar el seu encaix. Quan la DO no t’ajuda a valorar el teu aliment, llavors és que fa alguna cosa malament. Perquè l’origen de les DO és valorar i protegir per mantenir un preu i un prestigi. Discrepo de la idea sancionadora i que tothom hagi de passar per un sedàs concret. Pensar en el bé comú, en el cas de Costers del Segre, és pensar quins són els nostres elements que ens relliguen. Una conca hidrogràfica ens relliga; la diversitat ens relliga; la recuperació de varietats històriques; la llibertat que cadascú té per a mostrar la seva identitat ens relliga. Si posem en valor el que ens uneix, segurament, és la diversitat. La DO ens dóna un espai per a trobar-nos i compartir experiències i dubtes i realitats.

—Parleu-nos de la identitat vinícola de l’Olivera.
—Volem fer vins francs, nítids, que expressin el territori. Això és el que diu sempre la Clara Griera, la nostra enòloga. Volem expressar fidelitat a l’origen, origen físic i origen humà, en tots dos paisatges on ens estem. En trobem a la part baixa del riu Corb, amb un clima marcat per la marinada, amb un terrer de sòls argilo-calcaris, de bancals que retenen la humitat i fan que la vinya pugui viure fins i tot en èpoques de sequera. Amb un patrimoni de varietats històriques, i amb el macabeu com a varietat estrella. Pensa que el macabeu potser és el 70% del raïm que collim.

—Acabeu de presentar un vi de macabeu per commemorar els cinquanta anys de l’Olivera.
—Vam pensar que havia de ser un macabeu, però amb un cupatge d’elaboracions diferents, que expliquin aquests cinquanta anys. De manera que hi ha una part de vi que és d’una tina fermentada en barrica, hi ha una part brisada, hi ha una part que ve d’una àmfora de gres, i hi ha una part molt petita, un 3%, que ve de diferents collites històriques. Diria que ens ha sortit un macabeu molt contemporani.