Pau Juvillà: “La voluntat que la CUP sigui al govern és molt menor ara que fa uns dies”

La CUP va dir en campanya electoral que aquesta legislatura volia assumir responsabilitats. Les paraules es van convertir en fets quan la formació política va posar el nom de Pau Juvillà per a presidir el Parlament de Catalunya. Curiosament, aquesta jugada ja l’havia imaginat Juvillà mateix en un llibre de ficció publicat el gener d’enguany, Assassinat al consell polític.

Finalment, en la realitat, Laura Borràs va ser elegida presidenta del parlament i Juvillà, secretari tercer de la mesa. Conversem amb el diputat lleidatà telemàticament. Fa dies que es troba en aïllament, primer per un contacte amb un positiu de la covid-19 i, des d’ahir, per ser positiu ell també. Li demanem sobre l’objectiu de la legislatura, com es defensarà la inviolabilitat del parlament des de la mesa i com avancen les negociacions. Assenyala que ERC i Junts els han desplaçat de les converses i sospita que tenen un pacte de govern empeltat. Amb tot, avisa: “No descartem cap decisió.”

—Vau ser candidat formal a ser president del Parlament de Catalunya. Com en el llibre, vau arribar a tenir un suport verbal d’ERC?
—Com en el llibre, diguem que no hi havia un no d’ERC. Quan comencem a parlar amb ERC i JxCat, evidentment, abordem la qüestió de la mesa del parlament. Llavors ningú no es postula per a ser candidat a la presidència del parlament. Atès que nosaltres diem que estem disposats a assumir totes les responsabilitats, per què no la presidència? Ho traslladem a la militància i ens diu que hem de tenir responsabilitats a la mesa, i la presidència també. Com que ningú no hi aspirava, ho vam fer nosaltres.

—Llavors, què va passar?
—Es va tòrcer quan va arribar un moment en què JxCat va dir que volia la presidència i va proposar candidat. Un parell de dies abans de la constitució de la mesa. Ens incomoda l’estratègia negociadora de JxCat, com va passar en aquest cas. Té una tendència a portar-ho tot al límit, fins a l’últim dia i a l’últim moment. Feia dues setmanes que parlàvem de tot, perquè al final, quan es parla de la mesa, no es parla de les cadires i prou, sinó també de l’enfocament que ha de tenir la mesa aquesta legislatura. S’ha de ser sincer i explicar-ho tot, i no esperar dos dies abans per posar-nos entre l’espasa i la paret. Des d’un principi vam dir que garantiríem que la presidència fos independentista i la majoria de la mesa també, però ens incomoda aquest moviment d’última hora.

—Us vau arribar a veure com a president?
—No. Bé, no ho sé… Un dia abans vaig parlar amb Lleida TV, i van fer un fotomuntatge meu a la mesa del parlament. No us ho sé dir. M’hi hauria trobat bé com em trobo bé a la quarta secretaria. Jo crec que és una decisió col·lectiva més que no personal, i amb això sóc força orgànic i disciplinat. Al final, la CUP no volia sinó tenir un espai a la mesa per a donar un enfocament explícit a aquesta legislatura.

—Per què van escollir Pau Juvillà i no un altre diputat?
—Doncs no ho sé, és una decisió col·lectiva, i m’ho van proposar. El fet que estigui encausat i pendent de judici per un cas de desobediència, i portar el cas a la mesa, no és un tema menor a l’hora d’haver-me escollit.

—I per què la formació no va optar per una dona, observant que les altres formacions optaven per una mesa amb una àmplia representació femenina?
—El factor repressiu que comento va ser important a l’hora de prendre la decisió. I entronca amb la voluntat de defensa dels diputats que volem que hi hagi en aquesta legislatura.

—Què us va semblar el primer discurs de Laura Borràs?
—Em va semblar un discurs correcte en la voluntat d’avançar cap a la independència; un discurs que lliga amb la majoria que l’independentisme ha obtingut a les urnes. Va deixar clar que aquesta legislatura hi ha d’haver una entesa per a avançar i aprofundir en l’autodeterminació, i per què no, i tant de bo, assolir la independència; perquè aquesta legislatura hem de fer un embat important.

—La CUP va decidir de no votar-la perquè, segons que va dir Riera, “l’independentisme no es pot permetre ni una ombra de sospita”. Si li obren judici oral, sou partidaris de suspendre-la com a diputada, tal com diu el reglament?
—Nosaltres, primer, vam donar-li un vot antirepressiu perquè enteníem que el diputat Puig havia de poder votar. Però sí, ens incomoda votar la candidata Borràs perquè és evident que qualsevol judici contra l’independentisme és una ombra de dubte, i això no ajuda la presidència de la mesa. I a més a més, per a una organització com la CUP, segurament, la senyora Borràs no ocuparia aquest espai, perquè la CUP no permetria que fos possible. Dit això, aquesta hipòtesi l’hauríem de valorar, perquè hi ha dues qüestions importants. Una, que és evident, que hi ha un lawfare, i si la senyora Borràs no fos qui fos, crec que no es trobaria en aquesta situació. Als independentistes que lluiten per la independència els castiguen quatre vegades més. Però també és evident que la possibilitat que hi hagi un fraccionament ens incomoda. Per tant, com a organització política, ho valorarem col·lectivament quan passi.

—Avui us heu reunit amb els altres membres independentistes de la mesa per treballar un decàleg que reformi el reglament i blindar els diputats que tenen causes obertes. En què consistirà aquesta reforma?
—Encara no hi ha un treball en profunditat. La voluntat té tres vessants. Per una banda, com hem dit sempre, que el parlament sigui un mur contra la ultradreta, que no es puguin fer discursos d’odi i que això es pugui aturar des de la mesa. En segon lloc, garantir la sobirania del parlament. I, finalment, la defensa dels drets dels diputats que es vegin encausats per haver defensat els drets democràtics i col·lectius. Això es farà amb la reforma del reglament, però encara hi treballem. Us enganyaria si us digués que va gaire avançat. Hem d’explorar-ho jurídicament per veure si és possible. Però la voluntat hi és. I jo crec que quan vols les coses, trobes els mitjans.

—L’objectiu final és que mentre no hi hagi una sentència ferma, ningú no hagi de plegar com a diputat?
—Sí, garantir els drets de tots els diputats fins que no hi hagi una sentència ferma i, si és possible, més enllà.

—Per tant, Laura Borràs entraria dins aquesta reforma.
—Sí, el cas de Laura Borràs i el d’altra gent. El meu també.

—Us demanen vuit mesos d’inhabilitació pel cas dels llaços grocs. Més enllà de si s’haurà fet la reforma del reglament, si la junta electoral intervé per retirar-vos l’escó, desobeireu?
—Ho obriríem a la voluntat del Parlament de Catalunya, que entenc que seria defensar els drets de qualsevol diputat que es vegin menystinguts per haver penjat llaços grocs que l’única cosa que fan és posar l’estat espanyol davant l’espill.

—Els partits independentistes coincidiu a l’hora de verbalitzar que protegireu els drets dels diputats i la inviolabilitat parlamentària. Però com us ho fareu si això depèn de la signatura d’un funcionari?
—Nosaltres tenim una màxima, que és no posar en perill cap funcionari. Això ho tenim claríssim, perquè qui té responsabilitats polítiques som nosaltres. I som els qui les hem d’assumir. Crec que tots els membres independentistes de la mesa ho tenim clar, i tenim la voluntat d’assumir les responsabilitats quan arribi el cas. Com ho farem? Doncs modificant el reglament de la cambra.

—I, posem el cas, si cal publicar un debat al DOGC que ha estat prèviament advertit pel Tribunal Constitucional, ho signareu vosaltres?
—S’ha d’utilitzar qualsevol mitjà que garanteixi la defensa dels drets dels diputats, que garanteixi la sobirania del parlament i que no afecti els funcionaris. Si requereix això que dieu, doncs sí.

—Creieu que arribar a les darreres conseqüències és un objectiu compartit entre els companys de mesa independentistes?
—Jo tinc un problema i és que estic confinat. Avui hem fet la primera reunió i no hem parlat d’això, especialment. Però entenc que qualsevol independentista que es posa a la mesa estant al cas de l’ofensiva judicial de l’estat espanyol sap què pot passar i quines responsabilitats assumeix. Nosaltres estem disposats a fer-ho i per això som a la mesa, per assumir-les si s’escau.

—ERC i Junts han fet fora la CUP de les negociacions per a formar govern, tal com diu Eulàlia Reguant?
—No ha estat una expulsió de facto, però el ritme de les negociacions ha baixat molt. La voluntat que nosaltres percebem d’entesa no és la mateixa ara que fa dues setmanes. Això ens fa entendre que hi ha un pacte de govern més o menys bastit i la voluntat que nosaltres hi siguem i que participem d’una certa governabilitat és molt menor ara que fa uns dies. És difícil d’arribar a acords per a entrar al govern, tal com van les negociacions. No sabem què pot passar la setmana vinent.

—La CUP ha demanat explícitament d’entrar al govern?
—És que això és començar la casa per la teulada. Primer s’ha de veure quins acords hi ha. Si són robustos, llavors es pot pensar en un grau de més governabilitat o de menys. Però a la CUP no volem càrrecs ni cadires. Volem parlar dels acords que podem assolir i, si són prou importants, llavors ja es parlarà de participar en un govern. Nosaltres tenim tres eixos bàsics. Un és el model policial i el dret a l’habitatge, que s’ha d’abordar tant sí com no. No pot ser que per anar a una manifestació s’hagi de perdre un ull. En la qüestió nacional entenem que hi ha d’haver passos concrets, verificables, temporalitzats, per a aprofundir en la independència. Perquè nosaltres volem un referèndum. I un rescat social, concretat, que abordi la renda bàsica universal, l’habitatge digne i que faci front al model econòmic que porta molta gent a la pobresa.

—Passos temporalitzats. Proposeu un full de ruta?
—Si vols fer un embat a l’estat no el prepares el dia abans a la nit, sinó amb un cert temps. Per tant, aquesta proposta de referèndum s’haurà d’anar verificant, treballant col·lectivament, perquè es pugui concretar. No pot ser una cosa difusa, sinó: què farem, quan ho farem i com ho farem. El Primer d’Octubre no el fas en una tarda.

—Si la CUP no entra al govern, s’abstindrà per facilitar un govern o no descarta una repetició electoral?
—Hi ha moltes altres formes de governabilitat que no passen estrictament per ser dins el govern. I això ho hem de tenir en compte, perquè passa a molts llocs del món. Mirarem quins són els punts de trobada; i si n’hi ha, pensarem a treballar amb la possibilitat d’entrar al govern. Si no hi són, mirarem si és possible la governabilitat. I si no, serem a l’oposició. Això no tracta de cadires, sinó de polítiques i de què volem fer. Segons això i com vagin les converses, prendrem una decisió o una altra. No en descartem cap. Si volen arribar a un acord amb nosaltres, s’hauran d’asseure a parlar amb nosaltres.