03.09.2015 - 06:00
Fa gairebé una dècada que Pau Figueres (1988) avança tímidament com el nou vell prodigi de la guitarra catalana. Amb setze anys va començar com a sideman al costat de Lídia Pujol i el temps li ha permès presumir d’un currículum envejable. L’impuls definitiu el va donar el maig passat amb la publicació del seu primer disc en solitari –Pau Figueres, editat per Whataboutmusic. És l’hora de conèixer l’artista definitivament i seguir-li el rastre ben atents –el proper 18 de setembre oferirà un concert a la sala Jamboree, i el 24 al Festival de Jazz de Girona; a l’octubre participarà en la Fira Mediterrània de Manresa–. En aquesta entrevista parlem amb ell de l’origen de la passió per la guitarra, la trajectòria que ha seguit, el concepte del disc i quina relació manté amb l’instrument.
Gerard E. Mur: Què ha passat perquè Pau Figueres arribi a ser guitarrista?
Pau Figueres: Hi ha influït molt que els meus pares siguin músics. Que la música estigués present a casa des de petit ha estat fonamental. He acabat sent músic per culpa d’això. La tria de la guitarra va venir després.
G. E. M: Una elecció decisiva i prematura.
P. F: Ja des de petit escoltava una barreja molt diferent de solistes i grups on la guitarra sempre hi era present. Des de Toti Soler als Beatles. En aquell moment no feia distincions entre guitarres, volia tocar la que fos.
G. E. M: I quina va ser la primera?
P. F: L’espanyola. És la que hi havia a casa, la que tenia més a mà. Als set anys vaig iniciar-me i als vuit ja vaig començar a aprendre’n acadèmicament a l’Escola de Música Maribaus de Sant Celoni. Però la meva obsessió en aquella època era l’elèctrica. Vaig insistir molt per tenir-ne una i finalment als deu me la van regalar. La tenia molt idealitzada.
G. E. M: Per què?
P. F: Hi havia un tipus de música que m’agradava molt, el rock i el pop, que es toca amb guitarra elèctrica i no en tenia cap a l’abast. Va ser molt intens el desig de tenir-ne una; poder començar a tocar les músiques que escoltava. Amb l’elèctrica hi ha certa música que pots tocar de manera idèntica al que escoltes. Ho claves, és aquell so exactament. I és curiós perquè a la llarga m’he acabat dedicant molt més a la clàssica.
G. E. M: Ara que ha transcorregut un temps, per què creus que has escollit la guitarra?
P. F: El motiu més important a l’hora de triar-la és que amb la guitarra es pot tocar gairebé tot. Tens tot l’espectre del que és la música: melodia, ritme, baixos i, fins i tot, percussió. Amb el piano, per exemple, no hi ha aquest element. La guitarra pot fer-ho tot. Pot acompanyar, pot ser protagonista. És un instrument molt complet. Tot i que això ho veig ara. Quan era més jove no puc dir exactament per què la vaig escollir. Només recordo que estava present en les músiques que m’agradaven i que escoltaven els meus pares.
