09.02.2024 - 21:40
Les calmes de gener immobilitzen la mar en una quietud de paper de plata. Pau Faner (Ciutadella, 1949), escriptor, pintor, músic, professor jubilat, ens ha citat un diumenge de matí per fer aquesta entrevista a sa casa de Cala’n Blanes. Hem de parlar de La dama de Constantinoble (la Campana), el llibre que acaba de publicar, que és una novel·la d’aventures, però també és una novel·la històrica.
Ciutadella té una ferida molt mala de tancar que es va obrir el mes de juliol del 1558, quan un estol de turcs comandats pel paixà Piali van assaltar la ciutat, la van passar a sang i foc i van fer centenars i centenars de presos que es van endur, captius, cap a Constantinoble. L’assalt dels turcs va fer una retxa a la història de Ciutadella, perquè es va cremar pràcticament tot i no hi ha documents d’abans d’aquella data. Aquell any és conegut com “l’any de la desgràcia” i es recorda, de manera molt solemne, cada 9 de juliol a l’ajuntament de la ciutat.
Faner explica tot això a la novel·la i crea la història d’una jove feta esclava i duta a Constantinoble, i ho fa amb una mescla màgica de realisme i de fantasia sense perdre mai la versemblança. Així embolcalla el lector, que acompanya la jove en la travessa i llegeix amb naturalitat com a la dama li surten unes ales de papallona i no se li alça ni una cella.
Pau Faner és un dels grans autors de la literatura catalana contemporània. Va publicar el primer llibre de relats, Contes menorquins, l’any 1972 i va enlluernar, per exemple, Francesc de Borja Moll. A Menorca ha exercit un mestratge silenciós i és qui ha marcat el camí, el marca, encara, a tots aquells que han vingut darrere. No debades, és el primer novel·lista menorquí d’ençà d’Àngel Ruiz i Pablo, mort l’any 1927.
Fem l’entrevista al seu estudi, una mena de torre miramar negada de llum i de blau. Les parets són plenes de quadres i de carotes de Sant Joan, que pinta, encara que diu que la seva primera activitat continua essent l’escriptura.
—Fa l’efecte que us heu divertit molt escrivint aquesta novel·la.
—Sempre em divertesc escrivint. Quan m’entretenc més és quan faig coses surrealistes, perquè no necessit cercar material ni res i hi pos tot el que se m’ocorre. Quan no és així, has d’anar més amb compte amb el material i més amb compte de fer la història entretinguda i lineal i que pugui llegir un públic ampli, però em divertesc igualment.
—En aquest cas, narrau la tornada dels turcs cap a Constantinoble després d’haver arrasat Ciutadella, amb aquells vaixells plens de captius.
—La idea de fer la tornada venia d’una idea d’un llibre de Miquel Àngel Casasnovas, que era el director de l’institut. Jo li vaig demanar un llibre i ell em va traure De Menorca a Istanbul. El saqueig turc de Ciutadella, 1558, que va fer amb en Florenci Sastre. La dama de Constantinoble és una mena de segona part, salvant les distàncies, de Moro de rei. Al final vaig referenciar el llibre perquè la idea de contar la història d’una captiva que anava capa allà no era meva.
—Tots els ciutadellencs sabem ubicar l’any de la desgràcia. Creieu que encara marca la nostra manera de ser?
—Crec que sí que marca, encara que no en som conscients. Ciutadella va canviar totalment. Va venir gent de fora perquè va quedar despoblada, hi va haver uns canvis, fins i tot desagradables, hi ha un punt de partida nou, però no som conscients que va passar això. Jo durant molts anys veia la piràmide [l’obelisc de la plaça del Born] i deia, ah, l’assalt turc, encara que el 9 de juliol fan l’acte a l’ajuntament i llegeixen l’Acta de Constantinoble del notari Quintana. A l’hora de posar el títol al llibre dubtava, havia de ser sobre l’esclavatge, fins que vaig dir: “Ah, l’acta de Constantinoble, en comptes d’acta, poses la dama i ja està.”
—Qui és na Sola, la protagonista de la novel·la?
—No havia de fer la història normal d’una dona, perquè eren captives, eren esclaves. I un captiu és en unes condicions molt difícils, però és que la dona encara més. En aquell temps devia ser-hi molt més que no ara. Na Rosa, la meva dona, em va dir que seria molt difícil posar-me dins una dona, però vaig pensar que havia de fer una novel·la d’aventures, no havia de fer Madame Bovary. Li vaig posar Sola, precisament per ressaltar la soledat d’una dona esclava.
—Al començament de la vostra carrera us van posar aquella etiqueta de realisme màgic. Ara ja no us ho diuen tant. No sé si us molesta, aquesta etiqueta.
—No, no em molesta gens. Ara faig novel·les més d’aventures, però continua essent realisme màgic. Què vol dir, realisme màgic? Que agafes la realitat com a fons, però la poses molt a flor de narrativa. És a dir, no fas una cosa surrealista en què el lector es perd molt, sinó que a vegades ho fas molt costumista, però hi afegeixes la fantasia o la imaginació. Això dóna sentit a allò que escrius. Quan feia els Contes menorquins agafava cosa autobiogràfica i hi posava fantasia i va resultar una fórmula que encara faig. El realisme màgic no és en García Márquez tot sol. Hi havia precedents. Jo vaig conèixer en Pere Calders, quan estudiava. No s’havia afegit a cap corrent americà, però també m’ha influenciat. Els escriptors clàssics anglesos i escocesos ja feien realisme màgic. Jonathan Swift, que és irlandès, o Lewis Carroll…
—Joan F. López Casasnovas ressaltava de Pau Faner la capacitat fabuladora, l’apliqueu a tot? A la literatura, a la música, a la pintura?
—Sí. Sempre dic que hi ha un motor i uns instruments. La imaginació seria el motor. Si l’expresses amb paraules, fas novel·les, si l’expresses en imatges, fas pintura, si l’expresses amb sons, fas música. Passa que has d’aprendre el llenguatge i pots estar més dotat o menys. Jo estic més dotat per les lletres i sempre, com a primera cosa, escric.
—Però de molt jove també pintàveu, no?
—Pintar m’agradava de petit. Vaig fer una exposició l’any 1970 a l’Ateneu de Barcelona, dos anys abans de publicar res. A casa teníem la fonda i cada estiu venia un fill d’en Ruiz i Pablo, que feia feina a La Vanguardia, i un dia va veure els meus quadres i em va demanar si volia fer una exposició a Barcelona. Tenia divuit anys. Ell em va convidar a casa seva i li vaig dir, a mi el que m’agradava més és escriure, i ell em diu, “ui, això és molt difícil, impossible”, i em diu, “et regalaré un llibre de mon pare”. I me’l va traure. Es deia, Las metamorfosis de un erudito, encara el dec tenir. I a la dedicatòria va posar: “A Pau Faner, pintor amb esperances d’escriptor.”
—…
—Jo sabia que tenia molta capacitat per inventar i per les paraules, per escriure. Però no hi havia cap precedent des d’en Ruiz i Pablo a Menorca, i quan ho vaig dir a mon pare, em va dir, “Ah, tots són morts, aquests.” [Riu.] Però, és clar, les coses són així com són, i va funcionar.
—Escrivíeu en castellà.
—Ni tan sols sabia que existís el català! Quan vaig tenir divuit anys o vint, i vaig anar a estudiar filologia, la filologia catalana començava, nosaltres fèiem filologia hispànica, i un company de Lleida em diu, “per què no escrius en català?”. I em vaig apuntar a un curs de català que feia en Ricard Salvat i vaig aprendre català ràpidament. En realitat, vaig aprendre l’ortografia, perquè el català ja el sabia, era la llengua d’aquí. Després, vaig agafar el recurs de posar moltes paraules dialectals d’aquí i vaig escriure Contes menorquins. Tenia vint-i-un anys. En Josep Maria Llompart em va dir, “tens un recurs molt bo perquè empres el llenguatge dialectal, el mescles molt bé, però es nota que has llegit poc en català”. Havia llegit quatre o cinc llibres, i a partir d’aquí vaig llegir molt.
—Aquest recurs de la llengua dialectal és ben habitual a la vostra carrera. A La dama de Constantinoble hi tornau, i fins i tot, els diàlegs, els salau.
—Sí. Hi ha llibres en què no els empr gens. Tu quan escrius a casa teva, sense ningú, a vegades t’oblides que els altres no han llegit tant o que no estan acostumats a llegir en català o que no tenen prou cultura, i resulta que no és així, i fas llibres més normatius, però en aquest vaig fer els diàlegs en pla. Això m’ha dut dificultats perquè els correctors em deien: “Com és que no dius ‘sa mar’, per dir ‘la mar’?” I jo els havia d’explicar que no ho diem així. I no ho entenien, que no sempre empram el salat.
—Ara pintau més que escriviu?
—No, no. Escric més que pint. El que faig és repassar més i escriure amb més calma, però cada dia, el primer que faig és posar-me a escriure. Quan tenc la novel·la feta la deix reposar una temporada, i hi torn. Amb aquesta, en vaig fer dues versions i va quedar més bé. En teoria, és molt més fàcil fer un quadre que fer una novel·la. Si un quadre el fas de pressa, el pots fer amb una sessió, si el fas a poc a poc, com a molt, hi estaràs un mes, però amb una novel·la, hi estàs molt més temps, l’has d’arredonir, du més feina. Ja n’he publicades moltes i vull intentar que, sortides de la meua mà, estiguin tan bé com sigui possible. M’he tornat més reflexiu. També és cert que per al públic és molt més fàcil llegir un quadre que un llibre. Conec gent que no ha llegit mai un llibre, en canvi, ha vist molts de quadres.
—Hi ha temes que tan sols poden ser pintats i altres que tan sols poden ser escrits? O tot pot ser pintat i tot pot ser escrit?
—No ho sé. Ho faig per impulsos. Per a fer una novel·la has de tenir una idea bona, i després treballar-la, evidentment. I per a fer un quadre, també. Però per a fer una imatge espontània ja no necessites reflexionar tant. No sé fins a quin punt es relaciona. Diuen que els meus llibres tenen moltes imatges plàstiques i que alguns dels meus quadres són narratius.
—Ací a l’estudi hi ha un teclat i guitarres, també feu música!
—Fa estona em va semblar que la música m’agradava, i vaig dir a la meva dona: “Això de fer una cançó, com deu ser?” I vaig fer na-na-na… i vaig dir, funciona. I vaig fer una cançó. Llavors vaig estudiar un poc més de música per fer-la bé. I em vaig sorprendre a mi mateix. En el meu cas és més fàcil escriure una cançó que cantar-la. Per què? Per la imaginació que es projecta davant un paper. És com fer una narració. La part creativa és la que em surt més fàcilment i la d’interpretar-la és la que em costa més.
—La imaginació que teníeu de petit, no us ha abandonat mai?
—No sé com funciona, però funciona. No he hagut de prendre res mai per imaginar, ni estímuls, ni res. Sempre n’he tingut molta facilitat. Massa! Perquè he fet llibres massa de pressa. La imaginació fantàstica que he posat a vegades als llibres és la que tenen els al·lots i no m’ha demancat. I crec que és més probable que demanqui la facilitat per a escriure que la facilitat d’imaginar.
—Sou un al·lot, encara.
—Tenc un caràcter infantil. Ma mare també en tenia. Tenia vuitanta-sis anys i era com una filleta. I la imaginació, també em ve d’ella. Durant molts anys he signat com a Pau Faner, i ara he signat com a Pau Faner Coll, perquè em pens que això d’escriure i d’imaginar em ve de la part de ma mare. Mon pare era més racional, més intel·ligent. Ma mare venia de família pagesa i sabia moltes paraules antigues i jo encara pos moltes expressions que he sentit de ma mare. És possible que la part femenina del cervell sigui la del llenguatge i la que he heretat de ma mare.
—Ciutadella, la fonda familiar, el xalet de Santa Bàrbara són llocs del vostre univers literari. Veient la transformació física que pateix la nostra ciutat, la veieu com un paradís perdut?
—A vegades vaig pel carrer i la dona em diu: “Tu no vius a Ciutadella, tu vius a Ciutadella dels anys cinquanta.” Fins i tot, pas per un lloc on hi havia un local determinat o un negoci i m’estranya que ara no hi sigui, i resulta que fa seixanta anys que hi era. El meu cap és molt situat a la Ciutadella anterior. Supòs que sóc d’efectes retardats i sempre em fix més en el passat.
—Sempre heu escrit en català, excepte un parell de novel·les, amb una de les quals vau guanyar el premi Nadal. No ho heu fet més.
—En castellà vaig fer dues o tres novel·les que després vaig traduir al català. I en català n’he fetes unes quantes que he traduït al castellà. I també a l’anglès. Tenc facilitat per la llengua. No només per la catalana. Quan tenia set anys, a la fonda venia gent de parla castellana i m’assenyalaven i deien: “Qui parla millor el castellà és ell.” Per mi és un inconvenient que el català i el castellà estiguin tan encontrats, perquè per mi no ho estan. I si vull escriure en anglès, ho he provat i hi he publicat. I fins i tot, ho feia en francès. No per res, sinó perquè m’agrada la llengua. Fins i tot, quan no tenc ganes d’escriure res nou, m’agrada traduir. M’ho pas bé.
—A parer vostre, el català corre perill?
—Crec que sí. Fins i tot, corre més perill que quan vaig començar. Quan vaig començar es venien dos mil exemplars de cada llibre, pel cap baix. I ara en fan mil, o cinc-cents, i a vegades no fan reimpressions. Ara hi ha uns altres factors, hi ha totes aquestes temptacions informàtiques per als joves. En general, els joves només llegeixen perquè a l’escola els fan llegir, però no per afició. Amb excepcions, és clar. Quan jo vaig començar, encara hi havia en Franco. Era com una reivindicació, un ideal, escriure en català. Una vegada aconseguit que sigui normal, entre cometes, a les escoles, ja no és allò d’oposar-te a allò que està prohibit. I el català està en inferioritat de condicions, sempre. No sé quantes emissores hi ha en català, o televisions, però són moltes menys que en castellà.
—Políticament, ara hi ha hagut aquest canvi, amb autoritats que van en contra del català. Què en pensau?
—Ho trob absurd. Defensen el menorquí… no sé a què juguen, supòs que és ignorància, perquè això no té cap ni peus. Però no m’he dedicat mai a la política, n’he fugit sempre. No hi crec.
—…
—No hi crec, perquè sí que hi ha persones que tenen ideals, però n’hi ha molts que se n’aprofiten. El meu ideal sempre ha estat escriure.
—Heu guanyat premis com ara el Sant Jordi, el Víctor Català, el Josep Pla i el Ramon, Llull. Al principi de la vostra carrera éreu molt visible, però ara, a pesar que escriviu i publicau, no ho sou tant. És cercat, això?
—No hi ha res més visible que un premi. La gent no llegeix. La gent mira notícies i quan veu que has guanyat un premi diuen, ah, mira. A vegades m’han dit: “Fa estona que no has publicat, eh?” I dic “sí, l’any passat només vaig publicar un llibre.” És la desgràcia de la societat en què vivim. Un amic em va dir l’altre dia en un dinar que mengés pa i jo vaig dir que no en volia. Davant meu hi havia un forner i l’amic em diu: “Ets davant un forner i no menges pa.” I jo li vaig respondre: “Ell és davant un escriptor i no ha llegit cap llibre.”
—Sou un usuari intens de Facebook.
—Sí. Per mi és molt fàcil. No em costa. Em costa més donar la cara i parlar en públic. Sempre he estat molt tímid i encara ho sóc.
—Amb l’edat no ha demancat, aquesta timidesa?
—Una mica, però no gaire.
—Aquest és el motiu pel qual no anau pràcticament a cap acte cultural?
—No hi vaig perquè m’hauria de convertir en un professional dels actes culturals. Anar a un acte a les set del capvespre vol dir que jo després de dinar faig un xubec i em despert a les sis. Si a les set has d’anar a l’acte i tornes cansat, i has sentit allò que no volies sentir perquè a vegades la gent s’enrotlla per no res, has perdut el capvespre. En canvi, quan em despert a les sis, puig aquí dalt amb el cap ben clar i puc escriure, pintar, el que sigui.
—Com sou, com a lector?
—Sóc un mal lector. Llegesc a poc a poc perquè em fix molt en el llenguatge. La història no m’interessa, m’interessa com és explicada. Llegesc de tot, però no sóc un lector voraç. No sóc com en Perucho, que tenia una erudició molt grossa de lectures. A més, em passa que llegint un llibre se m’ocorren unes altres solucions, se m’ocorren unes altres coses i em perd. Em passa igual amb la música. La imaginació destorba la lectura. Hi ha la dita que fa que el llegir fa perdre l’escriure… A casa només teníem un llibre, quan jo era petit, i l’havia deixat un viatjant, era La colmena. Bé, també n’hi havia un parell més, però eren en japonès. Havien vingut dues joves japoneses i tenien un diccionari, amb tots aquells signes. Tot allò que llegia ho he anat a cercar jo perquè vaig descobrir que podia escriure i volia escriure.
—A pesar que us havien dit que era tan difícil…
—Jo pensava: “Diuen que és tan difícil i jo veig que no em costa, per tant, no deu ser bo això que jo faig. La gent passa molta pena, això que diuen dels escriptors, i jo m’assec i molt ràpidament ho escric, no deu ser bo.” Fins que en Josep Maria Llompart, quan ja tenia vint-i-tres anys, va dir allò que va dir dels Contes menorquins, no em vaig adonar que allò que feia era bo. Una vegada em vaig presentar al premi de les Illes d’Or de l’editorial Moll, i no va passar res, fins que un dia em va arribar una carta en què em deien que havia quedat segon i que el publicarien. Jo me’n vaig anar a Mallorca i em van presentar en Llompart. Hi havia en Moll, que em va corregir el llibre. I vam anar al bar Bosch i hi havia uns quants escriptors, en Janer Manila, na Maria Antònia Oliver, en Jaume Fuster i jo. Ells es coneixien i en Llompart els demanava: “Tu què sents, quan escrius?” I na Maria Antònia Oliver diu: “Fam! Jo sent fam.” I a mi em diu, “i tu?”, i jo li dic: “Faig coses molt imaginatives.” Ell no l’havia llegit, encara. I quan el va llegir em va dedicar Poemes de Mondragó i em va posar “amb els millors auguris”. I jo, que em pensava que era flac perquè em sortia així de fàcil…
—Ja fa uns quants anys que us vau jubilar de la feina de professor d’institut. Ho enyorau?
—Em costava molt parlar en públic. Amb el temps n’he après una mica, però llavors no en sabia gens. Record que quan em van donar el Sant Jordi, jo tenia vint-i-sis anys, la televisió filmava en blanc i negre. No hi havia televisió catalana, però hi havia un programa als migdies que es deia Miramar que posaven notícies en català. Em van entrevistar i una dona em diu: “Ara farem l’entrevista. Tu, què, ralles molt?” I jo dic, pse. I em comença a demanar “Què és Un regne per a mi?” I jo dic, “un llibre”. “I com l’ha escrit?” I jo, “amb un bolígraf”, i quan va acabar em diu: “Tu no és que rallis poc, és que no ralles gens.” Em vaig haver d’acostumar a parlar en públic. Per això vaig fer anglès, perquè no havies de fer classes magistrals, podies fer preguntes als alumnes, era tot més pràctic, els feies intervenir…
—Al llarg de la vostra carrera heu publicat en diverses editorials.
—Perquè escric massa.
—Però imagín que no teniu dificultats per a publicar.
—Sí. Com tothom. Quan tenia vint-i-dos anys, na Maria Aurèlia Capmany em va dir: “En aquest país sempre comences de zero.” I és així. Ja pots ser el millor, fer un best-seller, però amb el llibre següent comences de zero. Pots tenir una gran carrera i no ets ningú. No és com a França, que sempre ets un ídol. Primera, perquè la gent llegeix poc, i segona, perquè els catalans són així. Són comerciants. Quan vaig escriure Fins al cel, el vaig escriure sis anys abans de publicar-se i em van dir, funcionarà, aquest llibre. El vaig enviar al premi Josep Pla i va quedar tercer. Després el vaig dur a totes les editorials. Una d’elles, que ja no record com es deia, me’l va contractar, però va fer fallida i el llibre no va sortir. Van passar sis anys i li vaig canviar el títol. Va guanyar el premi i el van publicar. Els diaris van escriure que m’havia afegit al corrent d’El nom de la rosa. Feia sis anys que l’havia escrit, però quan els catalans veuen que El nom de la rosa es ven, agafen el meu llibre i el publiquen. Però no al revés. També és cert que som un país petit, i costa molt de vendre.
