Pau Castell: “Catalunya va ser un dels epicentres de la cacera de bruixes a Europa”

Enguany farà sis-cents anys de les ordinacions d’Àneu, la primera condemna legal per bruixeria a Europa. L’estiu del 1424, els prohoms de la vall d’Àneu, reunits amb el seu senyor, el comte Arnau Roger IV de Pallars, van promoure aquestes ordinacions per perseguir un nou crim: la bruixeria. Així, les valls pirinenques es van convertir en un dels epicentres de la cacera de bruixes, que va durar de final de l’edat mitjana fins al segon terç del segle XVIII.

Pau Castell ha estudiat a fons aquest període tan fosc de la nostra història. És historiador i professor del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona, i ha escrit La cacera de bruixes a les Valls d’Àneu, entre moltes obres més. El llibre serà presentat el 6 de juliol, a les 18.00, a la sala d’actes de l’Ajuntament d’Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà), com a part del congrés internacional sobre els orígens de la cacera de bruixes a Europa, que es farà del 4 al 6 de juliol; i al qual encara us podeu inscriure. Parlem amb Castell per comprendre la importància que va tenir el fenomen a casa nostra i desmuntem alguns dels tòpics que han perdurat erròniament en l’imaginari col·lectiu.

—La setmana que ve es fa a Catalunya el congrés internacional sobre els orígens de la cacera de bruixes a Europa. És un tema desconegut, encara?
—És el primer congrés que es fa a Catalunya d’aquesta envergadura, tot i el paper rellevant que vam tenir en la cacera de bruixes. La riquesa documental que tenim en l’àmbit català ha estat pràcticament ignorada als grans fòrums internacionals, i això té a veure, dit de manera crua, pel fet de formar part de l’estat espanyol. Catalunya ha quedat al marge d’aquests grans debats historiogràfics, i això és el que volem començar a esmenar amb aquest congrés. Hem convidat alguns dels especialistes principals en aquest tema de les universitats de Suïssa, d’Itàlia, de l’àmbit anglosaxó o de Sud-amèrica, per establir les primeres anàlisis comparatives entre les lleis catalanes i les altres lleis europees coetànies o posteriors.

—No és casual que aquest congrés es faci ara. Les primeres condemnes legals per bruixeria van fer-se a la vall d’Àneu ara fa sis-cents anys.
—L’any 1424, a la vall d’Àneu, es va promulgar una llei, que se’n diu ordinacions, contra un nou crim, la bruixeria. Es perseguia aquelles persones que suposadament es reunien de nit, juraven fidelitat i obediència al diable i provocaven un seguit de mals entre els seus veïns. Avui dia, aquesta llei catalana és considerada, en l’àmbit dels especialistes, com la primera plasmació legal del crim de bruixeria a escala europea.

—Per tant, el Pirineu català va ser un dels epicentres de la cacera de bruixes a Europa?
—Sí, Catalunya va ser un dels epicentres de la cacera de bruixes a Europa. És un cas paradigmàtic, amb dos factors a destacar: la precocitat i la intensitat de la persecució; per això presenta xifres comparables amb els principals focus europeus. Concretament, les actuacions antibruixenques es van estendre al llarg del territori que va dels Pirineus als Alps occidentals, baixant cap al Piemont i fins al centre d’Itàlia. Els territoris que hi ha a banda i banda dels Pirineus semblen compartir una sèrie de característiques del que anomenem “estereotip de la bruixa”. Es podria parlar de l’existència d’una mitologia pròpia, que podríem anomenar pirinenca o catalano-gascona-llenguadociana.

—Quanta gent va ser assassinada per bruixeria als Països Catalans?
—És molt difícil parlar de xifres, perquè conservem una petita part de tota la documentació. Jo he pogut comptar al voltant d’unes vuit-centes persones amb noms i cognoms, però les fonts de l’època ens indiquen que van ser milers només al Principat i Catalunya Nord. En el cas del País Valencià, no hi ha dones condemnades per bruixeria al llarg dels segles de la cacera, i en el cas de Mallorca, que sapiguem, tampoc.

—Com eren els judicis de bruixeria?
—Resultava molt difícil de jutjar una persona per bruixeria seguint el dret penal de l’època. Per això es feien procediments extrajudicials en què es deixava en suspens la legalitat vigent. Si no, s’optava per mantenir una aparença de legalitat al llarg del procés, respectant totes les etapes processals, però a la pràctica es pervertia l’ordre del dret per forçar les confessions autoinculpatòries. Per què? Doncs perquè l’única prova vàlida en els judicis per bruixeria en època medieval i moderna era la confessió de boca de l’acusat.

—I com aconseguien que es declaressin culpables?
—Normalment, recorrien a mètodes de tortura; uns mètodes i uns judicis que ja rebien crítiques per part dels juristes de l’època que s’ho miraven fredament. La condemna final era la mort al foc o la mort a la forca, seguida de la confiscació dels béns de les persones acusades.

—Una de les conclusions dels vostres estudis és que la cacera de bruixes va ser més virulenta en aquelles zones on les autoritats locals tenien més autonomia, com ara Catalunya, Escòcia i els principats alemanys. Com és?
—La persecució de bruixes va tenir més força als indrets on les autoritats locals disposaven de més autonomia judicial i jurisdiccional precisament perquè no eren controlades per tribunals superiors. La gran majoria de judicis per bruixeria –i en el cas català és evidentíssim– són jutjats per tribunals d’àmbit local, pels batlles, pels agents senyorials, pels consells vilatans… Això converteix Catalunya en una excepció dins el context dels regnes de la monarquia hispànica. De fet, en territoris com Castella i Anglaterra, on hi havia un poder central més fort, els judicis per bruixeria són pràcticament inexistents.

—A més, a diferència que no solem pensar, la Inquisició gairebé mai no feia judicis per bruixeria
—Més del 90% dels casos jutjats a Catalunya van ser portats per tribunals civils esperonats per la població mateixa. Les poques vegades en què alguna acusació de bruixeria o un judici sortia de l’àmbit local per anar a parar a un tribunal superior, com ara el Consell Reial, la Reial Audiència o el Tribunal del Sant Ofici, els casos acostumaven a ser desestimats. O, en tot cas, es condemnaven els acusats a penes lleus, com ara una penitència, una retractació pública o el desterrament. I aquest desterrament no era una mesura punitiva, ans al contrari, era un mecanisme per a impedir el retorn de les persones acusades al seu poble i al seu lloc d’origen, on sens dubte acabarien essent objecte de la fúria dels seus veïns i de les autoritats locals.

—Per tant, els qui denunciaven per bruixeria eren els veïns mateixos.
—L’acusació de bruixeria es converteix en una espècie de catalitzador de les tensions socials dins la comunitat. Sorgia de processos d’estigmatització: el rumor, el boca-orella veïnal, portava les autoritats locals a actuar contra persones determinades, a qui feien responsables de les desgràcies que podien haver passat, com ara morts o malalties. És a dir, la cacera de bruixes s’alimentava de la sospita popular i de les oposicions llançades entre veïns al llarg de generacions.

—Per tant, la figura de la bruixa es va convertir en un boc expiatori dels malestars socials
—Però aquesta lògica no és pròpia de l’època de la cacera de bruixes. Hi ha un seguit de mecanismes i de lògiques que resulten ben actuals i que es basen en la idea de l’enemic intern. És a dir, la idea que els mals que ens arriben, les desgràcies que ens afecten com a societat, són causats per un seguit d’individus o per un col·lectiu de gent que viu entre nosaltres i que en secret atempta contra la població. I això és el que ens permet d’explicar l’amplitud del fenomen i la seva durada al llarg de tres-cents anys.

—Com ens hem d’imaginar el perfil d’algú acusat de bruixeria?
—És molt difícil fer el retrat robot d’una persona acusada de bruixeria, més enllà que la majoria eren dones. Eren joves, grans, solteres, casades, amb fills, sense, de diferents estrats socials… Tanmateix, el que més abundava eren les dones en situació de marginalitat, perquè la falta de suports familiars o d’amistats les convertia en el blanc de les acusacions veïnals. D’una banda, hi havia moltes dones forasteres i immigrants. D’una altra banda, moltes altres eren vídues, perquè entrava en joc l’element econòmic. Segons el dret català, la viudetat de les dones implicava l’usdefruit de tots els béns de la família del marit fins que la dona es tornés a casar. Si no ho feia, mantenia els drets i les propietats de la família, i això podia generar situacions de tensió i d’acusació de bruixeria dins les famílies. Finalment, també solien ser acusades de bruixeria aquelles dones que avui diríem “conflictives”: les que es barallaven sovint, les que tenien una mala relació amb les criatures, les que blasfemaven…

—Dieu que hi havia un component de gènere, però podem parlar de crims masclistes?
—Hem de tenir molt present que el crim de bruixeria com a tal no era un crim sexuat. De fet, a Europa hi ha una gran variabilitat: hi ha territoris on tenim un repartiment de 50-50 entre homes i dones. Fins i tot hi ha zones on predominen els homes: a Suïssa, al segle XV, entre el 75% i el 80% dels acusats de bruixeria van ser homes. De tota manera, si sumem tots els casos dels quals tenim constància, veiem que al voltant d’un 80% eren dones, i això cal vincular-ho al pensament misogin i la lògica patriarcal de l’època. Es pensava que una dona era més susceptible de ser temptada pel diable, i alhora es creia en la tendència natural de les dones a la maldat. Per tant, es considera el crim de bruixeria com un crim relatiu al gènere, però no específic del gènere. És a dir, el gènere és una variable explicativa, però no l’única.

—Avui les bruixes són un símbol feminista, però la seva figura s’ha anat redefinint amb els anys. Com n’ha canviat la percepció social?
—La seva imatge es comença a reinventar o redefinir al segle XIX, sobretot gràcies a determinats autors francesos i alemanys, que es basen en un seguit de postulats propis del pensament romàntic i del nacionalisme de l’època. Són els primers que dibuixen les dones acusades de bruixeria com una espècie d’heroïnes de la cultura popular, perseguides i reprimides per una Església Catòlica omnipotent que volia homogeneïtzar les nacions europees i liquidar-ne les particularitats. Eren un element que connectava directament amb l’agenda del liberalisme romàntic del segle XIX. Aquesta lògica, que arrenca amb els germans Grimm o Jules Michelet, s’anirà reproduint durant el segle XX i adaptant-se a diferents corrents literaris i filosòfics. Fins i tot es crea una nova religió, la Wicca, que existeix sobretot en el món anglosaxó i té milers de seguidors. Passa igual amb les onades feministes: una sèrie d’autores agafen la figura de la bruixa i se l’apropien com una espècie d’element simbòlic amb una càrrega política molt forta. De fet, la figura de la bruixa és prou plàstica i prou suggeridora perquè qualsevol corrent se la pugui apropiar. I, avui dia, la figura de la bruixa ja forma part de la cultura pop occidental.

—Però la realitat de la bruixeria no va ser així…
—És menys fàcil, menys romàntica i més fosca que no ens ha arribat. Penso en els típics eslògans de “Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar”, que són lemes que es basen sovint en explicacions molt simplistes o molt dicotòmiques. Hi ha uns bons i uns dolents, i s’assenyala una minoria d’homes d’església, fanàtics, molt dolents, que actuen contra les classes populars, que es pressuposa que sempre són bones. Però, en realitat, si som les nétes d’algú, som les d’aquella gent que va assenyalar, que va estigmatitzar i que va fer que es condemnessin aquestes dones. Perquè és dins les comunitats on es construeix la idea de bruixa, és a través de la mirada de l’altre que es produeixen aquests processos d’estigmatització contra determinades dones. Són els veïns –i sobretot les veïnes– els qui assenyalen, acusen i finalment acaben portant aquella dona a la forca i assisteixen a la seva execució amb gran alegria. Això ens dóna una visió més complexa i, per tant, també més difícil de fer servir en un discurs polític actual. Però si l’estudi del passat serveix d’alguna cosa, ha de ser per a adonar-nos de les nostres pròpies contradiccions. I aquest congrés també vol ajudar a desmentir tots aquests tòpics.