Pau Capell: ‘M’agradaria córrer per Catalunya en uns Jocs Olímpics’

El planter català de les curses de muntanya té bona salut. Un dels noms que es destaquen és el d’en Pau Capell. Aquest corredor de Sant Boi de Llobregat acaba de guanyar la prestigiosa cursa anomenada Sur les Traces des Ducs de Savoie (TDS) de 119 quilòmetres de l’Ultra-Trail de Mont-Blanc (UTMB). Amb el regust del triomf encara a la boca, en aquesta entrevista parla obertament sobre aquest esport, les sensacions que viu a les curses de llarga distància i també es mulla quan es tracta de pronunciar-se sobre qüestions espinoses per als esportistes de casa nostra. Aquest jove corredor (24 anys) transmet passió i capacitat de sacrifici.

—La victòria a la TDS de l’Ultra-Trail de Mont-Blanc és la més important de la seva trajectòria?
—Sí, és la cursa internacional més important que he guanyat, sobretot pel ressò que té. També pel nivell de corredors que hi havia.

—Arribar a Chamonix, a França, amb centenars d’espectadors deu ser una sensació espectacular…
—És una d’aquelles arribades que qualsevol corredor somnia de fer alguna vegada a la vida. Arribar a una plaça com la de Chamonix, amb tanta gent i a les nou de la nit en plena hora punta és increïble. L’any passat vaig seguir la cursa d’espectador, i vaig veure la victòria d’en Pau Bartoló. M’ho havia imaginat molts cops i quan es va fer realitat la veritat és que em vaig posar molt content. És un somni fet realitat.

—En quin moment de la cursa va pensar: ‘Això ja ho tinc’?
—Quan quedaven vint quilòmetres per a arribar i li treia mitja hora al segon. Tot i que estava força cansat, pel temps que li treia ja calculava que podia guanyar la prova. Però no va ser fins al final que no ho vaig veure clar, perquè en aquestes curses ja se sap que pots tenir un defalliment i, en un tres i no res, ho pots perdre tot. Sóc una persona que m’agrada tenir-ho tot bastant controlat i fins que no vaig arribar a Chamonix no m’ho vaig creure.

—Va entrar a la línia de meta amb la bandera. Ho havia fet més vegades?
— (Riu) És una qüestió molt personal, jo sóc català i al final cadascú té els seus gustos. Tenia un amic, l’Adrià, que ens va deixar fa un parell d’anys i ell va pujar al Mont-Blanc. És una cosa que havíem comentat de fer alguna vegada junts perquè ell tenia experiència a la muntanya, però ens va deixar abans d’hora. L’any passat ja vaig córrer per ell. A l’arribada ja es veu com deixo la bandera a terra i assenyalo al cel perquè aquesta victòria va dedicada a ell. I per això hi vaig entrar amb la bandera, per ell.

—A les curses sempre té el suport logístic i anímic de la seva parella…
—Aquest suport és bàsic. Sempre ho dic. Puc entrenar-me molt i cada dia fer-ho més bé amb la meva entrenadora, la Laia Díaz, però durant la carrera hi ha molts moments que ho passo molt malament. I és gràcies a la Marta, als meus pares i germans i a una simple paraula seva que es pot capgirar tot perquè torni a funcionar. Aquests moments són vitals per a mi. Aquesta assistència és el punt d’inflexió que puc tenir respecte de la resta de corredors.

—Aquest any competeix a l’Ultra-Trail World Tour i n’és el guanyador provisional. Esperava trobar-se en aquesta situació?
—No, la veritat és que no. Amb la meva entrenadora ens vam fixar el repte important de fer l’Ultra Trail World Tour. Quedar dels deu primers ja era un bon resultat, però era impensable que ara anés primer de la competició. Fa tres anys que vaig corrent curses de llarga distància i la meva experiència respecte d’uns altres corredors és més curta i cal anar pas a pas. Sóc molt feliç perquè és una cosa que no m’imaginava pas a principi d’any.

—A mitjan setembre correrà l’Ultra Pirineu per primera vegada?
—Sí, m’he inscrit a l’Ultra Pirineu, però he de veure com em recupero de la TDS. Ho he donat tot perquè era un dels objectius de la temporada. A veure com em recupero de l’esforç. L’Ultra Pirineu és una cursa que sempre m’he volgut reservar perquè m’agradaria aconseguir-hi un bon resultat. Si veig que estic al 100% hi aniré segur perquè en tinc moltes ganes.

—Li agradaria poder viure de les curses de muntanya com a corredor professional?
—És molt llaminer perquè poder fer allò que t’agrada cada dia i poder-ho compaginar després amb més coses sempre crida l’atenció. Les curses de muntanya són un esport que per televisió surt molt poc i, fins que no hi aparegui més i les marques en facin més ressò, serà complicat. Poder viure d’això seria genial, encara que fos per una temporada.

—Treballa en una empresa de gestió d’esdeveniments esportius. Com s’ho compagina per entrenar-se diàriament?
—Ara he començat a treballar en un projecte d’una empresa que gestiona esdeveniments esportius per a unes altres empreses i al final es tracta d’organitzar-se i treure temps d’on sigui. M’entreno un parell d’hores el dia i m’ho puc combinar bé per treballar, per entrenar-me i per tenir temps per a la meva parella i la família.

—Quan va fer el salt a les curses de muntanya?
—Jo jugava a futbol sala i vaig tenir una lesió greu. Em vaig trencar el creuat i el menisc de la cama esquerra i, després dels sis mesos de lesió i de recuperació, el metge em va dir que provés de córrer per muntanya perquè em donaria més estabilitat. Va ser trepitjar la muntanya i veure que era totalment diferent de com havia fet fins llavors. Va ser a partir d’aquí que gairebé vaig deixar de córrer per asfalt i vaig començar a córrer per la muntanya. Primer curses més curtes i després proves com ara maratons i ultra trails, que són les que més m’agraden.

—La seva mare quan us veu córrer es pregunta si és sa fer curses de més de 100 quilòmetres?
—La meva mare m’ho diu moltes vegades (riu). No sé si és sa. Quan acabo una cursa sempre li dic a la meva parella que gairebé no em puc ni moure. Al final la teva ment és la que mana i vivim un sol cop a la vida. Si no fem això, segurament faríem una altra cosa i també estaria malament. De fet, no s’ha demostrat si està bé o malament, però ara per ara les cames no es queixen, no em fan mal els genolls i mentalment em sento molt bé quan m’entreno i competeixo. M’ho passo molt bé. Fins que no em surti alguna cosa estranya ho continuaré fent perquè m’agrada.

—Són molts els qui s’han afeccionat a córrer per la muntanya. Creus que és una moda o encara té un recorregut ben llarg?
—Crec que és una petita moda perquè la cultura va canviant una mica a casa nostra. Abans potser la gent fumava més, bevia més, sortia més de festa i ara els hàbits van canviant una mica i la gent procura de tenir bona salut i fer esport. I l’esport més comú i més sociable és el fet de córrer perquè ho pots compartir amb els amics i la família. Sí que són una moda les curses de muntanya, però segurament perquè és un canvi de la societat. És probable que tot això que puja de pressa després baixi, però s’estabilitzarà en un lloc entremig i esperem que aquest punt sigui bo tant per a la natura com per a la gent.

—A Twitter hi ha hagut la polèmica si les curses de muntanya haurien de ser un esport olímpic. Què en pensa?
—A mi m’agradaria que fos un esport olímpic perquè al final som molts els corredors que en practiquem. Si forma part dels Jocs Olímpics voldrà dir que sortirà més per televisió. A més, els corredors de casa podran competir amb els altres països i veure quins són els millors corredors del món. Al final penso que tot suma, sempre que es faci amb unes normes per a regular l’ús de la muntanya i de les curses. Tot amb una mica de seny. Penso que seria bo que fos un esport olímpic.

—Si fos així, li agradaria córrer per Catalunya?
—Sóc de Catalunya i no cal dir res més. El problema és que actualment formem part d’un país que és Espanya i hem d’anar amb la selecció espanyola, però si mai en un futur Catalunya fos un estat per descomptat que voldria competir amb Catalunya.

—Una última pregunta, per curiositat: quan corre prefereix de fer-ho amb música?
—A la TDS em vaig posar música des de la sortida, però tan sols un auricular perquè sempre m’agrada sentir com corro, on trepitjo, les pulsacions i la natura. I me l’anava posant i traient segons el moment de la cursa. Sempre m’agrada posar-me música i m’agrada cantar, tot i que ho faig malament (riu). Vaig corrent i cantant a la vegada perquè m’ajuda a animar-me. M’agrada escoltar cançons com les del cantant Joan Dausà, perquè són tranquil·les i m’ajuden a pensar quan sóc a la muntanya.