Pau Alabajos: “Encara hi ha residus del franquisme que cal eradicar amb poemes i cançons”

La trajectòria musical de Pau Alabajos s’enfila al 2002, amb nou treballs discogràfics a les espatlles. La seua vocació de treball a favor de la cultura és ben sabuda: és membre del Col·lectiu Ovidi Montllor, és part de l’organització del festival Barnasants i es va implicar de cap a peus en l’Any Estellés: va escriure la primera biografia del poeta, va musicar quatre poemes en l’EP Una granota viva a la butxaca i és el portaveu de la plataforma Cent d’Estellés, que ha organitzat tot d’actes arreu del país.

Ara ha publicat el llibre-disc Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista, que inclou els quatre poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, i de cinc poetes més: Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Marc Granell, Joan Margarit i Ovidi Montllor, de qui reivindica “unes lletres que s’haurien d’estudiar a les facultats de filologia.” A més, Valtònyc, exemple actual de la repressió del règim hereu del franquisme, n’ha escrit el pròleg. Aquest llibre-disc és el primer treball publicat per la nova editorial Rebel, creada a Torrent per Alabajos –al seu poble natal–, Ricard Chulià, Òscar Peris i David Vila. Naix amb l’objectiu de reivindicar el caràcter de poble de la capital de l’Horta Sud, habitualment titllada de “ciutat dormitori”.

La presentació de Versos a la vietnamita es farà el 5 d’abril a la llibreria Ona de Barcelona, a les 18.00, i el 8 d’abril a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, organitzada per la llibreria Fan Set, a les 19.00.

—“La llibertat”, de Joan Margarit, és el primer tema del disc. És una declaració d’intencions?
—Sí, des del primer poema sabíem que havien de ser un grapat de textos que foren molt contestataris, que denunciaren moltes injustícies del passat, sobretot de la dictadura franquista, que és el leitmotiv del llibre-disc. Però, al mateix temps, és un poema absolutament vigent en l’actualitat, per aquests fantasmes i monstres del feixisme que tornen a pul·lular per damunt dels nostres caps. Eixes denúncies que feia la poesia són pràcticament inalterables. El mateix que es denunciava en aquell moment es torna a denunciar ara mateix.

—Què és per a vós la llibertat?
—Això és una resposta amb pes, eh? La llibertat és tindre una democràcia que funcione. Quan s’acaba la dictadura es comença a treballar per buscar una democràcia plena, però venim d’una dictadura que acaba sense jutjar-se. Els crims de lesa humanitat del franquisme no s’han jutjat i eixa llei de punt final fa que moltes de les estructures que existien durant el franquisme es repetisquen durant el règim del 1978. Per exemple, l’Audiencia Nacional és hereva del Tribunal de Orden Público. O coses vigents ara com la llei Mordassa, que potser no era exactament igual, però castiga la protesta i la mobilització social. O les lletres de Valtònyc, que podrien haver-lo portat a la presó, i de Pablo Hasel, que és a la presó. Totes eixes actituds demostren que hi ha uns vasos comunicants des del franquisme fins ara. Per això duu el títol Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista, perquè encara hi ha eixos residus del franquisme que cal eradicar amb poesia i amb cançons. Per a mi la llibertat és eliminar totes eixes coses per a tindre una democràcia plena, i que la qualitat de vida no estiga en perill per aquestes actituds feixistes i neoliberals del capitalisme salvatge, que fan perillar molts dels drets democràtics i de les llibertats civils que hem guanyat aquests anys.

—Per què heu triat la vietnamita per a donar títol al disc? Què simbolitza?
—La vietnamita és la ferramenta amb què la gent que treballava en la cultura en clandestinitat driblava la censura. Implica una generositat, un compromís cívic de moltíssima gent que, malgrat el perill que corrien físicament, pel fet de fer costat a l’antifranquisme i a la resistència, pensaven que s’havia de fer perquè era el seu deure moral, tenint en compte que hi havia en joc la democràcia i el futur. I això continua un poc igual. Les persones vinculades als moviments socials s’han trobat amb infiltracions policials. El temps viscut amb una persona pot ser que siga una mentida perquè les arrels de l’estat policial arriben fins a eixos nivells. O les protestes com la de Valtònyc, simplement per haver criticat unes injustícies que són paleses i que són flagrants, que podien haver-lo portat a la presó i va haver d’anar-se’n a l’exili. Totes eixes coses són damunt la taula i vénen de lluny. Eixa merda que es va amagar sota l’estora comença a eixir molts anys després perquè no s’hi va aplicar una solució efectiva.

—Quin seria el símbol anàleg actual a la vietnamita?
—Les xarxes s’han convertit en una ferramenta de difusió d’idees, però al mateix temps hi ha tant de soroll a les xarxes, que el que fan és traure gent del carrer. I al carrer és on realment hem d’anar per reivindicar amb més efectivitat. La prova són les manifestacions per la dana cada 29 de mes, la mobilització social i moltes entitats i associacions culturals unides per a celebrar l’Any Estellés quan hi hagué l’agressió del conseller Barrera, eixa declaració de guerra que deia que ni un cèntim per a la càtedra. Això implica que la gent isca al carrer a organitzar-se i a plantejar alternatives. O la consulta per la llengua dins l’ensenyament, que ha fet que la gent torne a mobilitzar-se d’una manera extraordinària. Al final, la xarxa social és la xarxa humana, la que toca pell amb pell.

—Per què heu triat el format de llibre-disc?
—Perquè ara no saps quanta gent té lector de CD a casa. Jo mateix només en tinc al cotxe. Però, a banda, el disc va associat a una crònica d’una època molt determinada i genera una sèrie de preguntes: la relació entre la poesia i la Nova Cançó, quin sentit té la Nova Cançó en els anys 1960 i 1970, i quin sentit té en l’actualitat, moltes de les estratègies que van portar gent de les editorials, de les revistes poètiques, a plantar cara a la dictadura, i des de la poesia sobretot. És un projecte 360 graus que m’ajuda a tindre un espai més ample on puc contextualitzar aquests poemes que hem decidit convertir en cançó, que em permet portar-lo a llibreries, instituts, universitats. Pots explicar coses en primera persona a uns alumnes que veuen la poesia molt llunyana, coses que tenen una història darrere i que són el testimoni d’unes lluites compartides. Hi havia unes estadístiques fa poc amb un percentatge altíssim d’alumnes que deien que preferien viure en una dictadura. Això és perquè no saben realment què implica. El llibre intenta contextualitzar una època que va ser terrible, i posa en dubte la banalització que es fa actualment de l’extrema dreta. Això primer de tot. Després, també puja a l’escenari en format d’espectacle musical.

—Parleu de les línies difuses que delimiten la cançó i la poesia, i convideu els cantants a musicar poetes que han caigut en l’oblit. Quin paper hi té la música?
—Té un poder molt gran, i t’ho dic com una experiència personal. He vist el poder que té portar els poemes d’Estellés a les aules. L’alumnat moltes vegades veu la poesia com una cosa molt llunyana, molt inaccessible. Per mitjà la música, d’una cosa que és, a priori, lúdica –evidentment s’ha de contextualitzar amb les paraules–, la cançó arriba per tots els porus de la pell, no arriba només per l’intel·lecte, i fa que entenguen millor les coses i agafen gust a la literatura. A mi em va passar amb l’Ovidi cantant Estellés, amb Raimon cantant els clàssics, Lluís Llach cantant Miquel Martí i Pol, o Maria del Mar Bonet cantant Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Eixa manera d’accedir a la poesia és més passional. Almenys és com ho vaig viure jo. A través de la música és com si arribara més a prop del cor que si només hi ha la pàgina impresa. En eixe sentit hem de reivindicar que es continue fent. Som una de les cultures que tenen més producció de poesia musical. Hi ha llengües molt més fortes que el català que no tenen aquests valors de difondre la poesia amb la música. Ens n’hem d’enorgullir.

—La setmana passada es va tancar l’Any Estellés, la mateixa setmana que la dreta de Godella proferia un nou atac contra la seua figura…
—La dreta cavernícola d’aquest país ens va acostumant a demostrar que tenen un odi absolut a la intel·ligència i a la cultura, pròpia sobretot. No cal donar més importància a una persona que es nota que està malalta d’odi. Es desacredita sola. Notaves, no tan sols en la tria de les paraules, sinó també en el to, que el que hi havia davant de tot això era una animadversió, un anticatalanisme i un odi a tot el que no siga espanyol.

—Quina valoració en feu, de l’Any Estellés?
—N’estic molt content. És una llàstima que hi haja una part de la societat que es gire d’esquena a Vicent Andrés Estellés, però estic content perquè eixa declaració de guerra va fer que moltes entitats cíviques, moltes associacions culturals, molts ajuntaments progressistes, moltes institucions públiques –com universitats– uniren esforços, buscaren un espai comú per a compartir l’organització d’eixa comissió cívica que ha fet una quantitat d’actes, concerts, homenatges, jornades acadèmiques, exposicions… Al marge d’aquest odi del Partit Popular i Vox, que van votar en contra de declarar l’Any Estellés a les Corts Valencianes, hi ha una societat civil que se l’estima. La gent de la cultura no està disposada que xafen un dels seus grans referents. Per això tot el món es va posar a treballar. La plataforma Cent d’Estellés ha de continuar treballant els anys vinents per a mantenir eixe espai d’unió cívica i organitzar una resposta contracultural a aquesta recepta que plantegen el Partit Popular i Vox, que és liquidar la llengua i la cultura. És tornar una altra volta a eixes actituds franquistes de persecucions, de repressions quotidianes, d’eliminar el valencià de l’esfera pública. Tornem una altra volta a eixa batalla de València, i serem sempre enfront.

—Enguany farà cinquanta anys de la mort del dictador i, com dèieu, el País Valencià és governat per una dreta extrema que abraça obertament l’extrema dreta. Com s’ha de plantar cara a eixa foscor?
—A eixa foscor només s’hi pot plantar cara d’una manera. Un dels lemes del Festival Barnasants és que la cultura és el kalàixnikov del segle XXI. A les aules i ensenyant valors, recuperant el context polític, social i històric de la dictadura perquè la gent que no l’ha viscuda en primera persona s’assabente de què vol dir exactament i què implicava. Gràcies a projectes culturals, teatrals, musicals, pictòrics, literaris, recuperant eixos episodis tan terribles que vam viure, perquè la memòria democràtica torne a estar damunt la taula i siga considerada protagonista en el nostre dia a dia. En les fosses republicanes es van soterrar en massa i de manera anònima moltes de les víctimes de la repressió franquista. Això sembla que és una cosa del passat, coberta de pols perquè és, com es diu popularment, memòria històrica. Però, en realitat, és una qüestió del present, perquè molta gent encara no ha pogut fer una pregària o dir unes paraules davant les despulles mortals dels seus éssers volguts. Perquè encara, a hores d’ara, hi ha moltíssimes fosses d’aquella època que ni s’han identificat. Aquestes famílies encara no han pogut tancar un capítol dolorosíssim de la seua vida. El franquisme no és una cosa del passat, és una cosa que ens afecta encara, tot i que faça mig segle de la mort de Franco. Els artistes ens posem davant un micròfon i tenim un altaveu que algunes altres persones no tenen. Tenim la responsabilitat de difondre totes aquestes coses si no volem que repetisquen moments terribles de la història.

—De vegades els qui ho reivindiquen són titllats de nostàlgics…
—Sí, al poder, a l’establishment, li interessa més que no es parle d’aquestes coses, perquè això implica que tu t’examines com a societat. Quan mires en els teus orígens i en les teues arrels, i busques en la teua història els episodis que has viscut aquestes últimes dècades, això implica que et planteges on ets, en quin moment de la història et trobes i d’on venim. Algunes de les coses que van passar durant el franquisme continuen passant en el present, després d’eixa mal anomenada transició modèlica, eixe conte de fades que ens han venut. Durant eixa transició modèlica van matar Miquel Grau, es van posar dues bombes a casa de Joan Fuster, es va fer un atemptat amb una bomba que no va esclatar a casa de Sanchis Guarner, s’intimidà i s’insultà Vicent Andrés Estellés, van posar un artefacte a una de les escultures que hi havia al seu poble, en honor seu. Però és que als anys 1990 també va morir Guillem Agulló d’una ganivetada al cor per uns feixistes. Hi ha moltes d’aquestes actituds que tenen una continuïtat. I només generant debat des de l’escenari, des de l’àmbit cultural, podrem buscar un antídot col·lectiu contra eixes actituds absolutament denigrants i d’odi.

—El pròleg us l’ha fet Valtònyc, que en sap molt, de repressió…
—Totalment. Pensant qui podria fer un pròleg per a aquest llibre i sabent que una de les peces principals era eixa continuïtat entre la dictadura i el moment actual, Valtònyc era la persona ideal, perquè ell ha patit la repressió de tot el pes de l’estat, del règim del 1978, simplement per haver fet unes lletres que critiquen la corona i que, a més a més, diuen coses plenes de raó i de trellat. No és que se n’anara de mare, sinó que realment el temps l’ha carregat de raons, perquè hem vist com les corrupteles i els abusos de poder hi eren. Calia tan sols gratar una miqueta amb l’ungla i apareixien. I la veritat és que ha fet una cosa molt bonica.