Pau Alabajos: “Trenta anys després de mort, Estellés continua essent incòmode per a la dreta”

Sembra Llibres acaba de publicar la primera biografia de Vicent Andrés Estellés. L’autor és Pau Alabajos, que moltes vegades ha posat música i ha cantat els versos del poeta de Burjassot. El text, de lectura amena, s’estructura com un mapa del país, on l’autor va assenyalant alguns dels esdeveniments que van marcar la vida del poeta. Els poemes que s’hi inclouen subratllen les peripècies vitals que s’hi expliquen. Fets feliços, energètics i vitals, i fets extremadament tristos.

Amb tot, una de les coses que més sorprenen del llibre és, justament, que siga la primera biografia d’Estellés. La publicació d’aquesta obra és una fita més de tots els actes que se celebraran enguany per a commemorar el centenari del naixement de l’autor del Mural del País Valencià.

—Sobta una mica que fins ara no s’hagués escrit una biografia de Vicent Andrés Estellés. Confesse que vaig arribar a pensar que era un reclam publicitari.
—No, no és un reclam. És que és així. A mi també em va sobtar, perquè et preguntes com és que una figura d’impacte com la seua no tinga una biografia Quan Mercè Pérez es va posar en contacte amb mi per a fer-me l’encàrrec, també vaig al·lucinar. Era un repte i una responsabilitat enorme.

—Com a lector coneixeu l’obra d’Estellés, però com us heu enfrontat al vessant més humà.
—La primera cosa ha estat tenir un contacte amb la família, per aquelles coses que pots llegir entre línies en els versos i que, moltes vegades, si no formes part del seu entorn més immediat, són difícils d’interpretar. La família em va acompanyar en eixe procés i per a mi va ser molt important. Després, he anat recuperant tots els textos que he llegit durant la meua trajectòria artística i que m’han anat inspirant, per llegir-los des d’una altra perspectiva. Analitzant la vinculació a la seua vida, al territori, perquè el llibre va vinculat al país. A banda d’això, m’he deixat endur per aquelles coses que m’emocionaven.

—Heu agafat els pobles o les ciutats que per algun motiu han marcat Estellés i els heu relacionat amb alguns poemes per escriure episodis de la vida d’Estellés.
—Sabíem que no podíem fer un llibre gaire llarg. Aquest és un text que té molta vocació divulgativa i, per tant, volia fer una cosa àgil i dinàmica. Per això he intentat de fer uns traços com de pintura que il·lustren la vida del poeta.

—Què heu descobert d’Estellés, fent aquest llibre?
—Veus xicotetes actituds. Veus coses que potser no es veuen en els versos. Veus l’activista que moltes vegades estava tapat per l’escriptor. Veus la persona que volia descobrir o aprendre coses en cada llibre que llegia o en cada història que contava en el seu diari. Aquesta curiositat que fa que una persona estiga en procés creatiu permanent. I també, l’amor que tenia per la gent i pel país. Quan ja és gran i se li acut de fer aquest projecte del Mural del País Valencià, que és un diàleg amb el Canto general de Neruda, i decideix de recórrer el país, això és l’última oda a la seua gent i al seu país.

—Què us ha sorprès més?
—Moltes coses. Una de les coses que més em van impactar, per exemple, és el maltractament que va rebre per part del diari Las Provincias, després d’haver donat pràcticament tota la vida al mitjà. Parlem dels anys de plom de la dictadura, quan un senyor de negre, amb unes tisores decidia què es podia publicar i què no, però ell va ser un professional que va fer moltíssima feina. I veiem com, quan li donen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el deixen tirat. Em sembla un menyspreu tan gran, i una falta de respecte. I això és un símptoma de l’anomenada batalla de València.

—No tan sols li lleven la feina, sinó que el desnonen d’aquell àtic de Misser Mascó que tantes vegades ha escrit. A ell i a tota la família. Com us ho ha contat Carmina, la seua filla?
—Explica com es plantegen de cercar un refugi. És a dir, primer van a l’apartament del Perelló, però ell tenia problemes de mobilitat, i passen per una casa, però finalment, acompanyant Ovidi Montllor a un concert passen per casa de Didín Puig a Benimodo. I a ell se li va obrir el cel. No va dir, jo vull viure ací, va dir, vull que m’enterren ací. Volia que el soterrara Virgili, el soterrador del poble.

—S’ha parlat molt de la mala salut d’Estellés, però en el llibre hi passeu una mica per damunt.
—La mala salut el condicionava, però ell anava fent la seua vida. La malaltia li posava obstacles xicotets i ell en parla en molts poemes, però és com anecdòtic. L’arterioesclerosi li llevava mobilitat, això no obstant, tenia un món interior molt gran. L’àtic era un microcosmos. Pensem en Coral romput. Explica què sent a través de les parets, que són de paper de fumar. El soroll de les canonades, què veu per la finestra. Tot això forma part del text. La malaltia el condiciona, però al mateix temps té una capacitat de viure vides que és per a traure’s el barret.

—En l’obra d’Estellés, hi ha versos que mostren un home trist, enfonsat, que canta drames tant personals com del país, però també trobem el bon vivant que s’emociona amb les cames d’una dona o un regalim d’oli. Fent la biografia, qui heu vist més?
—Tots dos. És la suma d’aquestes dues coses, perquè sense la llum no tens la foscor. Aquesta tristesa li permetia de fer el contrast i tenir fam de viure, d’aferrar-se a l’esperança i a la llum. De fet, quan parla d’encetar el Mural del País Valencià, crec que en el llibre de memòries, parla d’això, d’esgarrar versos que li semblaven massa tristos. Ell sí que tenia vocació d’aferrar-se a la llum.

—Com va ser la relació amb Burjassot, el seu poble?
—És el poble de la seua infantesa, i això sempre marca. És l’horta. Un dels poemes que he musicat és “Grills”, de Coral romput, i parla de la infantesa, de Burjassot, de son pare. Associa Burjassot a la família, a les descobertes, a l’adolescència. Un moment d’eclosió, de despertar, de trobar, de descobrir el sexe, l’amor, l’amistat… Burjassot sempre va lligat a això, però de sobte veus que els veïns el maltracten, amb l’agressió simbòlica del bust. Aquell moment, per a un home que feia versos que apel·laven a la identitat, per a un creador, ser en el punt de mira de la dreta cavernícola, devia ser molt dur.

—Estellés té versos que són himnes, que s’estampen en samarretes i en davantals. Això és bo per a un poeta? O realment el vulgaritza i impedeix que siga conegut molt més enllà de l'”ací em pariren i ací estic”?
—No t’ho sabria dir. Això demostra que ha connectat, no? Que amb dos versos puga expressar una gran idea. “Assumiràs la veu d’un poble” o “No hi havia a València dos amants com nosaltres”… Amb això has explicat tantíssimes coses… Sí que és cert que pot passar que la gent es quede en la superfície, però crec que això succeeix amb molts altres autors. No et pots quedar amb un text, has de poder mirar tot el bosc. I ell mateix no es va conformar amb aquests versos que li van donar tanta notorietat, sinó que va continuar escrivint, i la demostració és eixe llibre pòstum del Mural del País Valencià. És la seua herència.

—Aquests dies enllestiu un disc amb poemes d’Estellés, Una granota viva a la butxaca. Què ens en podeu contar?
—El dia 15 ix el primer avançament, que és una versió de “Assumiràs la veu d’un poble”. El disc anirem desgranant-lo. Al març o a l’abril, el tindrem. Hi haurà “Grills”, com he dit abans, però ara per ara no puc dir pràcticament res més. Però sí que tenim clar que “Assumiràs…” l’hem de fer, perquè ara som en eixa foscor de què parla, de buscar a les palpentes el camí. La foscor no és que torne, és que no se n’havia anat mai del tot. És un poema que, tot i haver estat escrit fa tants anys, és vigent. Fa una crida a unir esforços, a sumar la col·lectivitat, les sensibilitats col·lectives per enfrontar-nos a eixe monstre que és el feixisme que encara és entre nosaltres.

—Amb quina formació el feu?
—El format és violoncel, violí, guitarra acústica, piano, bateria, veu… Els músics que m’han acompanyat els darrers anys són els mateixos amb què el defensaré en directe. Hi ha cosetes diferents, perquè hem cercat poemes que potser no són tan coneguts. Estem molt contents, perquè hi hem posat molt d’esforç, en aquest treball, tenint en compte que celebrem el centenari.

—També sou a punt d’estrenar una obra de teatre musical titulada Arbre de pols, també inspirada en un poema d’Estellés.
—Hi ha moltíssima activitat. De broma diem que és Estellés 360 graus, perquè arribem a tots els àmbits. L’estrenem el 10 de març al Teatre Principal de València. És una ficció inspirada en un poema del Llibre de meravelles, que parla de la plaça de Sant Agustí de València en l’època franquista. En aquell moment, era on arribaven els tramvies que venien de l’Horta Sud i els autobusos que venien de Silla o Catarroja. El poema és senzillet, explica com una dona baixa de l’autobús amb una cistella al braç i només diu que va a la presó Model. A partir d’això, he fet una ficció amb la conversa que tindria aquesta dona amb un pres polític que visita a la presó. Tot això està filat amb la banda sonora que interpretem en directe. Ho dirigeix Maria Almudéver i els actors són Mireia Pérez i Àngel Fígols.

—Tot això serveix per a celebrar el centenari del naixement del poeta que torna a ser maltractat per les institucions.
—En el moment que Vicente Barrera fa eixes declaracions terribles, dient que no hi haurà ni un cèntim per a la càtedra Estellés, ja el tornen a posar en el punt de mira. Trenta anys després de la seua desaparició, continua generant controvèrsia i continua essent un personatge incòmode per a la dreta. Però, al mateix temps, ha mobilitzat moltíssimes entitats, associacions i col·lectius per celebrar de manera cívica el centenari. No hem d’oblidar que és un poeta popular i, per tant, des de la cultura de base s’impulsen iniciatives que crec que a Estellés li haurien fet una certa gràcia.

—Dieu que ha estat castigat per la dreta, però l’esquerra s’ha fet prou?
—No. No s’ha fet prou, perquè hem arribat tard. El nucli de la plataforma cívica Cent d’Estellés és una suma d’entitats que ens ajuntàrem per rescatar la Fundació Estellés perquè l’Ajuntament de Burjassot no havia pagat quatre xavos. S’encetaren converses per a crear un arxiu com toca, accessible i consultable. Es va parlar de comprar el forn de la Trabucà, on va morir el iaio d’Estellés, per fer-hi un centre d’interpretació. La càtedra Estellés, a la qual feia referència Barrera, es va crear a última hora, i quan s’havia de consignar el pressupost no s’hi va posar ni un euro. Es va crear massa tard i ha sigut molt fàcil retallar-la. Hi ha una sèrie de coses que s’haurien d’haver prioritzat els anys en què la dreta no governava.

—Confieu encara que les institucions públiques se sumen a la commemoració?
—Estem a l’expectativa de què fa l’Ajuntament de València. Però hi ha institucions que han deixat Barrera en evidència. La Diputació de València va aprovar una declaració institucional amb el PP, Compromís i PSOE. La Trobada d’Escoles en Valencià enguany va dedicada a Estellés. La de la Ribera es farà a Benimodo, governada pel PP, i a més s’hi fan moltíssimes activitats. La diputació farà més coses. S’editaran llibres d’Estellés. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua té previstes activitats… Tot això contradiu el conseller Barrera.

—Com arribeu a Estellés? Quin va ser el primer vers o el primer poema que vau llegir o que vau sentir?
—Quan era adolescent em va caure a les mans el poema “Els amants”, del Llibre de meravelles. Era una cosa del col·legi, una ferramenta, un artefacte, això d’un llibre de poesia. Però, de sobte, això t’interpel·la. Una cosa que llegeixes i sembla que està escrita per a tu. I en aquell moment descobreixes la poesia. Aquest poema em va obrir les portes a Estellés i a més poetes, a més escriptors. I des d’aquell moment no he deixat de tenir un amor pels llibres. Això em va dur a estudiar filologia, que etimològicament vol dir això. I quan comence a dedicar-me a fer cançons, pense que a les mans tinc la possibilitat de retornar eixe regal que em va fer Estellés quan era un adolescent. Les cançons van directament al cor, com la poesia.