26.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 26.03.2018 - 23:19
El nou disc de Pau Alabajos, Ciutat a cau d’orella, és un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés en el 25è aniversari de la seva mort. Avui és el dia que es compleix l’efemèride i Alabajos l’ha escollit per a presentar el disc en societat. És al Teatre Micalet de València. Abans de l’estrena, hi conversem sobre el seu sisè treball discogràfic i, com no pot ser de cap altra manera, del poeta de Burjassot.
—Per què heu decidit de musicar Estellés?
—Se m’havia quedat una espineta clavada d’ençà que vaig fer Mural del País Valencià el 2013, en què també havia musicat Vicent Andrés Estelles. Però va ser un treball més recitatiu, més rapsòdic. I ara, volia convertir en cançó els poemes que més m’han marcat autobiogràficament i que més m’han inspirat. I sentir eixa èpica que s’imprimeix quan decideixes de destacar uns versos i de convertir-los en tornada. No és un procés tan teatral com el del 2013.
—Clar, entenc que agafar un poema que commou i escollir-ne un vers com a tornada, és tot un repte. I si s’encerta, s’arriba al clímax.
—I tant. I és una decisió que implica molta responsabilitat perquè clar, els texts, no els has escrit tu. I en el moment que converteixes una estrofa en una tornada que aniràs repetint, marques que aquells versos són importants. Almenys per a tu. Però potser per al poeta no ho eren tant. Per tant, ja en fas una lectura pròpia i que ha passat pel teu sedàs.
—Musicar poemes és un perill, si tenim en compte que la poesia no és un gènere gaire popular entre la joventut?
—Jo crec que ho és en molts casos, però no en el d’Estellés, perquè és un poeta molt narratiu que pràcticament explica una història en un llenguatge molt planer i molt col·loquial. No hi ha metàfores, símbols excessius, sinó que realment documenta una realitat. És que a més a més, ell fou periodista i redactor en cap de La Provincias i, d’alguna manera, jo crec que s’autoimposava una obligació de ser nítid a l’hora d’escriure.
—Que s’entengués.
—Directe, clar, llenguatge planer, amb els peus a terra i de tu a tu. I per això crec que arriba tant al públic. Per això és tan universal.
—De fet, molts grups musicals l’han citat en temes seus: Obrint Pas, Aspencat, La Gossa Sorda… Aquest és el tret diferencial d’Estellés, que pot arribar a un públic intergeneracional?
—I tant. I a més a més, tingues en compte que aquests poemes són escrits als anys seixanta i setanta. I quan els escoltes, sembla que parlen d’avui dia. És una de les grans vàlues d’Estellés, que parla d’un sentiment universal, que és l’amor, i amb un llenguatge absolutament transversal i que s’escola per tots els porus de la pell. Jo crec que això ha fet que no només m’haja inspirat a mi, sinó a moltíssims artistes de diverses generacions, de diversos estils i, també, de diferents procedències geogràfiques. Crec que aquest és el gran mèrit d’Estellés, que des de la València més castigada, perquè quan escriu els poemes que musique hi havia una repressió franquista molt forta i una censura explícita, aconsegueix que avui tinguen sentit.
—Un dels poemes és ‘Crònica especial’, que resumeix molt bé això que expliqueu.
—Com bé diu el títol, Estellés hi fa més una labor periodística que poètica. Tot plegat sota un patró mètric, però realment hi explica el context polític i social de València. Comença amb la mort de Manolete i et posa en situació temporal, i després et va explicant coses que van passant aquells dies. I com, a través d’escenes que no tenen èpica, et diu moltes coses.
—’Les mares no sabien què fer per a sopar. Els pares escoltaven ràdios estrangeres…’
—T’explica coses que no apareixen en els titulars. La vida quotidiana d’aquelles persones que viuen la repressió, la falta de llibertat.
—S’hi parla molt de repressió, però també d’amor.
—Moltíssim.
—Penso en ‘Postal’, que fa un retrat d’amor d’estiu. Però alhora sap traslladar-te a aquells anys.
—He triat especialment aquests poemes per això, perquè malgrat de la duresa de l’episodi terrible que és la dictadura i la postguerra, ell troba moments per a l’amor. S’hi aferra perquè és el clau ardent de l’esperança. Aquest sentiment, la dictadura no el pot furtar, i ell s’hi agafa amb molta força.
—Ciutat a cau d’orella, tituleu el disc, que és el nom del primer poemari que Estellés va publicar en català.
—Sí. No fa gaire parlava amb la família i m’explicaven que el llibre que dóna títol al disc va ser el primer poemari en valencià. I quan li ho preguntaren, va dir que era el primer llibre publicat en valencià, però no el primer llibre escrit en valencià. La resta de llibres que s’havien publicat eren traduccions castellanes d’originals en valencià. Però com que la censura era tan dura i les tisores anaven a tort i a dret, aquest és el primer llibre que pot publicar amb la seua llengua i amb el seu nom.
—Quin ha estat el poema que us ha estat més complicat de musicar?
—Jo crec que Els amants. És un poema tan universal que em feia una mica de respecte. És un poema que és patrimoni de la humanitat i, sobretot, és en l’imaginari col·lectiu valencià. Aleshores, també ens recorda la veu de l’Ovidi. Posar-se a tocar això m’imposava, però el vàrem treballar molt. Tothom qui l’ha llegit ja n’ha fet la seua interpretació i n’he tret la meua particular visió. Sobretot volia estar-ne jo, satisfet amb el resultat. Després també el vaig mostrar a la família d’Estellés, i els va encantar. Per tant, ja estic tranquil.
—I tanqueu el disc amb ‘Cançó de Bressol’, un poema que Estellés va escriure després de la mort de la filla.
—Trio aquest poema perquè és un dels que ens arriba més als valencians, i sobretot, als valencians de l’Horta. És una tergiversació d’una cançó de bressol molt coneguda a la comarca. És una cançó que m’havia cantat la meua mare. Llavors, ell et parla de la mort en un llenguatge tan íntim com sigui possible, com és la relació d’una mare amb el fill quan el bressola. És un poema que, quan el llegesc, se’m fa un nus a la gola. Supose que ell no sabia com expressar tot el dolor causat per la mort de la seua filla, i va trobar que la millor manera era barrejar-hi dues situacions tan diferents.
—La repressió sura entre línies en molts poemes. Cinquanta anys després, no sembla que haguem avançat gaire.
—És interessant que uns versos escrits fa tant de temps siguen paradoxalment vigents ara, en una època en la qual hi ha tuitaires i rapers que van a la presó. Em pareix molt injust, diu molt poc d’aquesta democràcia. Cada volta sembla que anem perdent un llençol en cada bugada a nivell democràtic. I no és només això, també és el 155, l’exposició censurada a Arco… I el més greu de tot plegat, i que és això que intenten fer, que és provocar l’autocensura. Els casos de Valtònyc i companyia són un avís per a navegants perquè els artistes a l’hora d’escriure una cançó, de publicar un disc, s’ho miren dues vegades i pensen el que s’ha de dir.
—Teniu la sensació que es normalitza la situació?
—Evidentment vivim una època en la qual estem molt sobreinformats. Però sí que hi ha coses que veig que van canviant. Per exemple, es fa una assemblea territorial que es diu No Callarem i que intenta donar un cop damunt la taula; remarcar que els artistes hem de fer valdre la nostra llibertat i la nostra independència ideològica, i que cap mordassa no ens farà callar. D’això va la cultura, de poder expressar les teues emocions i els teus pensaments sense cap prohibició.
