Pau Alabajos: ‘Eixe disc és gravat en la situació política en què més ràbia he sentit’

El nou disc de Pau Alabajos es començarà a vendre demà. Igual com els darrers treballs, ‘L’amor i la ferocitat’ és un disc amb dues cares ben diferenciades: la crítica política i la ràbia per una banda, i l’esperança i l’amor per una altra. Per aquest motiu, a Alabajos, que és cantant i regidor de Compromís –no per aquest ordre necessàriament– no li agrada que li pengin l’etiqueta de cantautor polític. El treball, l’ha enregistrat al bressol del country, a Nashville (Tennessee), i n’ha resultat un disc més elèctric que els anteriors. És molt possible que un dels temes estrella sigui ‘La transició modèlica i la mare que m’ha parit’, on Alabajos buida el pap amb rotunditat i d’una manera molt expressiva sobre el ‘xantatge’ de la transició i la ‘Bíblia del 78’.

—La corrupció i la crítica política són una constant en les vostres lletres i, precisament, publiqueu el disc en el moment que es destapa un dels casos de corrupció més grans de la història del País Valencià.
—Dissortadament, és un tema molt actual. A Josep Vicent Frechina, que és un amic musicòleg del País Valencià, li vaig passar els discs i em va dir: ‘Ostres, hi ha alguna cançó que es quedarà desfasada amb el canvi de govern.’ I li vaig dir que no, que ací encara hi ha merda per traure. La que vulgues i més! I efectivament, ara és quan es van obrint els armaris i els calaixos i es van traient documents que demostren fins a quin nivell de cleptocràcia es va arribar al nostre país durant vint anys.

—En alguna lletra suposo que hi podrem identificar els Rus i companyia.
—Sí. De fet, aquesta cançó que em comentaven que podria quedar desfasada, es diu ‘Omertà’, una paraula que últimament ha eixit molt. I, és clar, què ha passat? Que en el moment que la màfia ha perdut el poder l’omertà ja no val res, i aleshores tots els empresaris implicats, com és el cas de Marcos Benavent, comencen a piular. Volen salvar la pell a costa de donar informació de totes les corrupteles que s’havien produït durant tot eixe temps. A mi em fa gràcia quan es parla dels polítics com si foren els únics corruptes, però perquè hi haja uns polítics corruptes, també hi ha d’haver un entramat social i empresarial corrupte. El polític no pot ficar la mà a la caixa si no és arreglant empresaris i terceres persones en aquests negocis tèrbols.

—En una de les dues cançons que heu avançat, ‘La transició modèlica i la mare que m’ha parit’, ataqueu molt contundentment la constitució espanyola i els partits que en són hereus.
—Sí, sobretot parle de la mentida de la transició. Sempre m’ha fet molta gràcia, i d’ací ve el títol, que quan es parla de la transició va al costat de l’adjectiu ‘modèlica’. Com volent demostrar que s’ha arribat a la fi de tots els problemes d’una dictadura que no s’ha jutjat i de la qual no s’han jutjat ni castigat els crims contra la humanitat que va perpetrar contra la ciutadania. És clar, dir ‘modèlica’ a això a mi em fa riure.

—Suposo que al disc hi haurà de tot. Amor i ferocitat, no?
—‘Firenze’, que és l’altra cançó que hem avançat, és molt més íntima, molt més personal. Dos avançaments: un d’amor i un de ferocitat. Un de més social, més col·lectiu, més de la primera persona del plural, del nosaltres. I una cançó més íntima, més personal, més de la primera persona del singular, del jo. El disc té una mica de tot. Crec que això connecta amb els altres discos, perquè sempre hem parlat de les dues coses. Sembla que quan parles de política se’t redueix a cantautor polític. Però sempre hem tingut cançons d’amor i cançons de lluita.

—No us agrada que us posin l’etiqueta de cantautor polític?
—No és que no m’agrade, simplement que redueix un poc el que és la nostra labor creativa. És a dir, jo parle de política igual que parle d’amor. No tinc cap problema a fer-ho. Moltes vegades em diuen: ‘És que és política i per tant no és normal.’ Perdona, però si una cosa no és normal és les radiofórmules, on tota la música és edulcorada; tot és ‘t’estime’ i ‘m’has deixat’. I la vida no és això. La vida té política i té amor.

—Tituleu el disc ‘L’amor i la ferocitat’. És així com veieu el moment polític actual? És a dir, ferotge però amb traces d’esperança?
—Sí, totalment. Des de la perspectiva valenciana, després de dues dècades de majories absolutes i immunitat política del PP, que ha fet i desfet sabent que l’oposició només tenia dret de protestar, ara mateix s’obre una finestra d’esperança. Però això és com el que dèiem abans de la transició modèlica, és a dir, que ningú no pense que això és la fi del camí, sinó que és el principi de començar a democratitzar el país. S’ha de fiscalitzar la feina dels nous governants dels partits. No hem de cometre l’error de pensar que perquè siguen nous partits se’ls ha de donar més confiança, sinó que realment s’han de posar en pràctica aquests mecanismes per a eradicar la corrupció i que siguen aplicables per a qualsevol partit polític que es pose a governar des d’ara fins al final de la història.

—L’heu enregistrat a Nashville. No us deu pas haver sortit un disc country?
—No [riu]. Però sí que té rock’n’roll. És a dir, guitarres elèctriques i contundència. Trenca un poc amb el que havíem fet fins ara.

—Com sorgeix l’oportunitat d’enregistrar el disc als Estats Units?
—Tot sorgeix d’un disc que m’agrada molt, que precisament es diu ‘Nashville’, d’un cantautor que es diu Joe Ross i que, curiosament, després hem sabut que viu a València. El cas és que fent recerca vaig veure que el seu productor, Brad Jones, és el mateix d’alguns grups que m’agraden molt: Quique González, els últims treballs dels Pets… Vaig contactar amb ell i li vaig dir que volia gravar un disc i li vaig passar unes gravacions. Ell em va dir que normalment va a gravar al país d’origen del cantant, però que com que ara té fills xicotets anara jo a Nashville a gravar. Així que me n’aní amb la guitarra a baix del muscle i cap a Nashville.

—L’heu definit com un disc ‘arriscadíssim i personal’. És per aquest motiu, perquè és molt més elèctric que els treballs anteriors?
—Sí, per a mi és un risc en el sentit que el públic estava acostumat a unes sonoritats molt acústiques en les quals no havíem utilitzat pràcticament la guitarra elèctrica i la bateria i el baix eren més suaus. La situació política i social em trau a la llum eixa ràbia que tenia latent. Crec que el llenguatge més elèctric i més contundent és la manera d’expressar eixe enuig que necessitava expressar. Al final crec que els discos són fotografies Polaroid del moment i eixe disc és gravat en la situació en què més ràbia política he sentit.