02.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 02.01.2024 - 22:17
Avui fa cent vint anys, el 3 de gener de 1904, es publicava el número 1 d’En Patufet, la primera revista infantil en català, que va marcar diverses generacions i que va esdevenir el setmanari en català que ha tingut més tirada de la història.
Malgrat l’èxit que tingué, la publicació, dirigida de primer per Aureli Capmany, va començar amb dificultats econòmiques i l’any següent es va haver de vendre a Josep Bagunyà, que ja editava el setmanari satíric ¡Cu-Cut!.
Pocs mesos més tard, la revista fou víctima dels efectes de la repressió política. El 25 de novembre de 1905, per un acudit al ¡Cu-Cut! en què es feia mofa de l’exèrcit espanyol, tres-cents militars van destruir i incendiar la impremta-llibreria Bagunyà, on s’editava En Patufet. També es va assaltar la redacció de la Veu de Catalunya. Com a reacció, es va impulsar el moviment unitari català Solidaritat Catalana, mentre a l’estat espanyol es congriava un moviment d’adhesió als assaltants. Es va aprovar la llei de jurisdiccions, que permetia els militars de jutjar tot allò que consideressin que atemptava contra l’exèrcit o la unitat d’Espanya.
L’assalt va originar un primer endarreriment de la publicació, que no es va tornar a vendre fins uns quants dies després, el 9 de desembre. Tot i l’humor blanc que oferia, com a revista en català no va poder restar al marge del context polític. Els anys posteriors, En Patufet va tenir un paper vital en la difusió i normalització de la llengua. L’any 1923, amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera, el català es va prohibir en l’àmbit públic i també a l’escola; això va fer d’aquesta revista un dels pocs mitjans per a fer arribar les normes ortogràfiques als infants. Va tenir un tiratge de 65.000 exemplars i 325.000 lectors setmanals, fet que la convertí en el setmanari en català amb més tirada de la història.
El 1938 va ser tancat gairebé definitivament. Malgrat que tenia vinculació amb el món catòlic, s’havia continuat publicant durant la guerra del 1936-1939, però poques setmanes abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, En Patufet es va estroncar. El número 1807 ja no arribà a sortir; el darrer duia data del 24 i 31 de desembre del 1938.
Censura, noves revistes i l’intent de retorn d’En Patufet
El règim franquista ja no va permetre que es tornés a editar. A partir d’aleshores, hi va haver una censura, executada pel Ministeri d’Informació i Turisme espanyol, que impedí el restabliment i la creació de publicacions en català. En relació amb això, l’estudi La literatura infantil i juvenil censurada per la llengua, de la filòloga Gemma Lluch, demostra un comportament diferenciat de la censura quan el contingut era en català. La conclusió del treball és clara: la censura contra obres escrites en català, èuscar o gallec per a infants i joves, que es va mantenir vigent fins a la dècada dels seixanta, no tenia res a veure amb el contingut, sinó amb la llengua en què eren escrites. Lluch observa que el criteri era aprovar llibres amb ortografia no normalitzada, de poc valor o adreçades a un públic molt minoritari i, en canvi, prohibir sistemàticament les que anaven adreçades a un públic majoritari.
Hi ha fets que demostren que era únicament per qüestió de llengua. El bisbat de Solsona va provar d’enviar una versió bilingüe sobre el catecisme adreçat a infants. Ho justificaven així: “Els nens i nenes de l’alta muntanya de la seva diòcesi havien rebut durant la dominació marxista la seva poca instrucció en català, i no poden encara comprendre-ho en espanyol.” Però, la resposta va ser clara: “Autoritzat el text en espanyol, prohibit el català.” La conclusió a què arriba l’estudi és que l’objectiu era impedir que “aquestes llengües es fessin servir com un vehicle normal de cultura”, amb “l’objectiu de residualitzar la cultura escrita en català, convertint-la en una eina útil per a escriure texts sense importància o per a tractar temes de tipus local”.
Arran dels acords signats per l’estat espanyol amb el Vaticà i una mínima obertura a partir dels anys seixanta, l’església va tenir una certa autonomia i es van poder constituir també entitats de promoció de la llengua, com Òmnium Cultural (1961). Llavors van néixer revistes infantils com ara L’Infantil, més tard anomenat Tretzevents, publicat de primer pel seminari de Solsona, o Cavall Fort (1961), de la confraria de l’escola cristiana Virtèlia. No tingué tanta sort Albert Viña, editor del TBO, que l’any 1966 va demanar permís per publicar revistes infantils en català. Com revela Enric Larreula al llibre Les revistes infantils de 1939 ençà, va rebre novament una resposta contundent de la Junta Assessora de la Premsa Infantil del Ministeri d’Informació i Turisme espanyol: “Desenganya’t, Alberto, nosaltres no tenim gens d’interès a editar revistes infantils en català, ni tenim gens d’interès que els nens l’aprenguin. Per a nosaltres el català és una llengua que ha d’anar desapareixent.”
En aquesta línia, els descendents de Josep Bagunyà, propietari d’En Patufet, van provar durant els anys cinquanta de reeditar la revista, però la censura ho impedí, amb més d’una dècada de permisos denegats. No va ser fins l’any 1968 que, finalment, va començar una segona etapa, amb el nom de Patufet, però sense l’impuls de la primera època i amb dificultats econòmiques, que van fer que el projecte acabés pocs anys més tard, el 1972.
La censura contra el català que no s’atura
L’objectiu de fer residual el català no sembla, ni de bon tros, haver acabat en l’època de la censura franquista. I ara els atacs contra el català han tornat al centre del debat polític arran de l’actuació dels governs del PP i Vox, tant a escala autonòmica com local.
Poques setmanes després de conformar-se un govern municipal de PP amb la ultradreta a Borriana (Plana Baixa), s’anunciava que el nou regidor de Cultura no solament cancel·lava totes les subscripcions a revistes en català, sinó que retirava els exemplars que ja tenien en catàleg a la biblioteca municipal. Per justificar-ho deia que el municipi no continuaria promovent el separatisme català amb els diners dels ciutadans. “No som catalans de segona, som valencians i espanyols de primera”, va arribar a dir. En van ser afectades cinc revistes: dues d’infantils, Cavall Fort i Camacuc; i també Enderrock, Llengua Nacional i el Temps.
A l’estiu, l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) va activar la campanya “Més fortes que la censura“, amb l’objectiu de fomentar les subscripcions a les revistes en català. Consisteix en una oferta de dos per un als subscriptors de revistes: per cada nova subscripció a una revista en català feta a la web noalacensura.cat, se n’enviava una altra a una entitat, associació o centre educatiu.
El mes passat, l’Ajuntament de Torrent (Horta Sud) va decidir de retirar els exemplars de la revista infantil Camacuc, l’única que hi havia en català, de les biblioteques de la localitat. “Amigues i amics, ara ens ho comuniquen de Torrent. No volen que Camacuc, l’única revista infantil en valencià, estiga present en les biblioteques de Torrent. No ens expliquem per què. Continuarem endavant, oferint lectura i cultura i trobarem la forma de tornar a Torrent”, deien, en referència a un nou atac a les revistes infantils en català, cent vint anys després d’haver nascut En Patufet.
Amigues i amics, ara ens ho comuniquen de Torrent. No volen que Camacuc l'única revista infantil en valencià, estiga present en les biblioteques de Torrent. No ens expliquem per què. Continuarem endavant, oferint lectura i cultura i trobarem la forma de tornar a Torrent. pic.twitter.com/mXo1g2ZJl2
— Camacuc Editorial (@Camacuceditoria) December 20, 2023
