08.05.2022 - 21:30
Es titula Patti Smith: Electric poet (Arte, 2021) i l’han dirigit Sophie Peyrard i Anne Cutaia. Aquest film biogràfic repassa els aspectes més coneguts de l’estrella del rock, amb bon ritme i bones imatges d’arxiu. Però bona part del contingut ja el sabem. El film no aporta res de nou sobre una de les figures més importants i enigmàtiques de l’art d’avantguarda del segle XX. Pura, sincera i bella energia de revolta. Tot i que no aprofundeix en la ment i l’ànima de l’artista, continua tenint interès sobretot pel rescat de filmacions d’arxiu i declaracions seves de l’època.
Patti Smith cantant el vers inicial de “Gloria”: “Jesus died for somebody’s sins but not mine”, és una entrada potent, que, de seguida, és reforçada per les paraules de l’artista: “La llibertat és dins meu. Això vol dir que no em preocupa la idea de ningú sobre com hauria de ser. Sóc fóra de la societat. Sóc una artista. El rock and roll és el meu art. I sóc lliure perquè puc saltar i cridar, puc aixecar el puny a l’aire. No m’importa una merda.”
Va néixer a Chicago el 30 de desembre de 1946, després de la Segona Guerra Mundial i d’una gran nevada, i va créixer en un poble de Nova Jersey. El món rural, recollir préssecs, resar (a la família eren testimonis de Jehovà), anar a l’institut i treballar a la fàbrica era viure, però no com ella sentia que havia de fer-ho.
Rimbaud, el seu germà gran
Un dia descobrí Il·luminacions, d’Arthur Rimbaud, “el seu germà gran”, un llibre que la marcà per sempre. “Si podia tenir un amor platònic amb un noi de la classe que no s’assabentaria mai dels meus sentiments, per què no podia enamorar-me de Rimbaud, encara que ell no ho pogués saber mai?” No s’ha separat mai d’ell. Ni d’Il·luminacions. Aquest llibre era un dels petits tresors que duia a la maleta quan es va traslladar a Nova York. Tenia vint anys.
En aquells anys, la riquesa material no l’interessava per a res. Era pobre, tal com ho van ser Genet i Rimbaud. Vivia com podia, dormia al carrer o als bancs. La policia li havia pegat per fer-la aixecar més d’una vegada. Amb cinquanta cèntims podia viure un dia sencer al carrer 42, anat amunt i avall. Eren anys molt durs a Nova York. Hi havia pobresa, delinqüència, marginació i drogues. Els carrers eren perillosos, però estava encantada. Volia desenvolupar la seva ment.
En unes imatges d’aquella època, recita un poema que és com una pregària d’Acció de Gràcies: “Nova York és el que m’ha seduït / Nova York és el que m’ha format / Nova York és el que m’ha deformat / Nova York és el que m’ha pervertit / Nova York és el que m’ha convertit.”
Un bosc encantat dins seu
Llegia la Bíblia d’ençà que era petita. Sempre ho ha fet. Diu que és plena de llegendes i ensenyances que l’inspiren. Però quan va descobrir l’art en una visita a un museu amb el seu pare, decidí de ser artista i abandonà els testimonis de Jehovà, massa estrictes. Admirava Rimbaud, Blake, Dylan, Pasolini, Picasso… “Si tens els collons de dir-te poeta, has de ser com els més grans”, deia aleshores. I ho va aconseguir. Es tallà els cabells de qualsevol manera i es convertí en una mena de germana petita de Keith Richards. Escrivia poesia escoltant temes dels Rolling Stones per agafar el ritme. I un bon dia, lògicament, va formar una banda de rock i es va posar a cantar. “La poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música”, tal com va dir Ezra Pound.
En Smith, poesia i música, protesta i autoafirmació generacional es van multiplicar. Connectà amb feministes, punks, anarquistes, gais, lesbianes i transsexuals. Es convertí en un símbol per a les minories marginals, un aspecte que fomentava alimentant el seu aspecte més androgin.
L’amistat amb el fotògraf Robert Mapplethorpe, amb els il·lustres inquilins de l’Hotel Chelsea William Burroughs, Allen Ginsberg i Gregory Corso, els gegants de la generació beat i la Factory d’Andy Warhol i la Velvet Underground, la va omplir de raons, sensibilitat i rebel·lia. I va triomfar.
El trampolí fou la Sala CBGB, al Bowery, prop d’on vivia William Burroughs, un dels seus guies. Al Bowery vivien borratxos, bojos, rodamons, sense-sostre, jonquis… Era l’entorn en què l’estrella de Patti Smith va començar a brillar. El CBGB era la incubadora del punk de Nova York. Hi actuaven ella, Television, Ramones, Blondie i Talking Heads. “El rock and roll estava adormit i ells li van dir: ‘Desperta!’”, recorda Smith.
“La meva generació ha fet molt contra la guerra del Vietnam. Però els nostres avantpassats de segles són guerrers. Venim d’ells. Hem de fer alguna cosa amb aquesta energia guerrera. La guitarra és la nostra arma de guerra”, deia en aquells anys.
Motor de l’underground novaiorquès
Les seves actuacions eren tot un esdeveniment. En directe era extraordinària, sorprenent. No s’havia vist mai ningú com ella. Va ser la primera, i dona, de sumar una guitarra elèctrica a recitar poemes. Ho va fer en una església. A St. Mark’s Church in-the-Bowery. Quan declamava tenia força de predicadora. Fascinava. Magnetitzava el públic. “L’escenari és gairebé millor que estar amb un home”, deia. En poc temps va esdevenir un dels motors de l’underground novaiorquès dels anys setanta.
Concerts, rondes, llibres de poemes, actes contra la guerra del Vietnam, polèmiques de premsa i grans èxits, com ara “Because the night belongs to lovers” i “People have the power”. A trenta-un anys era una llegenda viva sense haver perdut ni un bri d’autenticitat. Era rabiosament lliure. Apareixia constantment renovada, amb noves idees i més força i energia. “Si vens discs a milions de persones, has de dir alguna cosa. Si no, et quedes els diners de la gent i li dónes a canvi una cosa mediocre.”
Quan era al cim de la carrera, a trenta-tres anys, va trencar la guitarra en un concert a Florència davant vuitanta mil persones, i es va retirar. A Detroit. Es va casar amb el guitarrista Fred (Sonic) Smith. Va fer de mare durant nou anys. Quan el seu marit es va morir, ella, a poc a poc, va anar tornant a l’escenari i a la poesia. D’aleshores ençà, ha dut una vida d’acció poètica i artística. Explorar el seu univers poètic i pertorbar, tal com deia, els poderosos i les classes mitjanes. Rebel, irreductible i sempre connectada a les noves generacions.
Gran amiga dels seus amics, va ser ella qui va anar a Oslo a rebre el premi Nobel de literatura 2016 que li van atorgar a Bob Dylan. El film no ho explica, però té importància. A la cerimònia, nerviosa i apassionada fins al punt d’estar-se un moment en blanc, va interpretar amb molta força i sentiment el tema de Dylan “A Hard Rain’s A-Gonna Fall” i va emocionar tots els assistents. Aquesta cançó del 1963 diuen que fa referència als temps de la por per la crisi dels míssils de Cuba, una qüestió que no ha perdut mai actualitat.
Com deia al principi, aquest film biogràfic comercial fa honor als aspectes més coneguts de l’estrella del rock, amb bon ritme i bones imatges d’arxiu. Tot i això, per mi, la millor peça que s’ha filmat sobre ella és Dream of life (2008), del fotògraf i realitzador Steven Sebring, que va guanyar premis al Festival de Sundace i als Emmy. Es pot veure a YouTube.
L’excel·lent Dream of life (2008)
Steven Sebring va treballar durant dotze anys filmant Patti Smith. El resultat és magnífic. S’aprecia la seva trajectòria i evolució. Les seves idees i actitud davant la vida, l’art, la realitat i el públic. Les seves reflexions són molt sinceres i profundes. Res de frivolitat. Res de postures d’estrella. Autenticitat. El film, de gairebé dues hores, va descobrint l’ànima d’aquesta dona genial i rebel que no ha renunciat mai als seus amors i les seves conviccions.
Parla, recorda, reflexiona i s’explica davant la càmera. I actua. I recita. Són molt ben triades i muntades, les seqüències d’actuacions, recitals de poemes i mítings de protesta política. També va ser un referent dels moviments de protesta dels anys seixanta i setanta, contra la guerra del Vietnam i pels drets civils dels negres. I ho ha continuat essent tota la vida. Hi ha un discurs seu contra George W. Bush i la guerra de l’Irac que posa la pell de gallina.
A banda que impregna la pantalla d’ençà del primer moment, les aportacions de la gent del seu entorn íntim i artístic són un contrapunt molt ben equilibrat que reforça aquest trajecte a través d’una vida espiritual plena d’enigmes i poesia. Hi apareixen els seus pares i els seus fills. Antics amors, com ara Sam Shepard, i amics i artistes, com ara Lenny Kaye, Oliver Ray, Tony Shanahan, Jay Dee Daugherty, Tom Verlaine, Sam Shepard, Philip Glass, Benjamin Smoke i Flea.
Tots tenim una veu i la responsabilitat d’exercitar-la
Hi ha comentaris interessants: “Quan era una adolescent, somniava a ser una cantant d’òpera com Maria Callas, o una cantant de jazz com June Christie o Chris Connor, o cantar amb la letargia mística de Billie Holiday, o parlar d’afliccions com Lotte Lenya. Però no vaig somniar mai de cantar en una banda de rock and roll. Aquesta idea no existia en el meu món. Però el meu món, tal com s’ha dit, canviava ràpidament.”
I: “La meva missió és comunicar. Despertar la gent. Passar-los la meva energia i acceptar la d’ells. Estem tots junts en això i responc emocionalment com una treballadora, una mare, una artista, un ésser humà amb una veu. Tots tenim una veu. Tenim la responsabilitat d’exercitar-la, d’emprar-la.”
Hi ha molts moments únics, irrepetibles, com un esplèndid poema dedicat al Tibet que recita acompanyada al piano per Philip Glass. I un altre, corprenedor, dedicat al seu “germà gran” Arthur Rimbaud, en el cementiri on hi ha la seva tomba i la casa de Charleville-Mézières on va escriure Una temporada a l’infern.
Despertar-se del somni de la vida
Un dia, tot visitant una església amb el poeta beat Gregory Corso, van mirar-se una estàtua amb la inscripció “Memento mori”. “Recorda que ets mortal”, li va dir ell, “però la poesia no”. “Penso en això mentre camino amb les meves sabates mortals. I penso en Gregory, el nostre sagrat artista alegrement endormiscat als peus de la immortalitat.” Quan va morir un dels seus éssers estimats, Allen Ginsberg, li va dir: “No ha mort. S’ha despertat del somni de la vida. Desfés-te del seu fantasma i continua vivint el teu somni.”
En tots dos films es fa evident la seva relació constant i quotidiana amb els morts. Visita les tombes de William Blake, d’Arthur Rimbaud, de Pier Paolo Pasolini i del seu marit, Fred (Sonic) Smith. Mostra les restes de les cendres que conserva de Robert Mapplethorpe. En fa fotografies amb una càmera Polaroid, els venera i reflexiona. Les fotografies són, segons que diu, com mantenir el diàleg amb els morts. Així va inaugurar una nova faceta de la seva personalitat: la d’artista visual.
Les gotes de la boca del cavall del Gernika
Patti Smith és una gran poeta. S’aprecia en el documentari. En la seva manera de recitar i d’expressar-se i en els llibres que ha escrit. Vull recordar l’edició en català d’Auguris d’innocència (2019, LaBreu Edicions) traduït per Laia Malo. El va publicar a seixanta anys. Impressionant. Torbador. D’imatges molt fortes, punyents i misterioses. Sovint molt enigmàtiques. Amb ressons de relat bíblic o imatges, humitats i ombres dels boscs de Henry David Thoreau i reverberacions gòtiques dels films de terror. És un llibre escrit seguint les petjades d’un dels seus poetes estimats: William Blake. De qui extreu uns versos per encapçalar el poemari: “Una alosa ferida a l’ala, i un àngel que ja no canta.”
En el recull, hi ha un poema extens molt intens i profund, com una lletania, dedicat al Gernika de Picasso. Es titula “La geometria deixà veure una ruïna inimaginable” (p.99). Hi escriu: “Cavalls ploraven joies com punys / que els nens d’escola arreplegaven / per polir i deixar ben arreglades / per rifar-se cadascun dels avions / quan cessessin els bombardejos […] degotava sang de les ferides de Crist / degotava sang de les ferides d’Espanya / Sang en blanc i negre degotava.”
El poema m’ha vingut al cap veient aquest film, concretament en una escena enregistrada al seu estudi. Crec que és l’essència d’allò que extreu dels grans fets tràgics de la història de la humanitat i del paper que tenen el deure de jugar les noves generacions d’artistes que vénen al món, al somni de la vida.
Al seu estudi, entre molts papers, dibuixos, esbossos, coses a mig fer, en aparent desordre, hi ha una petita reproducció del Gernika enganxada a la paret amb xinxetes i una màscara mortuòria de l’expressionista abstracte Jackson Pollock.
Mentre la càmera va capturant els detalls d’aquell espai, la veu en off de Patti Smith reflexiona:
“M’agrada la història de Jackson Pollock. Un dia, tot fullejant un llibre de reproduccions de Picasso, em va dir: ‘Ostres. Maleït sigui. Ho va fer tot!’ I està clar que Picasso ho va fer tot. Tot excepte el que va fer Jackson Pollock. Hi ha un cavall del Gernika que té dues petites gotes a la boca. Picasso pintava sense deixar mai gotes. Són les úniques que conec de la seva obra. Jackson va agafar aquell petit detall de les gotes del cavall i va crear un nou vocabulari. Una nova i molt americana obra d’art. L’alegria de moure’s a través del procés de descobrir correspon als nous artistes. O com va dir T.S. Eliot, cada generació ha de traduir per si mateixa. Depèn de nosaltres abraçar la història i esmicolar-la. Fer-la esclatar, si cal.”
