Patriotisme i nacionalisme

Poc després de la reunificació d’Alemanya, una cadena de televisió d’aquell país preguntava a peu de carrer si els alemanys se sentien una mica orgullosos de ser-ho. La pregunta temptejava els límits de l’autocensura, i les respostes, cauteloses, mostraven una població ensinistrada a dissimular qualsevol autocomplaença nacional. La pressió havia estat tan sublimadora –el superjò freudià tan sàdic– que havia arribat a produir un nacionalisme invertit i el narcisisme havia pres aspecte d’autoodi. Durant dècades molts alemanys xifraren la seva superioritat moral a bescantar el nazisme dels altres i denigrar, sovint amb la intolerància irredempta dels justos, les aspiracions de les nacions sense estat. Més d’un aspirava a redimir-se de la màcula de la pròpia identitat identificant-se amb alguna nació ‘innocent’, de vegades fins al fanatisme. A l’exèrcit israelià, hi ha alemanys que hi serveixen com a voluntaris, no pas per pagar personalment el deute històric amb el poble jueu, cosa que fóra monstruosa, sinó per un desig irrealitzable d’esdevenir jueu i estar al costat bo de la història.

Escaldats per l’experiència dels seus pares i avis en els dos grans experiments totalitaris del segle XX, els alemanys han cercat la quadratura del cercle, intentant mantenir la cohesió necessària per a continuar essent societat sense basar-se en la continuïtat històrica. Dit en altres paraules, per a ser alemany sense pertànyer a una nació alemanya. Una manera d’enfocar aquesta pretensió era suposar que el Tercer Reich havia estat un accident històric. Elevar (o rebaixar) Hitler a la categoria de mal metafísic deixava la resta a la zona grisa de les víctimes d’una seducció o un sortilegi desmoralitzant. Hermann Broch recrea una versió nigromàntica del nazisme en la seva novel·la al·legòrica Die Verzauberung. Una altra manera de resoldre el trencaclosques era extreure l’apèndix cultural del cos social, eliminant quirúrgicament els detritus del nacionalisme i aplicant una lleialtat asèptica i purament formal mitjançant el ‘patriotisme constitucional’, com proposava Habermas a Die postnationale Konstellation.

També hi havia qui veia més perillosa la reunificació política que no pas l’herència cultural, i proposava, al contrari d’Habermas, de conservar la unitat nacional però dividida en dos estats. Era el cas de Günter Grass. No era pas la cultura alemanya que presentava un perill per a Europa, sinó un estat alemany massa gran i sense fronteres ‘naturals’ al centre del continent. La cultura no havia estat la causa de la catàstrofe, ni el nacionalisme estrictament parlant, que més aviat tendeix a tancar-se en un territori, sinó l’internacionalisme fanatitzat per la idea racial. Hitler pensava en termes continentals i de fet menyspreava la cultura alemanya; allò que l’empenyia era el domini mundial dels pobles aris i la seva expansió imperial en virtut d’una suposada superioritat biològica. Al final, les dues tesis, el pur constitucionalisme i la divisió política de la nació, quedaren falsades per la història al tombant de segle. D’ençà de la reunificació al crit de ‘Wir sind ein Volk’ (‘Som un sol poble’), els alemanys han demostrat voler nació sense les hipoteques del nacionalisme. Han reconstruït l’estat nacional mentre reorganitzaven Europa amb una idea transnacional, creativa però insuficient per a superar el model polític de la modernitat. Per això, el proppassat dia 9, el president de la República Federal, Frank-Walter Steinmeier, en l’aniversari de Kristallnacht i de la caiguda del mur de Berlín seixanta-un anys després, o sigui, en la data de la ruptura violenta i de la reconstitució pacífica de la nació alemanya, advertia contra els perills del nacionalisme agressiu i demanava un patriotisme discret, de baix perfil. La distinció entre patriotisme i nacionalisme és important, malgrat no resultar mai clara a la pràctica. Ja l’havia explicada el gran historiador neerlandès Johan Huizinga en tres conferències fetes el febrer de 1940, després del seu internament en un camp nazi i sols un parell d’anys abans de la seva mort. Feia pocs dies que els alemanys havien creat el gueto de Lodz a Polònia, el primer dels grans guetos d’internament de jueus durant la guerra.

En el seu discurs, Huizinga recordava que el patriotisme ja era molt arrelat entre els grecs clàssics, malgrat que no tinguessin gairebé consciència nacional. En la versió llatina d’aquell patriotisme, que era espacialment molt restringit i tenia un sentit essencialment polític, Ciceró deia que tothom té dues pàtries, una de natural i una altra de civil, la del lloc i la de la llei. Però els patriotes constitucionals del segle XXI blasmen el ‘localisme’ i tot el que faci referència als vincles de proximitat: llengua, família, costums. Ells es diuen patriotes d’una jurisdicció, i en definitiva d’un estat. Ara bé, els estats es formen a l’esfera abstracta i indefinida de la teoria política, però existeixen concretament en espais delimitats per una legislació. Aquests patriotes de la llei s’enganyen quan consideren que la seva legislació particular gaudeix del privilegi de la universalitat, ja sigui per revelació divina, pel fet d’encarnar la idea de progrés, el destí manifest de la humanitat, o les lleis eternes de la raó. Un exemple d’aquest malabarisme conceptual i falsificació de la història l’oferí Emmanuel Macron el dia 11, en el discurs pronunciat a l’Arc de Triomf per commemorar l’acabament de la Primera Guerra Mundial. Macron va lloar el sacrifici dels combatents francesos, que havien ofert la seva vida per defensar uns ideals universals, com un exemple de generositat i de moralitat, sense esmentar en cap moment que la Guerra Gran fou la guerra nacionalista per excel·lència, ni que cap dels països bel·ligerants tingué el monopoli de l’idealisme. França va participar en la matança no pas per raons edificants sinó com a aliada de Rússia, que hi entrava per defensar el nacionalisme serbi per raons d’afinitat religiosa. Tots lluitaven pels imperis respectius. Macron –qui, diguem-ho de passada, és el cap d’estat occidental més ideologitzat i seria el més perillós si França encara fos una potència– s’afegia impúdicament a la mentida que un segle abans havia enviat disset milions d’homes a l’escorxador en la guerra civil que va enfonsar Europa.

És curiós com els estats europeus, preocupats pel retorn del fet nacional reprimit en una Unió encallada econòmicament i incapaç de viure a l’altura dels ideals proclamats, recuperen termes desacreditats per a conjurar homeopàticament el perill. Recorren al ‘patriotisme’ com a fre de mà però també per instar els ciutadans a fer pinya al voltant de l’estat. Si Steinmeier, tot advertint contra el nacionalisme agressiu, apel·la a un patriotisme discret i digne, Macron tensa la semàntica amb radicalitat jacobina quan diu que ‘el patriotisme és exactament el contrari del nacionalisme’. Ho diu intencionadament per provocar el president dels Estats Units, present en l’ocasió, el qual, juntament amb molts defectes, té la virtut, o la malaptesa, de la sinceritat quan es declara nacionalista. Car els Estats Units són un país extremament nacionalista, que des de la Segona Guerra Mundial ha viscut en la contradicció d’un internacionalisme practicat, amb grans errors i un endeutament insostenible, des d’una concepció nacionalista de la història.

Sense dissimular, Macron venia a dir a Trump que representa la cara fosca d’Europa. Però amb aquella inconsciència dels superbs, feia alhora una lloança arrauxada de la Gran Nació com a promotora d’universalitat, o sigui, dels principis jacobins que acompanyaren l’eclosió del nacionalisme i que Napoleó escampà per tot Europa amb la Grande Armée.

Molt lluny de l’alçada de Charles De Gaulle, capaç de sostenir la il·lusió d’una França-potència davant la Casa Blanca, Macron es presenta com el paladí del patriotisme homologat per Brussel·les, perquè hi veu la darrera oportunitat de reconquerir el lideratge francès dins la desmembrada fraternitat europea. El seu discurs autocomplaent i ignorant del cost en vides humanes del fanatisme de ‘la raison’ és perfectament representat en una altra novel·la de Broch, justament titulada Die Schuldlosen (‘Els innocents’) i oportunament ambientada al final de la Primera Guerra Mundial. Havent arribat al poder després de l’armistici, la socialdemocràcia, diu Broch, mantingué intacta la forma de vida de l’Alemanya imperial. El protagonista d’una de les històries que componen la novel·la és un mestre de matemàtiques anomenat Zacharias, patriota condecorat amb la creu de ferro. Acostumat, com molta gent, que les seves opinions coincideixin amb les dels poderosos, Zacharias ingressa en el Partit Socialdemòcrata. I un dia, tot menjant una salsitxa, mentre conversa amb un alumne sobre la idoneïtat de regar-la amb vi, aquest li diu que la cuina és internacional i principi de la fraternitat mundial. Zacharias també sap fer distincions semàntiques: ‘Internacional és no-alemany; fraternitat és alemany’, diu. ‘Pensava que éreu socialdemòcrata’, objecta l’alumne. ‘I ho sóc, un lleial socialdemòcrata alemany’, respon Zacharias. ‘Aleshores hauríeu de tenir una actitud internacional’, que li engalta. La rèplica és per a llogar-hi cadires i la tradueixo sense més comentari. Que el lector en tregui les conseqüències que millor li semblin:

«La tinc. Sóc un internacional de soca-rel i ben lleial. Però nosaltres, alemanys, haurem de liderar l’internacionalisme; els russos no ho faran ni tampoc els francesos, i ja no parlem dels altres. La internacionalitat democràtica rau en la fraternitat, no pas en una vàcua federació de pobles, i la nostra tasca consisteix a inculcar-ho al món, especialment a les democràcies occidentals suposadament victorioses.»