Ja és a les llibreries Caps de serp (Edicions del Periscopi), el primer treball d’investigació en profunditat del reverenciat periodista Patrick Radden Keefe, autor de No diguis res i L’imperi del dolor, entre més. El llibre, escrit el 2009, narra uns fets ocorreguts els anys noranta i ara s’ha traduït al català. En paraules del seu gran divulgador, Xavier Montanyà, “està escrit, amb un ritme extraordinari i un talent narratiu que el situa en un lloc de privilegi entre el periodisme i la literatura, terreny, el de l’anomenada no-ficció, en què ha destacat com un mestre. En aquest cas, l’autor es va endinsar durant tres anys en les profunditats més ocultes del misteriós món de les màfies xineses de Chinatown, de Nova York, dedicades, sobretot, al contraban de persones”. Un contraban amb ramificacions per tot el món.

Ahir, dimarts, l’autor que triomfa a casa nostra com anys enrere el músic Tom Waits (a Catalunya, hi tenen un exèrcit de fans) va oferir una conferència de premsa en línia atesa per gairebé trenta periodistes que, com sempre, va respondre amb humilitat i cura. Patrick Radden Keefe va respondre sobre tres grans blocs: detalls sobre el llibre Caps de serp; reflexions sobre el fenomen migratori, tant present al llibre com ara; i reflexions sobre el periodisme i la seva captivadora tècnica periodística.

Sobre el llibre en si, l’autor va revelar com s’ho havia fet per entrar en un món (el de les màfies de persones) i una cultura (la xinesa) tan allunyats d’ell. L’autor no parla xinès, ni mandarí, ni el dialecte parlat al Fujian de la majoria dels protagonistes. I la resposta és que Radden va passar tres anys visitant Chinatown acompanyat d’un dels comptables del barri, William Chang, que li va fer de traductor, li va muntar reunions i el va acompanyar a la Xina. “Al llibre no surt el seu nom. Ara ja el puc dir. Sense ell, aquest llibre no hauria estat possible.” L’altra persona clau va ser Lili Lao, traductora de la Germana Ping, la fascinant dona que liderava les màfies xineses, i tot un imperi amagat, que va acabar tancada a la presó, i d’allà estant, ella i Radden Keefe es van cartejar amb l’ajuda inestimable de Lili Lao. “Quan parles d’una cultura que no és la teva, has de fer-ho amb respecte i curiositat. I jo sempre em poso aquesta prova: els xinesos (o irlandesos, en el cas de No diguis res), quan em llegeixen, aprenen coses, veuen que els entens, o només veuen un turista que passa per allà i fa generalitzacions? Estic content de dir que, encara avui, sino-americans que llegeixen el llibre me’n parlen bé. En part, gràcies a Lili Lao, que va connectar amb Ping com jo no hauria pogut fer-ho. S’havien fet molt amigues”, deia. Com a contrapunt, l’autor va parlar del film The year of the Dragon, de Michael Cimino, que també parla de màfies xineses, però explotant-les, segons ell, amagant la humanitat dels xinesos. “Hi ha gent que diu que és una violació que un blanc parli d’una cultura i una gent que no és la seva. No hi estic d’acord. Hem de poder ser empàtics amb els diferents.”

Sobre la fascinant Germana Ping, ahir Radden Reefe va revelar que havia mort de càncer de pàncrees a la presó, poc després de la publicació del llibre. En canvi, un altre dels gàngsters del llibre, A.K, va acabar sortint-ne i ara és un home de negocis lliure i respectable. “Quan acabeu el llibre, ja em direu si és just, o no, aquest final”, deia un Reefe, que explicava que els arxius de la policia, les transcripcions dels judicis (on ell va assistir), la paperassa que pot ser tan feixuga per a molts, per a ell és una òpera davant els ulls. Una òpera ben profitosa, que la seva investigació es va avançar fins i tot a l’FBI, segons que explica Montanyà.

Sobre el fenomen migratori, rerefons del llibre (un rerefons que il·lumina, amb dades sobre els milions i milions de xinesos que han emigrat als EUA, treballant com esclaus, als segles XVIII, XIX, XX i XXI), Reefe va explicar la següent paradoxa. Quan el vaixell Golden Venture va naufragar a Queens, Nova York, el 6 de juny de 1993, als cellers van trobar-hi tres-cents ciutadans xinesos il·legals, homes, dones i nens. Va ser l’espurna que va encendre aquesta investigació. Aleshores, als Estats Units manava Bill Clinton. El demòcrata Clinton. “Va ser la seva primera gran crisi. I la seva opció va ser pressionar perquè les persones fossin repatriades, retornades, a la Xina. En canvi, molts senadors republicans van pressionar perquè aquelles persones poguessin quedar-se als EUA, fugint, com fugien, del comunisme.” Demòcrates contraris a la immigració i republicans, a favor. Una paradoxa, deia Reefe, que creu que, en el fons, la gran majoria de gent antiimmigració, com Donald Trump ara, té un fons de racisme que els fa creure que no hi ha cap emigració bona.

Podeu comprar Caps de serp de Patrick Radden Keefe a la botiga de VilaWeb

Sobre l’ofici, Reefe, molt crític amb la intel·ligència artificial i les mentides que el ChatGPT dóna per bones, creu que el periodisme també consisteix a trobar coses que no són a la xarxa, gent que no ha parlat mai, arxius i documents que no es troben en línia. Aconseguir perles gràcies al contacte directe. Això també és marca de la casa Reefe. I, sobre la manera de presentar  aquesta informació, Keefe diu: “La millor manera de quedar-ne absorbit és amb una història. Els mites, les faules, són la millor manera de traspassar informació. Hi ha periodistes que són molt bons aconseguint informació, que després vomiten. No és el meu cas. Per a mi, és important la seducció del relat. Jo explico històries no tan sols per militància, sinó perquè m’atrapa la història, la seva bellesa”… i les seves digressions. “M’encanten les digressions en els relats. Anar-se’n una mica. Hi ha un film d’Alfonso Cuarón, Y tu mamá también, que ho fa amb la càmera. Surt de la història, mira per la finestra una estona, i després torna. Això a mi m’encanta”, deia, tal com poden testimoniar els seus lectors.

Per acabar, cal destacar la mirada de Reefe sobre el periodisme, amb aquesta frase per al record: “El periodisme et dóna llicència per a ser ingenu, per a mostrar ignorància.” Ho deia sobre la seva darrera estada a Barcelona, aquest estiu, convidat pel CCCB, que va saber captar la connexió del públic català amb un autor que es va amarar de la nostra història, es va entrevistar amb molta gent, i que, amb ingenuïtat primer i lucidesa després, ves no n’acabi escrivint alguna cosa, com ja vam informar. Veurem aleshores si, com els xinesos, i els irlandesos, els catalans veiem que parla de nosaltres amb respecte i curiositat, i ens ensenya coses, ell que queda atrapat per llocs, com diu que és el nostre, “on el passat no ha quedat ben digerit, on sempre ronda l’ombra del passat, que queda connotat en la política, la llengua, la literatura o els esports”.