Patrick Radden Keefe, molt intrigat per Catalunya

Patrick Radden Keefe (1974), l’home que torna la fe en el periodisme, potser acaba escrivint sobre el cas català. El reverenciat autor de No diguis res (Periscopi, 2020), que va despullar l’IRA, i Gerry Adams especialment, potser ens despulla a nosaltres. El valent periodista nord-americà que va escriure L’imperi del dolor (Periscopi, 2021), en què despullava la multimilionària família Sackler, fa un mes i mig que va aterrar a Barcelona, on s’estarà fins a final de mes. Aquests dies es reuneix amb professors, acadèmics i més gent per documentar-se sobre el país i la cultura catalana, perquè, diu: “M’encurioseix molt, aquest lloc.”

Keefe ho va explicar, entre més gent, a tres periodistes de Crític, Mèdia.cat i VilaWeb, en una trobada abans-d’ahir en una de les sales del CCCB. Keefe hi fa de resident, i durant dos mesos ha convidat periodistes que vol destacar, ha fet debats, xerrades i seminaris, tot impulsat pel CCCB mateix. I, amb el temps sobrant, Keefe s’ha documentat.

“No voldria ser l’americà que és aquí durant un mes i comença a fer grans pronunciaments com si ho tingués tot clar”, deia, tot tímid i reservat. “Tinc més preguntes que no pas respostes. Però m’intriga molt, aquest lloc. Hi estic molt interessat. Tinc preguntes sobre Catalunya, la història a l’època de Franco, les seves conseqüències, les maneres en què no es va discutir la veritat històrica i alguns dels traumes posteriors. Estic interessat en la llengua catalana. Vaig escriure un llibre sobre Irlanda del Nord i, per mi, hi ha analogies interessants amb la llengua, i com es converteix en pronunciament polític. N’he llegit i també m’he reunit amb acadèmics, historiadors. El meu traductor català, Ricard Gil, em parlava de l’escena del rock català underground, ja fa dècades. Tot això em sembla molt fascinant. I, en algun moment, potser tornaré i en faré una història.”

Keefe és un mestre a l’hora de construir obres de no-ficció amb tècniques de la ficció. Els seus llibres es llegeixen com una novel·la i il·luminen com un assaig. Keefe necessita la història personal per a explicar la idea abstracta. És l’element que li falta en el cas català: “La manera com treballo és que he d’esperar fins a trobar una història sobre persones reals. Te’n donaré un exemple. Els oligarques russos i com havien posat en perill Londres. Aquesta era la idea d’un assaig. Però no havia trobat la manera d’escriure’n res més llarg. Llavors, l’estiu passat, em van dir. ‘Conec aquesta família que tenen un nen que es fa passar per fill d’un oligarca rus.’ Molta gent s’ho va creure. I al final el nen va acabar mort. Aquesta és la manera d’entrar a la història més gran que vull explicar, que són els oligarques. Doncs espero que en algun moment, i podria ser la setmana vinent, podria ser l’any que ve, podria ser d’ací a cinc anys, probablement hi haurà alguna història que em tornarà a portar ací. I podré explorar totes aquestes qüestions. Però a través del prisma de persones reals.”

Keefe va ser introduït a casa nostra per l’editorial Periscopi (No diguis res, L’imperi del dolor, Canalles), una editorial que aquest setembre recupera el llibre Caps de serp: una crònica sobre el poder i el contraban de persones a Chinatown, una de les primeres obres de l’autor. Abans-d’ahir, durant la distesa trobada, també va parlar dels dos periodistes que ha fet portar al CCCB per impulsar-ne l’obra i  la fragilitat de la veritat que ens afecta a tots, Segons ell,  les xarxes socials, una certa mena de política (Trump i més) o la intel·ligència artificial han fet que la gent qüestioni el valor del periodisme. Ell promociona periodistes que el reforcen: “Tom Burgis ha escrit llibres que tracten bàsicament la idea que, per als molt rics, no n’hi ha prou amb tenir una casa bonica, un vaixell bonic, un avió bonic. El que molts dels rics volen fer ara és, de fet, controlar la realitat, reescriure la seva pròpia història. I a vegades això vol dir contractar gent per semblar un filantrop o suprimir certes històries. Patricia Evangelista és un cas molt diferent. Escrivia sobre Rodrigo Duterte i les Filipines, sobre els esquadrons de la mort, desaparicions forçades. I, en el seu cas, la veritat és fràgil en el sentit que el govern reprimeix històries sobre assassinats, assassinats extrajudicials per part de l’estat. És una dona que moltes vegades ha hagut de viure amb protecció, ha hagut de ser molt prudent sobre els seus propis moviments perquè la seva feina ha fet que la seva vida sigui en perill.”

Famós per la seva habilitat de fer biografies i retrats de gent que es nega a rebre’l (ni els Sacklers ni Gerry Adams no han volgut) preferiria, així i tot, que el rebessin: “Vaig escriure una història per The New Yorker sobre Larry Gagosian, que és el comerciant d’art més gran del món. No creia que em rebés. Ho va fer. I va ser genial. I em va sorprendre amb algunes de les coses que va dir. Sincerament, crec que va ser intel·ligent per part seva parlar amb mi perquè probablement hauria estat un article més dur si no hi hagués parlat. Quan t’asseus davant d’algú i hi parles durant hores i hores, el veus en una altra dimensió.”

Els anys més foscs de la seva vida

“Va ser horrible.” Així descriu l’experiència del debat de Biden i Trump que ha encès les alarmes al Partit Demòcrata dels EUA, per la feblesa d’un Biden molt senil. “És dolorós veure perdre el bo. Saps, tinc quaranta-vuit anys, i crec que ara visc el moment més fosc del meu país. Cal prestar atenció a les decisions del Tribunal Suprem, que duraran molt més que Trump, que ja és vell. L’altre dia va decidir que és un crim dormir al parc, si ets un sense-sostre. És grotesc. Tota la meva vida he pensat en els Estats Units com un país fonamentalment bastant centrista. Però mira què passa a França, perquè hi ha una mena de cosa semblant. Ni tan sols crec que sigui el debat tradicional dreta-esquerra. Crec que és el tema del culte a la personalitat. La dreta religiosa ha abraçat Trump. Estimen Trump. I són com són.”

“Crec que Trump podria guanyar, sí. O perdre. Si Biden es retira, no ho sabem. Però les enquestes que han sortit aquestes darreres vint-i-quatre hores semblen realment dolentes. I espero que la gent fins al novembre es desperti i vegi que no volem viure en una teocràcia religiosa. No volem viure a l’Iran”, deia un Keefe proper i distès.