Patrick Radden Keefe, l’home que torna la fe en el periodisme

“A la presó ens l’hem llegit tots. I ara anem convencent els funcionaris que també el llegeixin. És un llibre excepcional”, deia fa mesos Jordi Turull sobre No diguis res (Periscopi), el llibre de Patrick Radden Keefe (1974) sobre la història de l’IRA que va triomfar a la presó dels Lledoners i entre el públic en general. Aquest  periodista del New Yorker és “un dels millors periodistes d’investigació dels nostres temps”, en paraules de Xavier Montanyà, un dels seus grans divulgadors a casa nostra. Ahir era a Barcelona per a presentar el seu darrer llibre, L’imperi del dolor (Periscopi). Com deia Xavier Graset a l’entrevista que li va fer al 3/24, estem tots enganxats als llibres de Patrick Radden Keefe, l’home que torna la fe en el periodisme. L’home que aporta dades de no-ficció i estructura de novel·la.

L’obra documenta en sis-centes planes la història familiar i empresarial de la família Sackler, els multimilionaris que han fet arribar al mercat medicaments com el Valium, però també l’Oxycontin, una droga contra el dolor, un analgèsic addictiu que ha causat milers de morts per sobredosi, emparentada químicament amb l’heroïna, i que sorprenentment ha estat declarada legal i prescrita pels metges durant dècades. La crisi dels opiacis als Estats Units té xifres terribles (mig milió de morts i dos milions d’addictes en vint-i-cinc anys) i s’explica en part perquè l’Oxycontin era legal. Una dada impressionant que va donar l’autor: en àrees en què, ara fa vint-i-cinc anys, el màrqueting per a col·locar la droga legal d’Oxycontin entre els metges es va impulsar molt, ara es veu que l’addicció a l’heroïna és molt més alta que en les altres. L’una droga portava a l’altra. I totes dues poden matar per sobredosi.

Radden, en la visita d’ahir, la primera visita internacional que fa després de la covid-19, va demostrar que els grans són també humils, i davant l’audiència admirada de periodistes que mig omplia el vestíbul del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) es va mostrar amable, educat, disposat i gens tibat. I hauria pogut ser diferent, que és autor de best-sellers de no-ficció, treballador de la revista New Yorker, llicenciat a Columbia i doctorat a la Universitat de Dret de Yale. L’home va ser cordial ja d’entrada, quan va agrair la feina del seu traductor, a qui deixava pauses constantment perquè fes la feina. La intervenció de Radden és, editada, la següent:

“M’interessava la frontera entre la droga legal i la il·legal. Vaig començar a escriure sobre drogues fa molt de temps i primer em vaig centrar en drogues il·legals i càrtels de Mèxic, entesos més com a negocis que no pas com a organitzacions criminals. Fins que vaig veure que el 2010 els càrtels havien començat a enviar més heroïna que mai als Estats Units. Per què? Perquè la demanda dels EUA pujava. Una generació sencera havia començat a consumir heroïna, però abans havien pres drogues legals amb recepta, opiacis derivats del cascall. La crisi opiàcia és una de les pitjors crisis dels EUA. 500.000 persones han mort aquests darrers vint-i-cinc anys per sobredosi. Més de dos milions d’addictes. I la droga que va començar tot això va ser l’Oxycontin. Feta per Purdue Pharma. Una família en són els amos, la família Sackler. Van fer 35.000 milions de dòlars amb l’Oxycontin. És a dir, vaig començar amb Chapo Guzmán i els càrtels de Mèxic i vaig acabar al cor dels cercles més exclusius de Nova York.

L’administració va etiquetar l’Oxycontin com a droga que no podia ser addictiva. I es podia fer servir no solament en cas de càncer, sinó per a dolors molt més moderats. Però cada vegada més gent s’hi va enganxar. En van morir de sobredosi. I es va enviar al mercat negre. És un exemple de la frontera: venen drogues legals, però acaben al mercat negre.

El primer terç del llibre se centra en Arthur Sackler i la seva gran visió: si vols vendre medicaments no has de cercar el pacient, sinó el metge. Són ells que recepten. Ara ho fa tothom, però van començar ells. És una història que explica com els metges són seduïts per la gran indústria farmacèutica. Es van gastar nou milions de dòlars en dinars amb metges.

Aquest llibre se centra en aquesta família, però també en el sistema que ho permet. L’Administració d’Aliments i Fàrmacs (FDA), els reguladors, en formen part. Els Sackler diran, amb raó, que només venen droga legal. I explico que el funcionari de la FDA que regulava la seva droga va acabar treballant per a ells per cobrar tres vegades més. Vull demostrar que no hi ha res nou. Explico la història de la farmacèutica Pzifer, que va subornar la FDA durant la dècada dels cinquanta. Per mi és incòmode publicar un llibre com aquest el 2021, quan porto el vaccí de Pfizer contra la covid-19 al meu cos. És una indústria i la mou el benefici. Però no sóc tan escèptic per a no voler escoltar els metges. I la darrera cosa que m’agradaria és que algú no es volgués vaccinar després de llegir el llibre. Escèptics amb la indústria, sí, però alhora hem de veure que fan miracles com aquests vaccins contra la covid-19.

En no-ficció cerques moments de novel·la, però no te’n pots inventar. Has de trobar-ne. Vaig descobrir una entrevista d’Arthur Sackler (no a internet, sinó en una revista universitària en paper) en què explicava que el seu pare, l’immigrant jueu que arriba al país, ho perd tot durant la Gran Depressió dels trenta. Tenia tres fills i els va dir: “Ho he perdut tot menys el bon nom. I és la cosa més important. Una fortuna es recupera. Si perds un nom, no el recuperes mai.” I dècades després no trobes el nom Sackler a la web de les empreses, però hi ha l’ala Sackler al museu Metropolitan, al Louvre, a universitats d’elit. Eren l’exemple de la filantropia. Posaven el bon nom arreu. Doncs ara el nom cau. Amb l’escàndol comença a haver-hi museus que en retiren el nom. Falta el MET, encara. No és justícia, però és alguna cosa. He parlat amb massa mares que han perdut un fill; i això és molt més important que el fet que el Louvre hagi retirat el nom Sackler del museu.

Escrivint el llibre n’he rebudes moltíssimes, d’amenaces. Quan parles de milionaris t’envien una allau d’amenaces i un exèrcit d’advocats. Però mai com ara. Només anunciant que feia el llibre ja vaig rebre una carta. Espereu una mica que escrigui, no? I durant el confinament estava tancat a casa i vaig veure un detectiu privat plantat a davant. Jo sabia que rebria amenaces, i sabia que les faria servir. Les cartes que m’enviaven les he incloses en el llibre. Quan reps cartes com aquestes et ve por: “A veure si he dit mentides en articles i ells tenen raó…” I no. Són cartes en què veus que els seus advocats menteixen. Jo transcric la carta i els documents que les contradiuen.

Vaig néixer als EUA. Sóc tan escèptic sobre els mites americans com ningú. I un dels meus grans temes és estudiar com els relats competeixen entre si. El primer terç del llibre encaixa en el relat del somni americà. Els Sackler són fills d’immigrats que arriben a dalt de tot per l’ascensor social (amb el benentès que són homes i blancs). És real. Però en la seva història hi corre un torrent immoral. Causa dolor i sofriment. Si llegint els llibres acuses el sistema, estarà bé. Diners, poder i mercat lliure es barregen d’una manera devastadora. Un milió de persones es mor i ningú no en parla? La resposta és el sistema.

Se n’han sortit? Sí. La meva predicció era correcta: la família se’n sortirà perquè la culpable ara és l’empresa, no la família. S’ha resolt que l’empresa fa fallida, i amb un recurs concursal. La companyia es dissoldrà, l’empresa ho accepta, la família no. La família ha retirat 10.000 milions de l’empresa aquests darrers anys i ara l’empresa n’haurà de pagar 4.500. Però no admeten haver actuat malament i la sentència diu que la família mai no podran ser jutjats per aquests fets. Tenen una fortuna d’11.000 milions, i quan acabin de pagar, la seva fortuna serà més gran, ni que sigui pels interessos que generen els diners.”