Patrick Gifreu: “El vi és una penyora de permanència i d’arrelament del català amb la seva terra”

Patrick Gifreu ha traduït al català El llibre dels vins (De Vinis) d’Arnau de Vilanova, publicat per Vibop dins la col·lecció Envinats. Gifreu, a banda de fer una traducció excepcional, per l’aportació que representa i per la qualitat que ofereix, ha afegit un pròleg i notes que amplien el valor del llibre. Molts fils per estirar sobre el vi com a medicina, com a aliment. Sobre el vi i l’aigua. Sobre el vi i l’alquímia. Sobre el vi com a fil de la  nostra cultura. En aquesta entrevista parlem en Gifreu de tot això i també de la seva trajectòria com a artista, traductor, pensador, que des de Catalunya Nord no ha parat mai. Les seves paraules són més que respostes. Aquí, un primer tast: “Ep!, que consti, la venjança encara dura, ja som prou grans, sota forma de llibre i de llibre vinater. Perquè en el vi també s’amaga aquest instant epifànic tot i que aquest irromp a través de la copa i l’hàlit joiós que exhala: esclata la vida.” El Llibre dels vins es presentarà a l’Espai Boqueria de Barcelona demà a les 12.00, amb inscripció prèvia. Hi intervindran el medievalista Joan Santanach i l’editora, Montserrat Serra.

—Què representa El llibre dels vins dins l’obra d’Arnau de Vilanova?
—El Llibre dels vins és el text més llarg que Arnau ha dedicat a la composició de medicaments mitjançant l’ús de vi. El llibre comença amb una dedicatòria al rei Robert de Nàpols que inclou una estratègia brillant expressada de manera sibil·lina. Segueix un elogi del vi i els seus mèrits. A continuació, l’autor explica les composicions senzilles i descriu els tres processos mitjançant els quals podem preparar vins. Finalment, ofereix una cinquantena de receptes que ocupen tres quartes parts del llibre. La paraula “vins”, pel que fa a la medicina, es diu de diverses mescles i composicions de vi, que els metges recepten com a remeis, als quals donen noms diferents. Es tracta de vins aperitius, laxants, procreatius, cosmètics, oftalmològics amb aplicacions especialitzades (tractament de ferides, memòria, gent gran, etc.).

—I la qüestió de l’alquímia, també hi és?
—El Llibre dels vins brilla amb un esclat fins ara desconegut, llançant una nova llum sobre l’Speculum i el Rosarius, entre altres, encara que s’admeti que no van ser escrits per Arnau. El De vinis és el lloc on es formen relacions privilegiades entre la pràctica alquímica, la medicina, la teologia i la política. Arnau utilitza l’alquímia no només com a objecte de metàfora, sinó com a mitjà provat per a aconseguir una veritable medicina subtilitzadora.

—Arnau de Vilanova és recordat com a metge, però va ser molt més que això. Què en destacaríeu més? El vessant filosòfic, el religiós, el científic?
—Arnau de Vilanova, tot i ésser un personatge importantíssim en el món medieval, és a nivell general un desconegut o, cosa que és pitjor, un mal conegut. La història ha colgat sota mil mites o llegendes diferents la correcta interpretació i memòria d’aquest pensador català. D’uns cent anys ençà, aproximadament, la crítica històrica ha anat situant al seu lloc històric i real la persona i l’obra d’Arnau. Manquen, però, encara moltíssims estudis i esforços per tal que Arnau sigui conegut com tot autor de la seva importància es mereix. Tot sovint apareixen manuscrits nous de les seves obres, moltes de les quals no són editades ni, simplement, transcrites i per tant no estudiades. Els estudis sobre Arnau són necessàriament parcials i provisionals. Les històries de la filosofia i els diccionaris filosòfics en presenten generalment una imatge mítica, encara. Això pel que fa a l’Arnau en general i a l’Arnau espiritual en particular. Recomano el volum 93 (2002) de la notable col·lecció Clàssics del Cristianisme de l’Editorial Proa, dedicat a Arnau de Vilanova. Conté la traducció al català de cinc obres teològiques arnaldianes en llatí que fins avui no havien estat traduïdes a cap llengua moderna. Gràcies a aquest volum de Clàssics del Cristianisme disposem ja en català d’un corpus remarcable de textos arnaldians.

—I de l’Arnau de Vilanova metge?
—Pel que fa a l’Arnau metge, només puc indicar al lector l’existència de les Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia. Aquest monument hauria de ser col·locat a la teva biblioteca i suscitar l’enveja dels teus col·legues. L’edició de les obres mèdiques d’Arnau de Vilanova és, sens dubte, una de les principals contribucions de les últimes dècades al nostre coneixement de la vida intel·lectual en l’edat mitjana. També ofereix una excel·lent base de reflexió sobre el que és la medicina, com a ciència i pràctica, en totes les èpoques. Arnau combinava l’experiència humana de la pràctica entre pacients il·lustres i exigents a les qualitats d’un intel·lectual d’alt nivell. Però, sobretot, era un home compromès, com diríem avui: compromès amb la vida político-religiosa del seu temps, tant com ho va ser en el seu ensenyament mèdic, on posava una certa passió a defensar les seves idees.

—Per què costa tant de restituir el paper que li pertoca en la història, a Arnau de Vilanova?
—Per algunes raons ben comprensibles. La primera és la compartimentació del saber que han imposat les visions d’estat, segons les llengües que hi dominen. Fins als treballs del pare Miquel Batllori per a demostrar la valencianitat d’Arnau, hom s’aferrissava a França a una provençalitat gàl·lica, sense fonaments. Quan això ja no ha estat possible, doncs ja no se n’ha parlat més. Hi ha tanmateix algun estudiós aïllat, com per exemple Antoine Calvet, o Marilyn Nicoud, que duen a terme una investigació sobre Arnau. Però no hi ha cap biografia, ni obra traduïda i, ho cal dir, escassos estudis. Hom pot trobar raons més específiques i tècniques. Com per exemple, el fet que les edicions que s’han fet de l’obra d’Arnau, les principals, les Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), són excepcionals, magnífiques, multilingües. Potser per això no tenen significats equiparables i equivalents. Parlo aquí de França, però també podria dir la mateixa cosa de la resta de la península. Car els grans autors catalans medievals han de ser reconeguts a fora com a eminències europees, amb tot allò que els correspon. N’estem ben allunyats. En aquest terreny hom es mou lentament.

—Sorprèn, vist amb ulls d’avui, que el vi fos considerat un aliment bàsic com expliqueu en el pròleg.
—Sí, la nostra mirada també és esbiaixada. Per què? Perquè ens cal fer la genealogia dels conceptes i de les concepcions medievals, i això no és gens fàcil. Sols en un cert nivell d’investigació un pot veure com els autors llatins són deutors dels autors àrabs i cristians orientals. Això pel que fa a l’aspecte científic del vi com a remei i com a aliment alhora. Aquesta feina la cal posar al nivell dels lectors no especialitzats. És una aportació que s’ha detallat en el pròleg. Ara bé, pel que fa al consum, per bé que depengui d’aquesta visió científica, és, se sap, mil·lenari a ca nostra. I grecs i llatins hi tenen un paper destacat també, en aquesta història. A més, per avançar aquesta afirmació, segons la qual el vi és aliment, cal, a més de demostrar-ho citant les fonts, aconseguir fer-ho en un lloc ja ben establert, és a dir, en la història de l’alimentació. No és gens fàcil. En efecte, la feina és inacabable. Caldria al meu entendre que aquestes fonts, àrabs, cristianes orientals, gregues i llatines, fossin abastables, és a dir llegibles i traduïdes. Les hem de considerar també patrimoni nostre. Em permeto afegir que tot concepte antic, per dir-ho així, pot ser sotmès a una anàlisi com aquelles que ens agrada tant de fer, a nosaltres moderns. Però que tots els aspectes d’un mateix producte poden formar un macrocosmos en una civilització antiga. Difícilment es poden destriar els aspectes socials dels religiosos, científics, etc. A més, com es pot entendre avui dia que molts d’aquells que, en la història, han cantat el vi de manera ben conduïda, no n’hagin begut mai un gota?

—Es parla també de les relacions del vi amb l’aigua.
—El llibre conté immenses riqueses. El vi, ja es diu que és la riquesa del país. La riquesa del sòl és mineral i vegetal. El nombre de plantes és abundant. S’analitza l’ús farmacèutic de cada planta, així com la interacció de qualitats entre ingredients de cada recepta, grups i substàncies. Gràcies a les notes hom té la possibilitat de passejar-se pel món gràcies a les plantes emprades però també per la història de les ciències –enologia, botànica, farmàcia, etc. Tot això, és important precisar-ho, a partir d’una, dues o tres pàgines a tot estirar, que contenen una recepta. I a vegades una recepta d’algunes ratlles només ens permet viatjar per la sapiència, “aquell saber que té sabor”, com deia sant Vicenç Ferrer. L’ús de l’aigua intervé en la recepta més bonica del llibre. I aquesta presència li val una consideració règia, vull dir una nota que n’estudiï a fons l’apropament amb el vi. Necessitem tornar als grecs per saber que l’aigua no té preu?

—El receptari del LLibre dels vins és una meravella, només els titulars ja són una evocació. Com s’han de llegir avui?
—Ho torno a dir, amb molta modèstia, i és que he intentat ser al nivell de l’enciclopedisme que caracteritza el llibre. Bé, enciclopedisme, la paraula pot fer por. No es tracta de trencar-s’hi el cap. Es tracta, s’entén, d’un viatge. I quin viatge tan bonic com aquell que consisteix a llegir els noms que marquen les etapes de la ruta. Després es pren el temps necessari per a recórrer les distàncies que hi ha entre les etapes. Llavors cadascú pot triar la que més necessita segons la pertorbació de l’estat de salut o la deficiència en el procés d’organització de la personalitat. En tots els casos, cada pàgina del llibre és en clau vida-viatge.

—El vi és malvist per una part de la població, pel fet de ser una beguda alcohòlica. Creieu que això fa perillar la importància cultural i històrica que ha tingut en la civilització occidental en el curs dels segles?
—No voldria entrar en consideracions abstruses. El primer gran perill és l’exageració, que sempre va de bracet amb l’amenaça, és a dir, la infantilització, i amb la repressió. Contra això em sembla que tots els que han de parlar-ne, d’una manera o d’una altra, ho han de fer amb moderació. Em sembla que qui promou la moderació en l’ús d’alguna cosa ha de ser com a mínim moderat ell mateix. En la meva visió, hi entra la necessitat de conèixer el vi científicament, però també de saber-ne l’ús que n’han fet les altres civilitzacions, és a dir, l’aspecte qualitatiu de primer, i després l’aspecte religiós o místic. I és aquí que sortirem de l’atzucac a què ens ha portat una visió certament necessària, però higienista, curta de vista, i a llarg termini ignorant i repressiva. I més que res ineficaç, perquè no és fundada en el respecte. Com no em canso de dir, haurem avançat molt quan sabrem que els millors elogis que s’han fet del vi provenien de gent que no n’havien mai begut una gota. Ara, de seguit, cal afegir que també n’han escrit de molt bonics els que s’emborratxaven sovint. Vindrà llavors el moment, que també trobem al llibre, en què ens tocarà de retrobar l’ambigua veritat d’allò sagrat: el verí és remei. I no pot ser altrament, ni que sigui només perquè el vi és una penyora de permanència i d’arrelament del català amb la seva terra.

—Per què ha costat tant que arribés una edició com aquesta d’El llibre dels vins? Vós vau oferir una traducció al francès ja el 2011?
—Hi ha potser més d’una raó. Vejam. D’una manera institucional, podem dir que, a nivell d’erudició, política editorial o consideració purament institucional, un text medieval escrit en llatí no pot ser recuperat si no presenta un interès patent pel lector d’avui, i doncs no existeix, ni es mereix ser traduït. És una gran llàstima. I ho cal lamentar. Caldria parlar també de la poca consideració que es mereixen els llibres que toquen temes suposats marginals, com poden ser l’alquímia, la màgia, les heretgies, etc. Hi ha excepcions, ben segur, que es deuen a persones o institucions amb una visió oberta. Penso ara mateix en la magnífica col·lecció d’obres llatines de Ramon Llull traduïdes al català, a la preuada editorial Obrador Edèndum. Pura meravella.

—En una època en què molta gent va triar el francès, vàreu optar pel català com a llengua preferent per a desenvolupar la vostra trajectòria. Com ho vàreu viure? Com va anar?
—Molt més complicat que tot el que se’n pot dir. Molt malament, d’una banda, i meravellosament d’una altra. Dues vivències que són lligades com les dues cares de Janus. Avui dia es pot dir que és tot problema de la solitud. Com avançar en l’aprenentatge d’una cosa vital, llengua, intel·ligència, poesia, vida, quan et trobes mancat de recursos. I quan a poc a poc, lentament, els recursos es presenten, i que has contribuït a fer néixer, no són els que tu esperes, no fan el bon pes. Doncs, per dir-ho senzillament, aïllament total, però amb aquella ferida al dintre del qual parlava Kierkegaard, que ve a ser com la llavor d’un destí. Després l’honor que representa ser partícip d’un renaixement. Primer i més gran desafiament. Calia passar més d’una prova a l’encop: llengua, avantguarda, traducció en el sentit més difícil: francès-català, etc. Un viatjar sense parar i un aprofundiment intens són les dues maneres com em vaig vincular amb allò que anomenen l’avantguarda del setanta: la d’Altaió, de Perejaume, de Biel Mesquida, de Neon de Suro, etc. Però això era com gaudir d’un estiu d’activitat, joc, diversió i aprenentatge. Vaig viure el meu moment epifànic. La visió era de Països Catalans, però sense ni pensar-s’ho, òbviament, Mallorca, Vic, Lleida, Girona, Barcelona, Perpinyà, Ceret, Cotlliure, Elna, etc. Tot d’una, d’un lloc de difícil accés, d’impossible entrada, se’m feia un edifici ressonant, ple d’ecos, on es podia fins i tot investigar la investigació. Llavors realitzàvem la dita: “Ens venjarem d’ells quan siguem més grans.” Ep!, que consti, la venjança encara dura, ja som prou grans, sota forma de llibre i de llibre vinater. Perquè en el vi també s’amaga aquest instant epifànic tot i que aquest irromp a través de la copa i l’hàlit joiós que exhala: esclata la vida.

—Sou un artista que us heu expressat a través de la poesia, del dibuix i també de l’assaig.
—El dibuix m’ha servit una mica i, en un moment, que va ser com fer pràctiques, conèixer gent i entrar en uns determinats cercles –tot en preparació de l’escriptura que havia de venir després. Car el dibuix sempre el feia servir en relació amb la paraula. Allò que s’anomenava “poesia visual”. Un ample domini on intervenien tot de tècniques: el grafisme, la tipografia, el collage, el cartellisme. Vam participar així en aquest moviment internacional on enviàvem obres per correu a mig món i participàvem en una dinàmica enriquidora. Això ja són quasi cendres, encenalls cremats, perquè el temps fuig silenciosament i ràpida. Queda un número mític de la revista Docks de Marsella, sobre “Catalans et Yougoslaves”, les revistes i col·leccions a iniciativa de Vicenç Altaió. Però ben aviat va dringar la campaneta i les lectures –sóc un lector fanàtic– em portaren irresistiblement cap a l’autor a qui encara romanc fidel, vull dir a Ramon Llull. Primeres poesies, primeres traduccions, primers encontres fraternals. Quant a l’assaig, no vull estendre’m inadequadament, ocupa sols un espai ben precís de la meva trajectòria, i com tota la resta ha deixat lloc a la traducció.

—Fa molts anys que no publiqueu. Per què?
—Doncs per això. Perquè la poesia que vaig escriure no era pas feta per a durar. Era un exercici lligat a la vida quotidiana amb allò que té de més corrent i comú, amb un estil que la situava a prop del dietari o del conjunt d’apunts. Però aquest aspecte no ha d’amagar l’esforç que m’havia costat arribar a una tal simplicitat. Sobretot per a algú que de molt jove s’havia compromès amb tota l’ànima amb la llengua, la literatura i la idea. O sigui, la recerca incansable de la veritat i de la bellesa, en l’afrontament inevitable amb la desesperança, el dolor i l’angoixa. I això, valgui la paradoxa, pot acabar essent un llast. En tot cas, ens porta a fiar-nos a alguns talismans: atenció, exigència, perfecció. Poesia?, doncs sí, poesia sempre, però a condició que s’imposi a un mateix com a necessitat i que res no vingui a estroncar-ne el doll. I precisament és això que em va passar. O dit d’una altra manera, el gust pel passat, és a dir, de fet per l’edat mitjana, s’ha anat sobreposant a tota la resta.

—Heu traduït molt…
—Tot ve de Llull. Vaig posar les passes en el camí obert pel gran lul·lista que va ser l’Armand Llinarès, començant pel Llibre de les bèsties. I seguint: Llibre de l’orde de cavalleria, Llibre d’Amic e Amat, i arribant a les dues novel·les, Blaquerna i Fèlix. Però aquí la màquina no s’atura. Quan veus que el rendiment és prou bo, això et procura satisfacció. Ve un moment que et vols distreure amb una prova en què es valora l’habilitat. I tries el terreny del costat: Arnau de Vilanova, sant Vicenç Ferrer, Jafudà Bonsenyor, etc. Llavors ja cap equip editorial no pot seguir el ritme, i has de prendre una decisió. Aquestes obres no es poden quedar al calaix. La història és aquesta. Vam esperar, l’Annie i jo, el moment de prendre la jubilació per muntar una col·lecció de llibres medievals en francès, d’autors catalans. Les Éditions de la Merci, o Edicions de la Mercè, foren creades el 2008 i s’extingiren el 2021. Després d’haver publicat vint-i-vuit llibres.

—Un dels vostres èxits és l’edició del Mirall del fotre conegut per “Kamasutra català”?
—Oi, quina aventura. La feina va ser com posar en català modern aquest petit text que circulava de mà a mà entre un petit cercle d’entesos. Així el llibre va començar la seva trajectòria. El subtítol l’hi vaig posar jo: El kamasutra català. El títol en català modern és Mirall del fotre. El subtítol no hi és, al llibre, però va ajudar molt a la seva difusió. El vaig traduir primer al francès i amb una primera edició a Perpinyà, i després en català i de seguit la premsa se’n va apoderar i va volar de seguit a Barcelona i París i d’una editorial a una altra. Cal dir que feia anys que el proposava al primer editor, i que feia l’orella sorda. Poc després d’haver publicat el llibre, et puc ben dir que no se’n penedia. Després dues editorials de París, Le Rocher i Le Serpent à Plumes, van pagar per tenir-lo al catàleg.

—Vàreu interessar-vos, també, per Dalí i la influència que va rebre de Pujols, Deulofeu, Monturiol, Lídia de Cadaqués.
—Vols parlar de Dalí, un manifest ultralocal. A aquest assaig sobre Dalí li cal posar data, és a dir, que se situa en un moment en què encara no hi havia moltes obres d’ell publicades i es tenia un cert recel a la seva figura, ací i allà. Vaig trobar que era una llàstima. Vaig posar fil a l’agulla amb nervi. En efecte, té un estil nerviós, gairebé l’estil d’un pamflet. Allò que en podríem dir un exercici d’admiració. Res, ni mostrar ni demostrar, sols dir a còpia d’asseveracions que la profecia que ell havia fet s’havia complit. Allò de “Sóc l’únic surrealista”. El surrealisme només va viure en els marges del moviment oficial. Em sembla evident que els que d’hora en van ser exclosos mereixen l’interès que han captat els capgrossos –perdona, els capitostos. Just després d’aquest llibret sobre Dalí va venir una recuperació de la seva figura alguns aspectes de la qual no deixaren d’indignar-me. Parlo del cas de Perpinyà. Però són coses que passen. Ara bé, també em semblava que estirant el fil de Dalí eren tots aquests personatges que cites, que es donaven a conèixer al lector que s’hi apropava. Era una manera de sortir dels clixés de sempre. Tot girava entorn d’un concepte que vaig manllevar a Montaigne, allò de l’ultralocal. Paraula que sí que va tenir una petita fortuna.

—També heu traduït Monzó, Bauçà, Martí i Pol, Vinyoli…
—Vaig traduir al francès, si no per encàrrec almenys per necessitat, diríem, de l’època, els moderns, o actuals: Monzó, Cabré, Bauçà, Martí i Pol. Eren els primers llibres d’aquests autors traduïts al francès, i cal dir-ho, amb una certa dignitat, ben envejable d’entrada, a París i en editorials i col·leccions respectables. A més, amb un ressò a la premsa nacional de primer ordre. Hauria pogut continuar amb aquest filó ben avantatjós, oi? En comptes de trencar-me el cap amb el llatí de Llull o el d’Arnau de Vilanova. Però la cosa no anava per aquí. Cal afegir, per ser precís, com treballo. I és que sempre he triat els textos que he volgut traduir. Hi he posat sempre un pròleg, notes i de vegades comentaris.

—Com veieu ara la creació en català a Catalunya Nord ?
—No puc parlar d’una manera global, no en tinc els mitjans i no disposo d’informacions precises. Puc afirmar que la creació poètica coneix un bon moment. Em cal citar l’editorial Paraules d’Andreu Robèr, d’Illa de Tet, que permet l’expressió de poetes i poetesses com Cristina Giner, Francesca Carruana, Pere Figueres, etc. Entorn dels llibres es fan recitals, exposicions i concerts. Una iniciativa ben coratjosa i encoratjadora. Citaré també les Edicions Balzac, portades per Robert Triquère i Cristina Lavail, que ret homenatge als autors històrics, com ara Teresa Rebull o Jordi Barre, i que fan conèixer Pirineu enllà obres de Joan Lluís Lluís, Bezonoff, Baulenas. I, ben segur, l’editorial històrica, per no dir venerable, dels Llibres del Trabucaire, que encara és la referència. Però l’efervescència que hem conegut en altres temps em sembla que s’ha anat reduint. La xarxa, la pandèmia, les condicions econòmiques, la mentalitat, crec que aquests factors han jugat en contra la creació. Hem doncs de valorar molt la feina dels qui s’esforcen per contrarestar el fenomen.

—En què treballeu ara?
—Mira, si et dic què tinc al calaix, segur que t’espantes. Doncs va, he traduït El Llibre de les dones d’Eiximenis, al francès, que són gairebé dues mil pàgines, amb pròleg i notes. A més, he recollit i traduït una vintena d’articles erudits, en quatre o cinc llengües, que aclareixen el text i el situen segons aspectes diversos, o sigui unes vuit-centes pàgines. Aquest doble o triple volum, no hi ha editor que pugui empassar-se’l. Impossible. A França Eiximenis és desconegut. De Llull, en dec tenir dos o tres inèdits traduïts. Però, vista la dificultat del text, només dos o tres, màxim quatre, editors a tot França poden ser-hi interessats. Bé, per respondre a la pregunta, diré allò que em funciona ara mateix, dos llibres de publicació segura. Una antologia de Llull que recull textos sobre el tema dels àngels, per a una editorial de París. I segon, les obres completes de Bernat Metge, per a una editorial universitària.