Patrícia Gabancho: ‘Del pactisme, se n’ha fet una doctrina a Catalunya’

La periodista i escriptora Patrícia Gabancho acaba de publicar ‘La mateixa pedra’, un viatge per la història de Catalunya que recull set episodis. Alguns més coneguts; altres menys, però tots ells coincideixen en una cosa: que no acaben de reeixir i frenen l’avenç de Catalunya. El relat viatja des de la Catalunya de l’any mil fins a l’actualitat, i passa pel Compromís de Casp, el regne de Jaume I i la modernitat de Joan Maragall.

Ens trobem a l’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual és vice-presidenta des de l’any passat. M’ensenya l’edifici, orgullosa de la fabulosa biblioteca modernista o el jardí, un oasi verd al bell mig de la grisor de Ciutat Vella. Seiem. Abans de començar l’entrevista m’avisa: ‘La gent l’ha de llegir al revés. Va ser un error.’ Assegura que és més fàcil de començar per l’últim capítol i anar retrocedint en el temps. I jo em comprometo a avisar el futur lector.

—Llegint el llibre no sabria si definir-vos d’escriptora o d’historiadora.
—És un llibre molt històric, sí. Però és que des de sempre m’ha agradat molt la història. Quan tenia aquella edat beneita que no saps què seràs a la vida, jo volia fer alguna cosa de lletres i una tasca intel·lectual, i vaig dubtar amb la història. Però estava a l’Argentina i la història argentina és molt dura. Són dos segles i et pots passar la vida estudiant el detall més petit. No em cridava l’atenció. En canvi, la història de Catalunya, la trobo apassionant. És molt singular. El fet de ser un país construït a la contra fa que la història sigui molt peculiar. Sempre lluites contra les contradiccions pròpies del teu temps més la pedra que Espanya et posa a sobre. Això fa que sigui molt divertit.

—Seleccioneu set episodis de la història de Catalunya que en certa manera destapen les penes del poble català. Com l’heu feta, la selecció?
—Jo volia fer un llibre d’episodis poc coneguts de la història de Catalunya. Quan selecciono un episodi en sé molt poques coses. Tinc una vaga intuïció de què ha passat i que són interessants. Llavors tenia ganes d’aprofundir aquests temes i m’hi vaig posar. Vaig triar jo els episodis perquè volia saber, per exemple, qui havia mort el bisbe Ató de Vic.

—I encara no ho sabeu.
—No ho sé, però tinc la sospita que van ser els Narbona. De fet, és la teoria oficial però no demostrada. I els historiadors ho diuen: no es pot confirmar res que no s’hagi demostrat. Tot i que això és un defecte de l’acadèmia. Jo jugo amb la història i per tant faig anacronismes, i el llenguatge que utilitzo posa molt nerviosos els historiadors.

—Com els vàreu escollir, els set capítols?
—Vaig fer moltes llistes. Vaig anar posant episodis i traient-ne. Si fas un llibre d’episodis importants de la història de Catalunya has de posar-ne algun de la guerra civil, però jo hi sóc absolutament refractària. Tant de guerra com de postguerra no he fet pràcticament res, perquè els catalans tenen una vivència d’això, ni que sigui familiar, i jo no. És molt difícil parlar d’alguna cosa que no has viscut. Per tant, fora. I com que tampoc no podia agafar episodis importants, vaig decidir d’escriure sobre episodis que m’agradessin a mi. M’agrada molt la Il·lustració com a recuperació de la Modernitat; m’agrada molt Joan Maragall, perquè és un termòmetre moral i lúcid de la seva societat; també m’encanta el Compromís de Casp, imaginar la gent conspirant pels passadissos; plàsticament és una imatge preciosa. Tots contra tots i, mentrestant, el papa Luna fent allò que s’ha de fer i guanyant la partida.

—Quins elements caracteritzen tots aquests episodis que trieu?
—El problema és que Catalunya sempre ha hagut de construir el país i el projecte contra Espanya, alhora. No parlo de separació perquè l’independentisme és nou, sinó de la necessitat de tenir un espai propi. És clar, és una doble construcció. I què es necessita? Talent, perquè en les èpoques deprimides no passi res; del talent en surt un projecte, que no sempre hi és perquè la Il·lustració és talent sense projecte. Quan tens un projecte necessites lideratge, perquè algú ho ha de formular com a projecte col·lectiu. I finalment necessites unitat. Un cop vaig tenir escollits els set episodis, vaig fixar-me com hi apareixien aquests quatre elements en cada un dels episodis. Però en cap no hi coincideixen tots quatre.

—És especialment curiós el retrat que feu de Jaume I. Dieu que és un monarca ortodox que ‘prefereix un bon pacte a una mala guerra’. Aquesta prudència és una constant en la història de Catalunya, oi?
—Sí perquè som un país petit envoltat de regnes molt més poderosos i més grans. Quina és la política exterior dels catalans? Casar-se, matrimonis. I aquests matrimonis són els que ens causen problemes. Jaume I casa una filla amb Castella i després ja li reivindiquen el regne sencer perquè són de la nissaga. Cal tenir en compte que Catalunya no té exèrcit des del Compromís de Casp i des de llavors ha de pactar. Però passa que d’aquest pactisme, se n’ha fet doctrina a Catalunya. I resulta que tens gent molt seriosa intel·lectualment que diu: ‘Com que Catalunya pacta, sempre s’ha de continuar pactant.’

—El pacte ha estat una constant en la història de Catalunya?
—Sí, però també ha permès d’avançar. Gràcies als pactes hem anat sobrevivint. Ara, el problema amb els pactes espanyols és que quan Espanya comença a pensar que els catalans han anat massa enllà, posa el comptador a zero. I tonem a començar, com amb la dictadura de Franco o de Primo de Rivera. Ara no hi ha dictadures perquè la senyora Merkel no ho permetria, però sí que hi ha una descomposició de l’autonomia molt seriosa. Si les pròximes eleccions les guanyés, per exemple, el PP i Ciutadans, i el sí no obtingués una victòria prou interessant, és que ens quedem sense escola! Ells pensen que l’escola crea independentistes.

—Es toca fons amb el Compromís de Casp, quan Catalunya no pot continuar al capdavant de la Corona d’Aragó. És un dels drames més durs de la història catalana?
—Sí perquè no hi ha ni talent, ni projecte, ni lideratge, ni unitat. Va ser un gran error. Catalunya es va desvincular d’ella mateixa. Es va preferir que vingués una dinastia de fora perquè no guanyés el de casa. No ho entenc. Va ser un problema de patriciat urbà barceloní contra noblesa rural. El comtat d’Urgell era el més important. Per tant era el més poderós. Els altres nobles hi anaven contra perquè era massa poderós i el patriciat urbà perquè ‘jo controlo’.

—Sobta que no hi hagi cap capítol dedicat a la guerra dels Segadors ni al setge del 1714. Allà també es va ensopegar amb una pedra.
—No m’agraden les guerres. Del 1714, ja en vaig fer el llibre de les dones (‘Les dones de 1714‘) i tot el que havia de dir ja ho vaig dir. Però sí que agafo la Il·lustració perquè és la represa del projecte de modernitat que es va haver d’abandonar el 1714. El 1714 s’exilia a Viena la classe dirigent, que era la moderna, l’austriacista, que, per cert, llavors ja tenia com a referent Holanda. Volien convertir Catalunya en l’Holanda del sud. Doncs aquesta gent és substituïda pels Borbons. A final de segle amb la Il·lustració es reprèn el projecte de modernitat, però sense país. La classe moderna que s’havia exiliat se’n va a Cadis perquè creia que l’Espanya liberal, que era a punt d’inaugurar-se, funcionaria. Es pensaven que hi hauria una nova Espanya. Però Espanya no funcionarà mai si ets català. Si ets espanyol, sí. Bé, això ja ho diran ells (riu).

—Dediqueu tot un capítol a Joan Maragall. És un personatge a qui teniu molt afecte.
—Li tinc molta estima, l’he estudiat molt des del punt de vista periodístic. És un personatge amb qui estic molt familiaritzada i en aquest capítol parlo de Solidaritat Catalana i el gran entusiasme del catalanisme. Maragall era al cim de l’onada, però el seu entusiasme era un entusiasme pueril que acaba amb una depressió que el porta a la tomba.

—Però en aquella època no es volia ser Catalunya, sinó intentar canviar Espanya des de dins.
—El catalanisme sempre ha volgut això. El problema és que en aquell moment la burgesia industrial necessita el mercat espanyol i llavors, Espanya, els ofereix el mercat i l’ordre públic, perquè, és clar, els obrers estan molt exaltats. En canvi d’això, Catalunya es compromet a portar-se bé i a limitar les seves pretensions. Llavors, la Setmana Tràgica és com dir als burgesos: ‘No en feu un gra massa.’ Solidaritat anava massa enllà i Espanya volia que fossin més regionalistes. Provoquen una revolta obrera amb la qual crema la ciutat una setmana sencera i ve l’exèrcit a posar ordre.

—La Setmana Tràgica va ser provocada per l’estat espanyol?
—La Setmana Tràgica va acabar de liquidar Solidaritat, que havia assolit el 90% dels escons en joc a Catalunya. Però la Setmana Tràgica va ser un accident o va ser induïda? Jo crec que és induïda. Ells fan una crida de reservistes catalans, només catalans, per anar a la guerra de l’Àfrica. Els historiadors oficials diuen que va ser un error de càlcul, anar a buscar reservistes en una Barcelona on els ànims eren molt calents. Però i si no era un error i volien provocar la revolta? L’estat no s’equivoca.

—El setè episodi no és acabat. Comença amb la declaració de sobirania proclamada pel Parlament el 2013 i encara s’ha de resoldre.
—Sí perquè volia posar alguna cosa sobre el procés. Vaig triar la declaració de sobirania que es va fer el 2013 i vaig recollir tota la informació periodística per explicar què havia fet cada partit. A partir d’aquí volia explicar com continuaria. No sabia com acabaria. Però llavors van aparèixer les dues conferències i ja està. Ja vàrem tenir la pedra.

—Per què?
—Va ser un error no votar al març. Si Junqueras no hagués fet la segona conferència hauríem votat al març. Cal pensar que la llista que tenim ara és pràcticament la mateixa que proposava Artur Mas. A partir d’aquesta proposta es podia negociar tot i anar a les eleccions al març, aprofitant l’onada d’eufòria del 9-N. Però, és clar, venien barallats pel 9-N i Junqueras estava en un procés d’hegemonia que no tocava. L’hegemonia entre l’esquerra i el conservadorisme s’havia de fer més tard i això va trencar la dinàmica. Ara s’ha reconstruït, però tard. Entremig s’ha desinflat molt l’energia del procés.

—En tot cas, sembla que ara hi ha talent, projecte, lideratge i unitat. Què pot fallar?
—La unitat i l’embat de l’estat és l’únic que ho pot espatllar.

—En aquest moment escrivim la història?
—Sí, i tant. Primer de tot, mai no s’havien escrit tants llibres d’actualitat política. Ara ha baixat una mica. Jo mateixa ja he dit que no tornaré a escriure sobre la independència perquè ja no hi ha res més a dir fins que no hagi arribat. Molt poques generacions del món tenen l’oportunitat de fer un país nou. És brutal. Sobretot per als joves, perquè són ells que hauran de fer el país. Les altres generacions l’alliberarem perquè ho vam deixar a mig fer durant la transició i ara hem d’acabar la feina.

—Quins defectes creieu que es repeteixen en la història de Catalunya?
—A Catalunya sempre li fallen dues coses: el projecte i la unitat. És a dir, no tothom té clar quin país construeix, perquè justament la pluralitat és això. Hi ha gent ara que encara vol construir Espanya. Tàcitament en els països que sí que tenen estat el projecte sempre és el seu país. Si tu ets francès construeixes França. En canvi, aquí pots construir Espanya o pots construir Catalunya. I el segon problema és que com que s’ha de construir a la contra es necessita un grau d’unitat que els altres països no necessiten. Això fa singular la història de Catalunya.

—I virtuts?
—El talent. Catalunya és un país extremadament talentós. Els períodes de talent són molt brillants, com la Il·lustració, els anys setanta, començament de segle… I ara. Ara és un moment de talent. I això es tradueix en voluntat de construcció. Com que anem a la contra s’ha de formular, discutir, debatre, fer pinya… Això als altres països no es fa perquè el nacionalisme ja es dóna per entès.