29.04.2018 - 22:00
Al FAQS de dissabte, Salvador Illa va explicar que mantenia una relació de ‘quasi amistat’ amb un dels seus companys d’hemicicle presos a Estremera, però quan el van interpel·lar sobre si l’aniria a visitar va reconèixer que ‘ni tan sols s’ho havia plantejat’. El portaveu socialista confirmava així la tesi de la incomprensible falta d’empatia d’Iceta i companyia de què parlava fa poc Jose Rodriguez. En aquell article, l’ex-militant del PSC i candidat d’ERC el 21-D esmentava dos altres trastorns de la personalitat caracteritzats, precisament, per la incapacitat de connectar amb les emocions dels altres: narcisistes i psicòpates. Dos trastorns que no condicionen només la vida dels qui els pateixen, sinó també dels qui ens envolten.
El narcisisme va acompanyat sovint d’una arrogància difícil de pair per a qui no el sofreix (de fet, funciona com un indicador), i encaixa a la perfecció amb el cap de la formació política actualment majoritària al parlament. El partit que té la mentida, la queixa i la provocació per estratègies. Malgrat tenir-ho contínuament davant del nas, molta gent continuem tenint dificultats per assumir que la tergiversació descarada de la realitat és, per a determinats polítics, un mer instrument de feina, i ens quedem encallats en la fase de negació: com pot ser que hi hagi qui es comporti així i no passi res?
L’ús sistemàtic d’aquestes mateixes armes (la mentida i la manipulació) en el periodisme també ens deixa força descol·locats. Darrere del deliri interpretatiu de determinats articulistes, hi ha el ressentiment (un tret molt comú en espanyolistes abrandats nascuts a Catalunya, per l’estil de Jiménez Losantos o Jorge Fernández Díaz), afegit a alguna forma de complex d’inferioritat, còctel que deriva en agressivitat. Quan el ressentiment, en canvi, arrela en una estructura de personalitat marcada per l’histrionisme, en poden sortir personatges capaços de generar la perplexitat absoluta en qui no està avesat a aquesta mena de conductes.
Amb això últim ja tenim un peu i mig en l’espectre dels psicòpates. Dos trets típics d’aquests individus són la incapacitat de reconèixer els errors i la perseverança en els comportaments antisocials, fins i tot al preu d’enfrontar-se al seu entorn. Són característiques que podrien ajudar a entendre l’ànsia patològica de venjança d’algú que s’acarnissa fins a fregar el sadisme amb els coterranis dels seus ancestres directes. Que el descendent d’una família represaliada per un règim dictatorial s’acabi posant de banda dels agressors es pot explicar per una mena de síndrome d’Estocolm combinada amb una personalitat poruga o submisa, o fins i tot com a mecanisme d’adaptació compensatori (subvertir el trauma davant la incapacitat d’afrontar la condició de víctima). Però que s’erigeixi en castigador i justicier impietós… això ja entra de ple en l’àmbit de la psiquiatria.
En no gaires anys hem passat de l’oasi català al polvorí. D’un indret on suposadament la política era una comèdia perquè tot estava acordat i els protagonistes fingien ser rivals a un ring amb mossegades permanents. És clar que en tot plegat hi té molt a veure, no cal dir-ho, el desembarcament de Ciutadanos, que ha arrossegat el PP a la política de modes xulescos i tabernaris (al mateix FAQS vam poder comprovar la bel·ligerància de l’escola madrilenya, amb la desagradable picabaralla entre Patricia López del Público i Carlos Cuesta de l’OK Diario). Un estat de tensió que proven de traslladar al carrer, ben conscientment, mercenaris i fins i tot representants electes del mateix partit polític.
A pesar de les evidències, tanmateix, el discurs sobiranista continua rebutjant el vocabulari bèl·lic, patrimoni com de costum de l’espanyolisme (Soraya i ‘la batalla‘, Manuel Valls i ‘la guerra‘, Juan José Villegas i ‘el enemigo‘). Però a mesura que la desesperació de l’estat espanyol el porta a augmentar, a través del poder judicial, el radi del conflicte, la percepció d’aquesta realitat com a enfrontament civil es va fent més transparent. La imminent sentència del cas Altsasu podria funcionar com una autèntica espurna. I la psicologia fa temps que té diagnosticat el que ve després: la síndrome d’estrès post-traumàtic.
Ja no es tracta d’un espectacle al qual assistim des de la barrera. No és només el tacticisme polític. Les decisions judicials ens afecten, els insults i les amenaces també, la violència d’alguns que conviuen amb nosaltres, encara més. I ara que sabem que la cosa va per llarg, faríem bé de preparar-nos per al que ens espera. Experts com Juan Soto Ivars (Arden las redes) avisen d’efectes secundaris derivats del consum de xarxes socials, ara mateix la trinxera més directa. L’insensat experiment d’una tal Aina Vidal n’és un exemple paradigmàtic (observeu bé els comentaris). Si el mono de telèfon mòbil ha provocat l’aparició d’un nou trastorn, la nomofòbia, l’angoixa derivada de les baralles i enfrontaments via Twitter podria ser només l’avantsala d’un trastorn més greu, no en va anomenat, abans de la correcció política, neurosi de guerra.
