De la FECAC al tupé de Rufián: el problema a l’àrea metropolitana

L’independentisme no té prou pes a l’àrea metropolitana, a barris de Badalona com Llefià o Sant Roc, o a Santa Coloma de Gramenet, o a Nou Barris… Ho van evidenciar els resultats del 27-S, d’una manera contundent. El sí va quedar curt en nombre de vots a les eleccions en bona part perquè no va fer prou forat a l’àrea metropolitana. I ara hem de córrer, perquè tenim menys d’un any i mig per a eixamplar la base social independentista. Per això, tal com deia Antonio Baños, sembla que la tendència d’aquesta temporada primavera-estiu de l’independentisme és l’àrea metropolitana. Com ho hem de fer perquè hi floreixi el sí a la república catalana?

Aquesta és la pregunta que plantejava aquest dissabte a la tarda Òmnium Badalona en la taula rodona ‘Ampliar la majoria social a favor de la independència a l’àrea metropolitana’. Un títol prou entenedor per a un debat inscrit en el tercer congrés Qüestions d’estat, que va aplegar, malgrat l’hora de la migdiada i el Barça, un bon gruix d’assistents que van omplir del tot la sala d’actes del Museu de Badalona. Juntament amb Antonio Baños, hi participaven Lluís Cabrera, impulsor d’Els Altres Andalusos, i la periodista Odei A.-Etxearte, autora del llibre ‘De suburbi a ciutat. El Pla Popular de Santa Coloma’ (Edicions Fòrum-Grama)’.

‘Ara em véns a buscar?’
Etxearte apuntava un dels problemes: ’Ara hi ha hagut un interès, d’un dia per l’altre, en obtenir el suport de la gent d’aquests llocs. “Ara em véns a buscar perquè em necessites?”, es pregunten. “I fins ara, què?” I aquesta urgència ha generat rebuig. Volem l’àrea metropolitana perquè la necessitem per una majoria o perquè realment la volem?’. És a dir, durant aquestes últimes dècades no hi ha hagut un projecte de país trenat, que cosís bé les diferents realitats que hi conviuen.

Perquè hi ha hagut una dualitat que hi ha contribuït. Baños ho dibuixava així: ‘CiU i PSC han segrestat la catalanitat. O eres català tipus PSC, ciutadà del món, cosmopolita… o català convergent, una cosa “ferrusòlica”, queca, de carquinyoli que costa d’empassar. I jo em vaig sentir segrestat, perquè no era ni de l’una Catalunya ni de l’atra.’ Etxearte ho deia d’una altra manera: ‘Després de la desaparició del PSUC, hi va haver un país dual: el de CiU i el del PSC, una dualitat que electoralment va funcionar, els va funcionar. I en el cas de l’àrea metropolitana, del tema de les identitats, se’n treia rèdit polítc i va interessar mantenir-ho tal com era. Això alimentava la divisió. I hi havia un component de classe; per part de molta gent en aquests barris i ciutats hi ha hagut la percepció que el catalanisme era burgès i generava rebuig.’

Paternalisme, relats inventats…
Durant tants anys, les administracions no es van preocupar massa de resoldre aquesta dicotomia. I encara hi jugaven, se’n planyia Lluís Cabrera, que deia, dolgut: ‘El 1980 es va presentar el Partido Socialista Andalús a les eleccions a Catalunya, i va obtenir dos diputats. El 1984 el PSA ja no s’hi va presentar, però el 1982 ja havia nascut un altre partit que ha incidit molt però que no s’ha presentat mai, que és la FECAC, amb una superestrctura organitzada liderada per un personatge de dretes, en García Prieto. Aquest home anava a la contra; contra la immersió, per exemple, i donava una imatge distorsionada dels andalusos, semblava que els andalusos no volíem la immersió. Ell, el que volia, era més subvenció. El problema és que es va donar a aquest home el rang de representant de tres milions de catalans, i semblava que si no anaves a la Feria de Abril eres contrari a la diversitat. I encara el catalanisme polític va fer un relat, en bona part inventat, a partir d’això, influït en bona part pel pujolisme.’ I reblava: ‘És difícil eixamplar el ventall independentista en alguns barris perquè hi ha molta gent que no ha estat interpel·lada pel catalanisme.’

Relats inventats sobre una de les Catalunyes, dualitats no resoltes per interessos partidistes. ‘Els partits catalanistes i independentistes han tingut dificultats per penetrar en àrea metropolitana’, afegia Etxearte. ‘Em sembla que des de les seus dels partits hi ha un deconeixemet gran de què és l’àrea metropolitana, i per això ni els candidats han tingut perfils idonis, ni el discurs nacional dels partits no s’ha adaptat a la realitat. I això es veu en discursos paternalistes envers l’àrea metropolitana, en què es presenta la gent com si fos poc instruïda i que no té manera d’accedir a la veritat. El to paternalista encara hi és. I té un punt colonitzador i insultant.’ La periodista incidia en la tesi que exposava en l’article a VilaWeb ‘Sóc de Santako, no imbècil’.

Aquest discurs paternalista l’expressen, de vegades, algunes entitats sobiranistes. Han fet un bon paper, les entitats? En el debat es va passar una mica de puntetes sobre aquesta qüestió, i això que era evident la tensió (cordial i amigable) entre Antonio Baños, membre de Súmate, i Lluís Cabrera. Cabrera és molt crític amb el paper de Súmate, tal com explicava de manera contundent en aquesta entrevista recent que li va fer Bel Zaballa. En canvi, aquest dissabte es mossegava una mica la llengua, disparant algun dard. Per exemple contra Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al congés espanyol i membre de Súmate. Ho va fer sense dir-ne el nom. ‘No comparteixo el discurs d’un personatge que duu un tupé a l’estil Elvis Presley i que diu que quan els andalusos vam arribar a Catalunya tot eren burgesos, i nosaltres classe obrera. A Catalunya hi havia una classe obrera molt anterior. Ja existia la classe obrera catalana. I nosaltres arribem i ens inventem uns barris a la perifèria.’

I, doncs, és possible fer-hi arrelar el discurs independentista, a l’àrea metropolitana en tan poc temps? Baños pensa que sí: proposa una fórmula basada en oferir drets, i deixar la qüestió identitària i de llengua per a després; parlar més de república i menys d’independència. ‘Si hem de vendre el projecte independentista, preferiria vendre’l com una idea institucional, un nou contracte entre representants i representats, que no tenen a veure amb si parles català o castellà.’ També va receptar més mala llet: ‘Està bé per a seduir això de la revolució dels somriures, però quan parlem de com arribem a l’àrea metropolitana, com convenceràs? Amb drets. Primer dóna el passaport català’.