Passivitat i silenci en el món laboral: què és la síndrome de la tiara?

“Treballes molt, et centres a fer la feina ben feta. Penses que un dia et caurà la corona al cap i et faran princesa, és a dir, que la teva feina serà reconeguda amb un ascens o una promoció. Però això, malauradament, no passa.” Marta Vallejo, assessora de planificació estratègica al programa de desenvolupament de les Nacions Unides (UNDP), descriu amb l’experiència pròpia allò que és conegut amb la denominació de síndrome de la tiara.

Aquest terme, encunyat per Carol Frohlinger i Deborah Kolb, creadores de l’organització Negotiating Woman, fa referència a l’actitud passiva que manifesten majoritàriament les dones i que consisteix a fer la feina ben feta sense fer-se notar, tot esperant que els responsables ho reconeguin, et premiïn i et coronin.

Vallejo va descobrir què era la síndrome de la tiara després de viure-ho en la seva pell. El seu cap volia promoure-la a ella i a un company de feina, però finalment els van dir que només podien ascendir-ne un. Per sorpresa de la Marta, van triar el seu company. “Em va caure el vel”, recorda. Al principi no ho entenia, però després sí: “La diferència era que ell s’havia mogut, havia parlat amb gent i els havia explicat que volia que el promoguessin. Jo no tenia aquesta xarxa de contactes que em conegués i que defensés la meva candidatura.”

Una qüestió de gènere?

“Al centre on treballava, ens vam adonar que érem nou dones que ens trobàvem estancades. En canvi, els homes continuaven avançant”, diu Vallejo. De primer, pensava que la situació es podria explicar pel sostre de vidre, un concepte que fa referència a la barrera invisible que impedeix a les dones de promoure’s fins als càrrecs més alts de l’estructura piramidal de les organitzacions laborals. Però Vallejo i les seves companyes van anar més enllà: “Vam adonar-nos que l’arrel del problema era que nosaltres no dèiem a ningú què volíem, a diferència dels nostres companys de feina. Per a ells, era natural exterioritzar on volien anar.”

És a dir, les dones estan més acostumades a veure’s com a subjectes passius i no solen trobar necessari de reivindicar davant dels altres la seva feina o les seves aspiracions. A més, acostumen a treballar de manera silenciosa, sense fer-se notar gaire dins l’entorn laboral.

“El problema és que tendim a assumir que els altres saben on volem anar. Però si tu no ho dius, com ho poden saber?”, reflexiona Vallejo. La síndrome de la tiara evidencia que a les dones els costa més de demanar augments de sou, nous objectius laborals o responsabilitats. “Quan hi ha una vacant, si no reunim el 100% dels requisits, a les dones ens costa de presentar-nos com a candidates. En canvi, els homes, si en tenen el 75%, ja s’hi solen atrevir”, explica Eva Collado, consultora estratègica, formadora i escriptora.

Collado avisa que la síndrome de la tiara té un component personal. Per això creu que la poden tenir tant homes com dones. Tanmateix, també té una dimensió estructural. Per això sol afectar més les dones, perquè vénen d’una educació en què han après que val més no cridar l’atenció.

La síndrome de la impostora i de la tiara: dues cares de la mateixa moneda?

“Fins que no et reconeixen les teves habilitats o les teves consecucions, tu no ho reconeixes o no t’ho creus del tot”, explica Collado. Per això relaciona la síndrome de la tiara amb la de la impostora, l’actitud que implica infravalorar les teves capacitats i creure que no mereixes els èxits que tens, perquè tens por de ser percebuda com un frau.

Però hi ha una diferència clara: qui té la síndrome de la tiara parteix de la base que té talent, mentre que qui té la síndrome de la impostora té una falta d’autoestima que és prèvia al reconeixement de la seva feina. En tot cas, ambdues tenen a veure amb la por del fracàs i la falta de confiança en un mateix. “Les dones tendim a ser més insegures per la manera com s’ha configurat la societat”, resumeix Vallejo.

La importància de posar-hi un nom

Vallejo va trigar un temps a identificar la sensació de frustració que sentia en l’entorn laboral. Ignorava l’existència de la síndrome de la tiara, i diu que fins que no va saber-hi posar nom no va poder avançar: “Quan vaig posar-hi nom vaig entendre que la fórmula que havia aplicat fins llavors no funcionava, i que havia de canviar d’estratègia.”

En relació amb això, Collado subratlla la necessitat de fer una feina d’introspecció sobre el comportament propi. “Tot allò que tu no et creguis, és impossible que s’ho creguin els altres”, adverteix. D’una altra banda, recomana de treballar en xarxa amb més dones, i així compartir experiències i coneixements. D’aquesta manera, es podria millorar la relació de les dones amb la feina.

Ara, tot i que reconeix que hi ha una falta de referents femenins dins el món laboral, i especialment en posicions de lideratge, Collado és optimista. Assegura que moltes empreses ja han fet passos endavant, perquè han qüestionat els estereotips de gènere i han mirat de promocionar el mateix nombre de dones que d’homes.

Avui, a les 18.00, Alumni UPF organitza la conferència virtual “Parlem de la síndrome de la tiara“, amb la presència de Marta Vallejo. Serà un espai de reflexió per a compartir experiències i pensaments, amb motiu del Dia Internacional de la Dona.